Història de Catalunya: Població, República i Guerra Civil

Comentari sobre el creixement de la població (1901-1935)

Comentari de quadre estadístic: Creixement de la població a Catalunya (1901-1935), pàgina 259. (Podeu treure l'última fila de dades, perquè ja es correspon amb la Segona República).

1. Naturalesa i context de la font

La font correspon a un quadre estadístic; en concret, és una taula de dades múltiple que mostra l’evolució per quinquennis de quatre variables sobre la població (creixement total, creixement natural, creixement migratori i impacte migratori) a Catalunya entre 1901 i 1935.

2. Context històric: La Restauració i la industrialització

L’etapa que descriu la font coincideix amb el regnat d’Alfons XIII, amb la crisi i el col·lapse final de la Restauració. A la falta de capacitat del sistema per ampliar la base social, s’hi van afegir altres problemes: les conseqüències del desastre del 98, la divisió i fragmentació dels partits del torn, l’increment de l’oposició, la guerra al Marroc i la conflictivitat social.

Tot i que la Restauració va sobreviure a les crisis de 1909 (derrota de les tropes espanyoles al barranc del Llop al Marroc i la Setmana Tràgica de Barcelona), 1917 (conflicte obrer com el trienni bolxevic, conflicte militar amb les juntes de defensa i conflicte polític amb l’Assemblea de Parlamentaris) i 1921 (derrota d’Annual), el suport del rei al cop d’estat de Primo de Rivera el 1923 va acabar amb el sistema, malgrat que la monarquia va aconseguir mantenir-se fins al 1930.

A Catalunya, aquesta etapa es va caracteritzar per una forta agitació social i per la irrupció electoral del catalanisme (Lliga Regionalista i aliança de forces polítiques catalanes amb Solidaritat Catalana), que culminà amb la creació de la Mancomunitat, el primer ens d’autogovern català des del 1714.

La Segona Revolució Industrial

Des del punt de vista econòmic, el primer terç del segle XX es va caracteritzar per una profunda revolució econòmica i tecnològica (Segona Revolució Industrial), amb efectes en la modernització de les societats industrials. Aquests canvis van provocar el creixement i la diversificació de la indústria, un gran increment de la població i una urbanització progressiva, iniciant un procés de transició demogràfica. A Catalunya, aquest procés ja havia començat a la segona meitat del segle XIX i en aquest període es va consolidar.

3. Anàlisi de les dades demogràfiques

La taula mostra l’evolució i el creixement de la població catalana en volum total, en creixement natural i en creixement migratori, expressat en valors absoluts, així com l’impacte de les migracions sobre el creixement en percentatge. S’observa un creixement total de població durant tot el període, amb dues etapes diferenciades:

• 1901-1915: Creixement moderat.
• 1916-1930: Acceleració del ritme de creixement.

El creixement natural es manté estable, excepte en el quinquenni 1916-1920 per la gran mortalitat de l’epidèmia de la grip. El descens de la mortalitat (millora de l’alimentació, sanitat i higiene) va ser decisiu. Les variables migratòries pugen excepcionalment entre 1916 i 1935 per la industrialització. El període de més impacte va ser 1916-1920 (Primera Guerra Mundial) i 1926-1930 (prosperitat dels feliços anys vint i obres públiques de la Dictadura). Catalunya es va convertir en la gran receptora d’emigrants d’Andalusia, Castella, Múrcia i Aragó, especialment cap a Barcelona, que va arribar al milió d’habitants.

La Segona República a Catalunya

Proclamació i restabliment de la Generalitat

La Segona República, proclamada el 14 d’abril de 1931, va suposar un règim democràtic i reformista. A Catalunya, la victòria d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va ser aclaparadora. Francesc Macià va proclamar la República Catalana integrada en una Federació de Repúbliques Ibèriques. Això provocà un conflicte amb el govern provisional de Madrid, que es resolgué amb el reconeixement de la Generalitat de Catalunya com a govern autonòmic provisional.

L'Estatut d'Autonomia: De Núria a les Corts

L’Estatut de Núria definia Catalunya com un "Estat autònom dins de la República espanyola" i preveia competències exclusives en ensenyament, cultura i ordre públic. Tot i ser aprovat en plebiscit, la seva tramitació a les Corts de Madrid va ser difícil. Finalment, l’Estatut de 1932 va ser aprovat el 9 de setembre, definint Catalunya com a regió autònoma amb sobirania limitada, però sent el primer sistema autonòmic contemporani.

Forces polítiques i obra de govern

L'espai polític català estava ocupat per:

• Lliga Regionalista: Forces conservadores.
• ERC: Partit hegemònic (Macià i Companys).
• Partits marxistes: USC, POUM i partits comunistes.

L'obra de la Generalitat va incloure la Llei de Contractes de Conreu (1934), la creació de serveis de sanitat, la normalització del català amb Pompeu Fabra i una nova divisió territorial en comarques.

Els Fets d'Octubre de 1934

La repressió pels Fets d’Octubre de 1934, arran del conflicte rabassaire i la proclamació de l’Estat Català per Lluís Companys, va suposar la suspensió de l’autonomia i l’empresonament del govern de la Generalitat.

El cop d'estat de 1936 i la Guerra Civil

Preparació i esclat del conflicte

El cop d’estat es va organitzar a principis de 1936 pel general Mola. L’alçament va començar el 17 de juliol al Marroc i s’estengué el 18 a la Península. El govern de Giral va lliurar armes als sindicats el 19 de juliol per aturar els colpistes.

