La Primera Guerra Carlina i l'Establiment del Liberalisme a Espanya (1833-1843)

La Primera Guerra Carlina (1833-1839)

El 1833, els absolutistes no accepten Isabel II i s'alcen contra el govern de Maria Cristina de Borbó, regent mentre Isabel era menor. Els revoltats proclamen rei a Carles Maria Isidre, i així comença una guerra civil.

Dues Opcions Enfrontades: Carlins i Liberals

El carlisme, tradicionalista i antiliberal, va englobar una part de la noblesa rural i del clergat, així com de la societat camperola del País Basc, Navarra, Catalunya, Aragó i València. Molts carlins eren propietaris empobrits, artesans arruïnats o arrendataris emfitèutics. Sota el lema Déu, Pàtria i Furs, representaven una societat arcaica i conservadora per a la qual les doctrines liberals eren la repressió de la perversió social urbana.

Maria Cristina va comptar amb una part dels absolutistes fidels a Ferran VII. A més, per defensar Isabel II, la regent va pactar amb el liberalisme moderat, partidari d'un compromís amb la Corona que permetés garantir un trànsit al règim liberal sense agitacions derivades de la revolució popular. La regent va accedir a les demandes de reformes més progressistes. Entre tots dos bàndols s'inicia una guerra de sis anys.

Desenvolupament de la Guerra Carlina

La guerra comença amb l'alçament de partides carlines al País Basc i Navarra. Bilbao, Vitòria i Pamplona resten fidels a Isabel II i al liberalisme. Els carlins van organitzar la guerra amb guerrilles. Les vacil·lacions del govern i el retard amb què s'envia l'exèrcit contra els carlins permeten al general Zumalacárregui organitzar un exèrcit gran. Alhora, el general Cabrera unificava partides aragoneses i catalanes. Carles entra a Espanya i es posa al capdavant, avançant cap a Madrid, però fou incapaç de prendre-la i torna cap al nord. Carles rep suport de potències absolutistes (Rússia, Prússia o Àustria), mentre que Isabel compta amb Anglaterra, França i Portugal.

Amb la mort de Zumalacárregui el 1835, s'inicia una reacció liberal que vol defensar Bilbao. Espartero venç les tropes carlines el 1836. L'últim període (1837-1839) està marcat per la ideologia carlista. Hi hagué un grup de transaccionistes, partidaris d'un acord amb els liberals, mentre que els intransigents tenien una base camperola radicalitzada, partidaris de la guerra. Finalment, el cap dels transaccionistes, Maroto, acorda signar el Conveni de Bergara el 1839 amb el general Espartero. Aquest establia la negociació dels furs a les províncies basques i Navarra, i la integració de l'oficialitat carlina a l'exèrcit reial. Només els partidaris de Cabrera segueixen la lluita en una part del Maestrat fins a la derrota total el 1840.

Implantació del Liberalisme (1833-1843)

Els pilars sobre els quals s'assentava la societat de l'Antic Règim es van desmantellar de manera total i irreversible. Van ser els sectors progressistes els que van desmantellar l'Antic Règim jurídicament, amb la transformació de l'estat absolut en liberal.

L'Estatut Reial de 1834

La Guerra Carlina va accelerar el procés de revolució liberal a Espanya. Aquest esforç per acostar-se al liberalisme fou confiat llavors a un vell liberal, Martínez de la Rosa, que va promulgar l'Estatut Reial el 1834. Aquest pretenia reconèixer alguns drets i llibertats polítiques, però sense acceptar el principi de sobirania nacional ni la separació de poders. Les Corts votaven els impostos. El règim de l'Estatut exemplificava un tipus de liberalisme censatari, partidari de limitar el poder absolut.

Aviat es va fer evident que les reformes de l'Estatut eren absolutament insuficients. La divisió originada al Trienni Liberal (liberals moderats o exaltats/progressistes) va accentuar la formació de dues tendències: moderats i progressistes. Els progressistes, descontents, tenien la força del domini del moviment popular. Van protagonitzar juntes i milícies, així com revoltes urbanes. A Andalusia es van reunir representants a Andújar. També a Barcelona i a Madrid. Davant d'aquesta situació, Maria Cristina va confiar la formació d'un govern liberal progressista a Mendizábal, que va iniciar un programa de reformes. Però quan es va decretar la desamortització de béns del clergat per aconseguir recursos financers, el clergat i la noblesa van pressionar perquè Maria Cristina es desfés de Mendizábal. El va destituir el 1836. La revolta del sector progressista va reclamar un règim constitucional i un model econòmic liberal. Finalment, amb l'alçament de la guarnició de la Granja, es va restablir la Constitució de Cadis.