Guia completa d'oracions compostes, semàntica i textos jurídics

Oració composta

Quan un període o clàusula conté dos o més verbs en forma personal, ja no parlem d'oració simple, sinó d'oració composta. Les oracions o proposicions compostes poden ser-ho per juxtaposició, per coordinació i per subordinació.

1. Per juxtaposició

Són com dues (o més) oracions simples, però enllaçades per l'entonació i per la intenció. Es pronuncien l'una a continuació de l'altra sense cap lligam gramatical que les uneixi. En l'escriptura formen part d'un mateix període o clàusula i van separades per un signe de puntuació.

Exemples:

• Jo corria; ell saltava.
• No et preocupis: jo t'ajudaré. Ens en sortirem d’aquesta!

2. Per coordinació

Són també com dues (o més) oracions simples, però unides per elements gramaticals d'enllaç (conjuncions). Tanmateix, cada una podria funcionar independentment de l'altra. Segons la mena de conjunció que les relaciona, es divideixen en:

• Copulatives: Jo corria i ell saltava.
• Distributives: Ni fa ni deixa fer.
• Disjuntives: Ho vols o no ho vols?
• Adversatives: Mira-ho, però no ho toquis.
• Il·latives: Plou?, doncs no ens mourem de casa.
• Continuatives: Li han dit que no i encara insisteix.
• Causals (causa lògica): No et preocupis, que (o perquè, car) jo t'ajudaré.

3. Per subordinació

Construeixen una oració que té algun dels seus elements sintàctics (subjecte, complements, etc.) format per un grup de mots entre els quals figura un verb en forma personal. Aquest sintagma secundari s'anomena oració subordinada (o inserida) i l'altre, oració principal.

Classificació de les subordinades

• Substantives (sintagma nominal): Subjecte, predicat nominal, complement directe, indirecte, preposicional, del nom o agent.
• Adjectives (complement del nom): Especificatives i explicatives.
• Adverbials (complement circumstancial): De lloc, temporals, modals, comparatives, consecutives, condicionals, concessives, causals (causa real) i finals.

Subordinades d'infinitiu, gerundi i participi

Són oracions subordinades implícites que poden ser reduïbles a una forma verbal personal. L'infinitiu pot exercir totes les funcions d'un sintagma nominal, mentre que el gerundi i el participi solen equivaler a oracions temporals, causals o condicionals.

La semàntica

La semàntica és la disciplina lingüística que estudia el significat dels mots, de les oracions i dels textos. Parteix de la noció de signe lingüístic (Saussure), que és l'associació arbitrària entre un significat (concepte) i un significant (forma fonològica).

Tipus de significat

• Significat denotatiu: Objectiu i analitzable mitjançant trets semàntics.
• Significat connotatiu: Subjectiu, amb valors afegits al significat estricte.

Relacions semàntiques

• Sinonímia: Semblança de significats (total o parcial; geogràfica o de registre).
• Antonímia: Oposició de significats (complementària, gradual o relacional).
• Hiponímia, hiperonímia i cohiponímia: Relacions d'inclusió en un camp lèxic.
• Polisèmia: Un signe amb diversos significats relacionats.
• Homonímia: Coincidència formal (fonètica o gràfica) de paraules amb significats diferents (homografia i homofonia).

Els textos jurídics

Són textos propis de l'administració de justícia. Es caracteritzen per un nivell de formalitat elevat, una intenció instructiva o argumentativa i un llenguatge precís i tècnic.

Tipus de textos jurídics

1. Textos normatius: Lleis, decrets i reglaments que regulen la vida social.
2. Sentències judicials: Textos que resolen conflictes i creen jurisprudència.
3. Documents del tràmit judicial: Declaracions, argumentacions de les parts i escrits processals.