Guia sobre emocions, Piaget i intervenció educativa

Les emocions: definició i components

Les emocions són estats d’agitació o excitació fisiològica que apareixen en cada persona com a resposta a un estímul. Els seus components principals són:

• Estímul: La causa que genera l'emoció.
• Resposta fisiològica: L'efecte físic en l'organisme.
• Subjectivitat: La resposta és individual i personal.
• Procés temporal: La reacció es dona en un moment concret.

A mesura que els infants creixen, apareix una major diversitat d’emocions i en sorgeixen de més complexes, com ara la vergonya, l’orgull, la culpabilitat o l’enveja.

Diferències entre emoció i sentiment

• L’emoció: És breu, intensa i no es pot controlar directament.
• El sentiment: És més durador i menys intens. Es pot modificar segons el pensament que s'associï a l’emoció viscuda.

Les emocions bàsiques i les seves característiques

Alegria

El somriure està associat a l’alliberament de tensió. Es distingeixen diverses etapes:

• Somriure social (6 setmanes): Resposta a la veu humana o al rostre.
• La rialla (3-4 mesos): Requereix un processament més ràpid de la informació.

El somriure i la rialla són universals i apareixen en tots els éssers humans durant els primers mesos de vida.

Enuig o ira

Està associat a una sensació de ràbia, fúria, irritabilitat, molèstia o ressentiment.

• Plor: Durant els dos primers mesos, les expressions facials d’ira davant la gana, el fred o el cessament d’un moviment de balanceig són breus.
• Evolució: La intensitat augmenta progressivament des dels 6 mesos fins als 2 anys.
• Funció: Està relacionat amb el desenvolupament cognitiu; l'infant utilitza l’enuig com un senyal social que reclama l'atenció de la persona adulta per alleujar el seu malestar.

Tristesa

En infants petits, les manifestacions de tristesa són menys freqüents que les de la ira. Es donen en separacions breus, davant el dolor, en fills de mares deprimides o en separacions llargues sense una atenció adequada i sensible.

Por

És una alerta davant una amenaça, perill o situació desconeguda que provoca ansietat i inseguretat. Inclou l'angoixa de separació i l'ansietat davant les persones estranyes.

Aversió o fàstic

Genera sensacions de disgust o repulsió cap al fet que la provoca. Apareix a partir dels 3 mesos, sovint davant de menjars que no els agraden o certes persones.

Funció adaptativa de les emocions

• Alegria: Ens porta a repetir l’esdeveniment que l’ha produït.
• Ira: Ens fa menys reflexius i ens pot conduir cap a la destrucció, però també serveix com a defensa davant un atac.
• Tristesa: Ens empeny a abandonar un objectiu per substituir-lo per un altre i ens fa reflexionar.
• Por: Ens fa tendir a protegir-nos.
• Aversió: Ens empeny a rebutjar i evitar l’esdeveniment.
• Sorpresa: Ens prepara per afrontar de forma efectiva una situació nova.

El coneixement humà segons Piaget

Aquesta teoria pretén saber què és el coneixement i com s’hi arriba. Per a Jean Piaget, tot el desenvolupament humà, incloent-hi l’afectiu, es supedita al desenvolupament cognitiu. Considera que les emocions i l’afectivitat, tot i no modificar les estructures del coneixement, sí que poden predisposar a adquirir-lo.

Segons Piaget, el coneixement és una forma d’adaptació biològica d’un organisme complex en un medi complex. És una construcció interna de la realitat que fa cada individu a partir de les seves interaccions. Per exemple, la percepció d'una vaca no és la mateixa per a un infant de 6 mesos que per a un de 3 anys.

Assimilació i acomodació

El coneixement, com a forma d’adaptació, està constituït per un doble procés d'assimilació i acomodació.

Estadis del desenvolupament

1. Sensoriomotor (0-2 anys): Gran desenvolupament mental. El coneixement està determinat pel que es pot fer amb un objecte a nivell sensorial i motor.
2. Preoperacional (2-6 anys): Ja no necessita l'experiència directa immediata; apareixen les representacions, la imitació, el llenguatge i el pensament simbòlic.
3. Operacions concretes (7-11 anys): Comença a utilitzar la lògica, però encara no pot imaginar situacions abstractes o hipotètiques.
4. Operacions formals (12 o més anys): Pensament científic, hipotètic, lògic i abstracte.

Relació entre afectivitat i cognició

En l’ésser humà, l’afectivitat i la cognició no són parcel·les independents. És evident, per exemple, que el rendiment en un examen disminueix si s’afronta amb molta angoixa, o que un fet viscut amb por es recorda més fàcilment. Existeix una relació bilateral: els canvis emocionals dels 8 mesos coincideixen amb avenços cognitius en memòria i percepció relacionats amb l’aferrament.

Intervenció en el desenvolupament afectiu

Un bon desenvolupament afectiu modula les dificultats en altres àrees, especialment l’intel·lectual. Les vies d'intervenció són:

• La qualitat de la relació afectiva en les intervencions educatives diàries.
• La programació d’activitats específiques per treballar les emocions.
• La intervenció en el període d’adaptació.
• L'atenció específica davant problemes com la gelosia, les rebequeries o la pèrdua de familiars.

Programació de recursos i activitats

• Rutines de la vida diària: L'alimentació, la higiene i el son tenen un component afectiu imprescindible.
• Activitats de joc: El joc sensoriomotor dona confiança i el joc simbòlic permet treballar rols emocionals.

El període d'adaptació a l'escola

L'objectiu és que els infants coneguin l’entorn, els companys i agafin confiança. El canvi és gran: passen d'una atenció individualitzada a un entorn compartit.

• Família: Sovint senten angoixa; és vital que tinguin confiança en les educadores i el centre.
• Educadores: Han de conèixer els hàbits i necessitats de cada infant. Aquest període és crític perquè coincideix amb l'etapa de l'aferrament.

Possibles dificultats en l'adaptació

• No respectar el ritme de l'infant per motius laborals o familiars.
• Malalties dels infants durant el procés.
• Desconfiança de la família cap al centre o interferències en el rol educatiu.
• Incorporacions a mig curs (domicilis nous, adopcions, etc.), que requereixen un pla d'adaptació propi.

La gelosia infantil

Comporta la vivència de pèrdua de l’afectivitat i l’atenció. La prevenció consisteix a repartir el temps de forma equilibrada, no bolcar-se en excés en el nounat, ensenyar a compartir i no fer comparacions. L'infant ha d’aprendre que l’afectivitat és il·limitada. És convenient que pugui expressar la gelosia; si es reprimeix o es ridiculitza, pot esdevenir patològica.

L’adaptació a les pèrdues i els canvis

• Deshabituació del xumet: Aconsellada a partir dels 2 anys. Cal coordinació entre escola i família i mai retrocedir un cop s'ha iniciat el procés.
• Pèrdua de persones importants: Cal parlar sense embuts segons l'edat. Als 3 anys no s'entén la mort; als 6 ja es té noció de la realitat. És important que es puguin acomiadar per evitar fantasies.
• Adopció o acolliment: Cal tenir en compte les experiències prèvies de l'infant i que la separació dels progenitors biològics pot generar mancances afectives.
• Hospitalitzacions: Poden provocar por i solitud. Cal evitar l'sobreprotecció i la negació de la realitat, sent molt beneficiosa la col·laboració d'entitats de suport hospitalari.