La Guerra Civil Espanyola: Història, Bàndols i Batalles

L'aixecament militar i l'inici del conflicte

El pronunciament militar, anomenat Alzamiento Nacional, es va iniciar el 17 de juliol a Melilla. El dia 18, el general Franco va arribar al Marroc des de les Canàries i va prendre el comandament de l'exèrcit d'Àfrica. Aquell mateix dia es van revoltar altres caps militars com Mola i Goded, als quals s'hi van afegir sectors falangistes i carlins.

El govern de la República va trigar a reaccionar a la insurrecció. Casares Quiroga va dimitir i Azaña va nomenar José Giral com a cap de govern. La seva primera mesura va ser autoritzar el lliurament d'armes als anarquistes, republicans, socialistes i comunistes. Aquests, juntament amb la part de l'exèrcit lleial a la República i la Guàrdia d'Assalt, van lluitar contra els colpistes i van impedir l'èxit total del pronunciament militar.

El pronunciament va triomfar a Castella i Lleó, però va fracassar a Catalunya, València i, sobretot, a Madrid i Barcelona.

La insurrecció a Catalunya

El general Goded va ser l'encarregat de dirigir la insurrecció a Catalunya. El 18 de juliol va dirigir el pronunciament a Mallorca i Eivissa, i el 19 de juliol es va desplaçar a Barcelona, on va trobar una forta resistència per part de les forces de l'ordre lleials al govern i les organitzacions obreres.

El dia 18, les organitzacions d'esquerra ja havien demanat armes. Els grups obrers, la Guàrdia d'Assalt i la Guàrdia Civil es van enfrontar el dia 19 amb les unitats militars insurrectes. En arribar a Barcelona, Goded va reorganitzar les tropes i va assaltar la Capitania General, però finalment es va haver de rendir i va ser detingut. El cop havia fracassat i la victòria es va celebrar com un gran triomf popular, ja que a Catalunya hi havia molt poc suport al cop militar.

La consolidació dels dos bàndols

Com que el pronunciament no havia triomfat arreu, el territori va quedar dividit en dos bàndols:

• Insurrectes: Formats per militars, conservadors i monàrquics de dretes. Tenien el suport i la inspiració del feixisme i es definien com a "nacionals" i catòlics. La seva intenció immediata era restablir l'ordre mitjançant una dictadura militar. Els falangistes buscaven un règim feixista i els carlins volien instaurar la monarquia carlina.
• Lleials a la República: Formats per les classes populars, la majoria afiliats o influïts per organitzacions socialistes, comunistes i anarcosindicalistes. La dreta els anomenava "rojos". Tots ells defensaven la legitimitat republicana i havien fet costat al Front Popular.

La política de no-intervenció i l'ajuda exterior

França va crear la política de no-intervenció, la qual cosa va suposar una gran injustícia per a la República i va ser una de les causes de la seva derrota, ja que negava a un Estat el dret d'adquirir armes per defensar-se d'una insurrecció.

L'opinió democràtica i progressista mundial estava a favor de la República, amb el suport dels partits obrers i l'URSS. En canvi, les forces conservadores de les democràcies de França i el Regne Unit, així com Itàlia i Alemanya, van donar suport a la insurrecció de Franco per acabar amb el comunisme.

• Brigades Internacionals: Van ser una gran ajuda en tropes per a la República, fruit del moviment de solidaritat antifeixista. Uns 60.000 brigadistes d'arreu del món van participar en la defensa de Madrid i en diverses batalles.
• Legió Còndor: L'aviació d'Alemanya va participar en la guerra per provar el seu armament; aquesta ajuda es va cobrar amb minerals i altres productes.

L'evolució de la zona republicana

L'aixecament feixista va provocar una situació de crisi en la societat catalana, produint una resposta popular contra tot allò que tenia relació amb els insurrectes, com l'Església i la burgesia. Durant les primeres setmanes es van produir assassinats i crema d'esglésies, arribant a un extrem de violència amb molts delictes.

El nou poder revolucionari

A finals de juliol de 1936, es va formar una xarxa de poder popular al voltant dels sindicats i els partits d'esquerres. Aquest nou poder revolucionari es va articular a través del Comitè de Milícies Antifeixistes, encarregat de la formació de columnes de milicians, l'ordre públic i l'organització de la indústria. A la resta del territori republicà, el poder de l'Estat es va enfonsar, i el govern va ordenar la dissolució de l'exèrcit tradicional i la creació de batallons de voluntaris.

L'economia i les col·lectivitzacions

Un dels elements centrals del procés de revolució social va ser la col·lectivització de la propietat industrial i agrària. Els treballadors es van posar al capdavant de les empreses perquè els empresaris havien estat detinguts, havien fugit o havien estat assassinats. Mitjançant l'autogestió, els obrers van prendre el control.

L'11 d'agost de 1936 es va crear el Consell d'Economia de Catalunya, que va dissenyar un pla socialista de reorganització. L'octubre es va promulgar el decret de col·lectivitzacions per legalitzar el procés. Al final de la guerra, unes 4.500 empreses estaven controlades per comitès obrers i unes 2.000 havien estat col·lectivitzades.

El govern de Largo Caballero i els Fets de Maig

A Madrid, el 5 de setembre, el socialista Largo Caballero va formar un govern amb republicans i socialistes, al qual s'incorporarien quatre ministres anarquistes dos mesos després. Caballero volia crear una gran aliança per guanyar la guerra mitjançant la reorganització de l'Estat, la militarització de les milícies i la formació de l'Exèrcit Popular.

