Les funcions i xarxes urbanes: evolució i estructura

Les funcions urbanes

Les ciutats actuals són plurifuncionals (tenen moltes funcions alhora), però cada barri sol tenir-ne una de predominant:

• Funció residencial: és la funció que ocupa més espai a la ciutat (entre un 60% i un 70%). No és igual a tot arreu: al centre històric, trobem edificis antics que sovint viuen un procés de gentrificació (es rehabiliten i es tornen tan cars que els veïns de tota la vida han de marxar i són substituïts per persones amb més recursos o turistes). A la perifèria, hi ha des de barris obrers d'alta densitat (blocs de pisos) fins a zones residencials de luxe amb cases unifamiliars.
• Funció comercial: les ciutats són llocs d'intercanvi. Tradicionalment, el comerç es concentrava al centre (l'anomenat CBD o Central Business District), però avui dia s'han creat grans centres comercials a les afores, a prop de les autopistes, perquè hi ha més espai i és més fàcil aparcar. Aquesta funció genera molts llocs de treball, però també molts problemes de trànsit.
• Funció industrial: abans les fàbriques estaven dins la ciutat, però avui s'han desplaçat cap als polígons industrials i parcs tecnològics a la perifèria. Es busca sòl més barat, millors accessos per a camions i evitar la contaminació i el soroll prop dels habitatges. Moltes antigues fàbriques del centre s'han convertit ara en museus o lofts (habitatges moderns).
• Funció política i administrativa: aquesta funció és pròpia de les capitals. Són ciutats on es concentren els ministeris, el parlament, les ambaixades i les oficines del govern. Això atrau molts funcionaris i gestories, i dona a la ciutat un caràcter de centre de decisió i poder. Madrid o Barcelona en són clars exemples.
• Funció cultural: es basa en la presència d'universitats, centres de recerca, grans museus o un patrimoni històric molt ric. Ciutats com Salamanca, Oxford o Florència tenen aquesta funció com a eix principal. Són focus d'atracció d'estudiants i d'intel·lectuals que dinamitzen l'economia local a través del coneixement.
• Funció lúdica i turística: està pensada per a l'oci, el descans i el turisme. Pot ser un turisme de sol i platja (com Benidorm), de neu o cultural. Aquesta funció transforma completament la ciutat: apareixen molts hotels, restaurants i botigues de records, però també pot provocar la pèrdua de l'essència dels barris si tot es bolca exclusivament al visitant.

La ciutat en la història

La ciutat preindustrial

• Punt de vista físic: unitat compacta, tancada per muralles i fossats, separada del món circumdant.
• Punt de vista jurídic: té un estatus distint al de la població rural de l’entorn.
• Punt de vista funcional: lloc d’intercanvi, de producció artesanal i de creació cultural.
• Punt de vista social: residència del poder reial i eclesiàstic, dels grups socials hegemònics, de la burgesia ascendent i dels grups d’artesans.

La ciutat industrial al segle XIX

• Revolució i èxode: la industrialització provoca l'arribada massiva de pagesos (èxode rural). La ciutat creix tant que les muralles "ofeguen" la població, provocant problemes d'higiene i mortalitat.
• Enderroc i eixamples: s'enderroquen les muralles per permetre l'expansió. Apareixen els Eixamples (com el de Cerdà a Barcelona), zones planificades per a la burgesia amb carrers amples i serveis.
• Segregació: es divideix clarament la ciutat entre els barris obrers (prop de les fàbriques, sense clavegueram ni llum) i els barris residencials burgesos.

La ciutat industrial al segle XX

En aquest segle es produeix una transformació radical de l'espai urbà. Cal destacar els següents esdeveniments i vocabulari clau:

• L'ús massiu de l'automòbil privat i el desenvolupament del transport públic (tramvies, metro, trens de rodalies) permeten trencar la ciutat compacta. Es produeix un creixement ininterromput i dispers.
• La ciutat s'expandeix cap a la perifèria engolint antics pobles veïns, formant les àrees metropolitanes i les conurbacions.
• Terciarització del centre: el centre històric perd població resident i indústria, i s'especialitza gairebé exclusivament en oficines, bancs, comerç i oci (el CBD).
• Segregació espacial per renda: les classes benestants es traslladen a noves zones residencials de baixa densitat (ciutat jardí), mentre que les classes treballadores, fruit de grans onades migratòries (com el desarrollismo dels anys 60 a Espanya), s'instal·len en ciutats dormitori i polígons d'habitatge massiu a la perifèria, moltes vegades patint dèficits d'equipaments inicials.