La insurrecció a Catalunya

El general Goded va dirigir la insurrecció a Catalunya, però va trobar una forta resistència de les forces de l’ordre lleials i de les organitzacions obreres (CNT i UGT). El 19 de juliol, després de durs combats a Barcelona, Goded es va rendir. El cop va fracassar a Catalunya pel poc suport civil als rebels.

Consolidació dels dos bàndols

La guerra va dividir el país en:

• Insurrectes ("nacionals"): Militars conservadors, catòlics, falangistes i carlins.
• Lleials a la República ("rojos"): Classes populars, obrers, pagesos i intel·lectuals.

Annex: Detalls addicionals sobre l'Estatut i la Generalitat

El govern català va convocar una comissió d’experts per tal d’elaborar un projecte d’Estatut. L’Estatut de Núria partia del caràcter federal de la República i de la sobirania del poble de Catalunya. Definia Catalunya com un “Estat autònom dins de la República espanyola”, declarava el català llengua oficial juntament amb el castellà i preveia la possibilitat de federar-se amb els països de parla catalana. La Generalitat assumia competències exclusives en ensenyament, cultura, policia i ordre públic, sanitat, obres públiques, agricultura, dret civil, ordenació territorial, règim municipal i tribunals de justícia. Per al finançament autonòmic disposava de la gestió dels impostos directes, mentre que els indirectes eren gestionats per l’Administració central. Un plebiscit popular va aprovar l’Estatut.

A l’agost de 1932 Macià el va presentar a les Corts de Madrid per començar-ne la tramitació parlamentària, que no va ser fàcil, perquè la Constitució del 1931 definí Espanya com Estat integral, no federal, amb una única sobirania espanyola i la possibilitat de constituir territoris autònoms. En la discussió parlamentària s’hi van manifestar tres posicions ben definides: la del govern central, partidari d’una autonomia moderada; la dels parlamentaris catalans, d’una autonomia àmplia, i de l’oposició de la dreta, defensors de la unitat d’Espanya. En aquest context, la ferma posició del president de govern Manuel Azaña a favor de l’autonomia i el fort rebuig dels republicans a l’intent de cop d’estat militar de Sanjurjo a l’agost del 1932 van ser decisius per a l’aprovació a les Corts de l’Estatut el 9 de setembre.

Característiques de l'Estatut del 32

L’Estatut aprovat era força diferent del de Núria tot i que conservava les institucions bàsiques, com el Parlament i el Consell o govern de la Generalitat. Catalunya es constituïa en regió autònoma dins l’Estat espanyol, amb una sobirania limitada, i tant el català com el castellà eren declarats llengües oficials. Les competències de la Generalitat eren plenes en dret civil propi i règim administratiu intern, i molt àmplies en ordre públic i justícia, com la creació del Tribunal de Cassació de Catalunya (òrgan suprem d’apel·lació). Malgrat tot, una majoria de competències eren compartides amb l’Estat (educació, obres públiques, sanitat...) i el sistema de finançament era insuficient. Els conflictes entre la Generalitat i l’Estat s’havien de resoldre per mitjà del Tribunal de Garanties Constitucionals. Tanmateix, i malgrat les limitacions, l’Estatut fou molt celebrat a Catalunya perquè significà el primer sistema autonòmic contemporani.

Forces polítiques i obra social (Detalls)

Amb la proclamació de la República una bona part de l’espai polític català va quedar ocupat per partits d’àmbit catalanista. Les principals forces polítiques van ser les següents: la Lliga Regionalista (Catalana des del 1933), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), i els partits marxistes (USC, PSOE, POUM). La tasca de govern de la Generalitat (novembre del 32 fins a l’octubre del 1934) va ser força important. En el camp econòmic, es van crear els serveis d’estadística i l’Institut d’Investigacions Econòmiques. En política social, es va aprovar la Llei de bases (1934). En el terreny de l’ensenyament, es van crear moltes escoles de primària i centres d’ensenyament secundari, a més de donar autonomia a la Universitat de Barcelona. Pel que fa a l’àmbit cultural es va normalitzar la llengua catalana i es va implantar el bilingüisme a les escoles.

Repetició de la preparació del cop militar

El cop d’estat militar es va començar a organitzar al començament del 1936, per si el Front Popular guanyava les eleccions, sobretot per part del general Mola a Pamplona. Inicialment Mola va tenir l’ajut d'altres oficials pertanyents a la UME i preveia entregar el poder al general Sanjurjo. L’alçament va començar el 17 de juliol al Marroc i es va estendre l’endemà per la Península. El 19 de juliol el nou cap del Govern, Giral, va autoritzar la distribució d’armes als sindicats. Els colpistes van ser recolzats per militars reaccionaris, catòlics, falangistes i carlistes. Els republicans controlaven Catalunya, València, Madrid i el Nord, mentre els insurrectes controlaven el Marroc, Galícia i part d'Andalusia.

Detalls sobre la insurrecció a Barcelona

L’encarregat de dirigir la insurrecció a Catalunya va ser el general Goded. El dia 19 va desplaçar-se a Barcelona. Els insurrectes van trobar una forta resistència de les forces de l’ordre lleials i de les organitzacions obreres. Durant tot el dia 18 les organitzacions d’esquerra havien demanat armes. Aquests grups, juntament amb la Guàrdia d’Assalt i la Guàrdia Civil, es van enfrontar a les unitats militars insurrectes. Al vespre va ser assaltada la capitania general i el general Goded es va rendir. El cop havia fracassat. La victòria es va celebrar com un gran triomf popular.