A Catalunya, Lluís Companys continuava com a president de la Generalitat i, el 26 de setembre, va formar un govern d'unitat presidit per Josep Tarradellas. Aquest govern va dissoldre el Comitè de Milícies, va substituir els comitès locals per ajuntaments i va centralitzar els serveis policials per acabar amb la violència.

Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona

Les tensions van esclatar a Barcelona el 3 de maig de 1937, quan les forces de la Generalitat van intentar desallotjar els anarquistes de l'edifici de la Telefònica. Això va provocar un enfrontament entre la CNT i el POUM contra ERC, la UGT i el PSUC. La derrota dels anarquistes més radicals va provocar una crisi de govern i va servir perquè el govern republicà intervingués a Catalunya amb 5.000 guàrdies d'assalt.

El govern de Juan Negrín

Després dels Fets de Maig, la influència de l'anarquisme va disminuir i els comunistes es van enfortir. Caballero va dimitir i es va constituir un nou govern presidit pel socialista Juan Negrín, que no incloïa la CNT ni la UGT i va il·legalitzar el POUM. Negrín va governar fins al final del conflicte amb l'objectiu de reforçar el poder central, unificar la direcció bèl·lica i integrar les milícies en l'Exèrcit Popular.

El setembre de 1937, el govern es va traslladar a Barcelona. Negrín va proposar una política de resistència a ultrança amb el seu programa dels Tretze Punts, esperant que l'esclat d'un conflicte a Europa entre potències democràtiques i feixistes ajudés la República. Tanmateix, el bàndol franquista no va acceptar cap negociació.

L'organització de la zona nacional

Des del principi, a la zona nacional es va imposar l'ordre mitjançant la disciplina militar i la proclamació de l'estat de guerra. Després de la mort de Sanjurjo el 20 de juliol de 1936, es va crear la Junta de Defensa Nacional a Burgos, presidida per Cabanellas.

Franco va anar guanyant partidaris i va ser reconegut per Hitler i Mussolini com l'únic interlocutor. L'1 d'octubre de 1936 va ser nomenat cap del govern de l'Estat i Generalísimo dels exèrcits. Es va crear la Junta Tècnica de l'Estado i es van prohibir tots els partits del Front Popular.

El 1937, Franco va promulgar el Decret d'Unificació, creant un partit únic: Falange Española Tradicionalista y de las JONS. El 1938 es va formar el seu primer govern, inspirat en el feixisme i el catolicisme conservador. Es va abolir la legislació republicana, es van suprimir les llibertats i els estatuts d'autonomia, i es va restablir la pena de mort, iniciant una aniquilació sistemàtica dels vençuts.

El desenvolupament bèl·lic: Les grans batalles

La batalla de Madrid

L'objectiu inicial dels insurrectes era ocupar Madrid. Les tropes d'Àfrica van travessar l'estret de Gibraltar i van ocupar Badajoz. Al setembre, Franco va ocupar Toledo i va arribar a les portes de Madrid a l'octubre. El govern de la República es va traslladar a València el 6 de novembre, deixant la defensa en mans del comandant Vicente Rojo. Madrid va resistir gràcies a les Brigades Internacionals i la Columna Llibertat.

Les batalles del Jarama i Guadalajara

Després del fracàs a Madrid, els insurrectes van intentar aïllar la ciutat. A la batalla del Jarama (1937), els republicans van aconseguir aturar l'avenç enemic. A la batalla de Guadalajara, les tropes italianes aliades de Franco van ser derrotades per l'Exèrcit Popular, suposant la primera gran victòria republicana.

La campanya del Nord i Guernica

Franco va canviar d'estratègia i va traslladar la lluita al nord entre l'abril i l'octubre de 1937. Es va produir el tràgic bombardeig de Guernica contra la població civil. Finalment, les tropes franquistes van ocupar Bilbao, Santander i Astúries, deixant tot el nord en les seves mans.

La fractura del territori i la batalla de l'Ebre

L'exèrcit republicà es va reorganitzar en Brigades Mixtes sota la direcció de Rojo. Després de la batalla de Terol, l'exèrcit de Franco va arribar al Mediterrani, dividint el territori republicà en dues zones: Catalunya d'una banda, i València i Madrid de l'altra.

La batalla de l'Ebre va ser l'últim gran intent republicà d'aturar Franco. Tot i l'atac inicial, el contraatac franquista va obligar els republicans a retirar-se. Franco va iniciar llavors l'ofensiva final contra Catalunya, ocupant Tarragona, Girona i, finalment, Barcelona el gener de 1939. Això va provocar la fugida cap a França de milers de persones, incloent-hi Companys, Azaña i Negrín.

La fi de la guerra i les seves conseqüències

El 1939, la República només controlava la zona centre. Després del reconeixement de Franco per part del Regne Unit i França, Azaña va dimitir. A Madrid, el coronel Casado va protagonitzar una insurrecció contra el govern de Negrín per intentar negociar una pau que Franco no va acceptar. El 1r d'abril de 1939, Franco va signar a Burgos el darrer comunicat de guerra declarant la seva victòria.

Les conseqüències van ser devastadores: milers de víctimes, exiliats cap a França i el nord d'Àfrica, infraestructures destruïdes i una economia paralitzada. La convivència democràtica va ser substituïda per una llarga dictadura militar totalitària.