Jerarquia i xarxes urbanes

L'antiga relació camp-ciutat ha estat substituïda per la relació ciutat-ciutat o ciutat-territori.

• Xarxa urbana: són les relacions entre nuclis urbans basades en el volum d'intercanvis (persones, serveis, transports i comerç).
• Jerarquies urbanes: les ciutats s'ordenen per la seva importància, que depèn de la seva capacitat d'oferir serveis.
• Hinterland: és l'àrea d'influència o territori vinculat a una ciutat per l'atracció que aquesta exerceix.

Models de creixement urbà

• Àrea Metropolitana: ciutat central que absorbeix nuclis veïns creant una continuïtat. A Barcelona, el centre concentra funcions polítiques i terciàries, mentre que altres nuclis s'especialitzen: industrials (Sabadell o Terrassa), residència obrera (Sta. Coloma, Badalona, l'Hospitalet) o residència de luxe (Sant Just Desvern, Sant Cugat).
• Conurbació: unió física de dos o més centres de creixement similar que mantenen la seva autonomia (Ex: Tarragona-Constantí-Vila-seca).
• Megalòpolis (o regió urbana): unió de conurbacions i àrees metropolitanes que formen un sistema urbà gegant de rang mundial (>25 milions d'habitants). Exemples: Boston-Washington o Tòquio-Osaka.
• La ciutat difusa: model de creixement diluït i discontinu on els límits tradicionals desapareixen i la ciutat s'escampa barrejant-se amb l'espai rural, provocant dependència del transport privat.

El model de jerarquia urbana a Espanya

• Metròpolis globals nacionals: concentren milions d’habitants i la seva influència és internacional (Madrid i Barcelona).
• Metròpolis regionals: entre 500.000 i 1.500.000 hab. amb gran dinamisme (València o Sevilla).
• Metròpolis subregionals: àrees més petites amb serveis especialitzats (Múrcia o Valladolid).
• Ciutats mitjanes: capitals provincials d'entre 50.000 i 200.000 hab. (Santander o Segòvia).
• Ciutats petites: entre 10.000 i 50.000 hab. amb influència comarcal (Eivissa o Osca).

Eixos del sistema urbà espanyol

• Eix del Mediterrani: el més dinàmic, de Girona a Algesires.
• Eix de la Vall de l’Ebre: node logístic que connecta el Cantàbric amb el Mediterrani.
• Eix Cantàbric: zona industrial en reestructuració (Bilbao-Astúries).
• Eix Atlàntic gallec: eix litoral entre Ferrol i Vigo.
• Eix Andalús: doble eix amb Sevilla i Màlaga com a motors.
• Arxipèlags: xarxes condicionades pel turisme i la fragmentació insular.

La xarxa urbana de Catalunya

• Macrocefàlia urbana: domini absolut de la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB), que concentra la població, la indústria i els centres de decisió.
• Desequilibri territorial: contrast entre un litoral densament urbanitzat i unes comarques d'interior amb estancament demogràfic.
• El paper de les ciutats mitjanes: xarxa sòlida de capitals comarcals (Lleida, Girona, Tarragona, Reus, Manresa, Vic o Figueres) que equilibren el territori.
• Eixos de desenvolupament: l'activitat s'articula resseguint els grans corredors d'infraestructures.

La xarxa urbana europea

: Europa té una xarxa molt densa. Destaca la Dorsal Europea (Banana Blava) que va de Londres a Milà. Catalunya s'integra en l'Eix Mediterrani Europeu, una xarxa de ciutats (Barcelona, València, Tolosa, Montpeller) que connecta el sud amb el centre del continent.