Història d'Espanya: De la Dictadura de Primo de Rivera a la II República (1923-1936)

La Dictadura de Primo de Rivera i la Segona República Espanyola (1923-1936)

1. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

1.1. El Directori Militar (1923-1925)

El 13 de setembre de 1923, Miguel Primo de Rivera, capità general de l'exèrcit a Catalunya, va protagonitzar un cop d'estat. Va exigir al rei que el poder passés a mans dels militars, suspenent el règim constitucional, i Alfons XIII ho va acceptar. Els sectors socials que van recolzar el cop d'estat van ser: militars, polítics propers a la monarquia i part de les classes dirigents del país. Primo de Rivera va llegir el manifest del pronunciament des de Barcelona.

Va argumentar que les causes d'haver donat el cop eren:

• La inestabilitat i el bloqueig del sistema polític parlamentari, sumat al desprestigi degut al frau electoral (fracàs del projecte polític de Cánovas del Castillo, especialment visible després de la humiliació del 98).
• La por a una revolució social, a causa de la conflictivitat social (pistolerisme, vagues com la de la Canadenca el 1919, etc.).
• El perill de la fragmentació d'Espanya a causa de les tendències separatistes.

Primo de Rivera va declarar la seva intenció d'acabar amb el caciquisme i la corrupció política, la indisciplina social i les amenaces a la unitat nacional. A la pràctica, el que volia era evitar una democratització de la política: en l'últim govern dirigit per García Prieto es pretenia reformar la Constitució, la llei electoral, el sistema de torn de partits i limitar els poders del rei. Per altra banda, Primo de Rivera també volia impedir que les Corts demanessin explicacions pel desastre d'Annual.

L'any 1923, Primo de Rivera va constituir un Directori Militar de caràcter dictatorial, que estava format exclusivament per comandaments de l'exèrcit. Es va plantejar que aquest règim dictatorial només duraria dos anys, després dels quals es retornaria a la normalitat democràtica. La provisionalitat d'aquest Directori Militar va obligar a prendre les decisions de manera accelerada. Les primeres mesures van ser contundents: suspensió de la Constitució, dissolució del Parlament, cessament de les autoritats civils, prohibició de partits polítics i sindicats i creació d'un corpus de lleis clarament autoritàries. A més a més, es va militaritzar l'ordre públic i es va reprimir fortament el moviment obrer més radical (comunistes i anarquistes). Per tal d'acabar amb el caciquisme es va elaborar un Estatut Municipal i un de Provincial.

Això va implicar que es van dissoldre els ajuntaments i es van crear juntes formades pels contribuents més importants de cada població, elevant a farsa l'atac contra el caciquisme (es van canviar els cacics partidaris del model de Cánovas per cacics favorables a Primo de Rivera). El Directori Militar tindrà èxits econòmics molt evidents. La repressió contra les lluites sindicals, i la seva consegüent eliminació, va permetre que augmentés la productivitat industrial (no hi havia la possibilitat de protestes).

1.2. El Directori Civil (1925-1930)

1.2.1. Política

L'any 1925 es va constituir el Directori Civil, format pels líders de les principals forces polítiques del moment amb l'exclusió de les figures més significatives. Els membres dels diferents partits van acceptar formar part del Directori Civil a fi d'institucionalitzar el nou règim, en una mena de retorn a la "normalitat" i amb l'objectiu de donar-li continuïtat i permanència. El model i influència d'aquest nou govern va ser el feixisme italià. Entre els nous polítics destaquen Calvo Sotelo (ministre d'Hisenda), Largo Caballero, del PSOE, i Eduard Aunós de la Lliga Regionalista (ministre de Treball).

El 1927 es va crear l'Assemblea Nacional Consultiva, una mena de parlament consultiu sense funcions legislatives ni executives. Els seus membres no eren elegits per sufragi, sinó que eren designats d'entre les grans institucions públiques i corporatives. Unión Patriótica era el partit oficial del règim. No tenia un programa ideològic definit, si bé mostrava tendències feixistes. El seu objectiu era mostrar suport social a la dictadura i seguir les directrius del govern. Els afiliats del partit eren d'ideologia conservadora, funcionaris de l'administració i cacics rurals.

Organització territorial: l'Estatut Municipal de 1924 va donar el vot a la dona en l'àmbit dels ajuntaments. No obstant això, només podien votar les dones de més de 23 anys que no estiguessin casades ni fossin prostitutes. A la pràctica, no es va arribar a fer efectiu mai. L'Estatut Provincial de 1925 va prohibir, entre d'altres, la Mancomunitat de Catalunya. L'any 1927 es va crear la Llei de Municipis.

El 1929 es va iniciar el projecte d'una nova Constitució de caràcter feixista. Grups polítics com el PSOE, que havien format part del govern, es van negar a participar en la redacció. Finalment, la Constitució no es va arribar a aprovar, ja que Alfons XIII la va vetar a causa de les seves discrepàncies amb el govern de Primo de Rivera.

1.2.2. Economia

Aprofitant la bona conjuntura econòmica de l'època (els *happy twenties*), Primo de Rivera va iniciar un programa de foment de l'economia pel que fa a la indústria i a les infraestructures de l'Estat (creació d'obres públiques com la construcció de ferrocarrils, carreteres, telefèrics, pantans, etc.). També va promoure, encara que en menor mesura, el desenvolupament agrari (sistemes de regadiu a les zones interiors d'Espanya, a partir de la creació de les Confederacions Hidrogràfiques).

Es va iniciar un procés de nacionalització de les grans empreses espanyoles, la qual cosa va implicar una forta intervenció estatal, sobretot pel que fa a les obres públiques. També es va aprovar un decret de caire proteccionista per a les indústries nacionals. Per altra banda, es van concedir grans monopolis: empreses dedicades a una activitat econòmica determinada que no tenien cap altra competidora en el seu sector (com ara la Compañía Telefónica Nacional de España o Campsa, que tenia el monopoli del petroli).

L'any 1929 es va organitzar l'Exposició Internacional de Barcelona, amb l'objectiu de mostrar els èxits econòmics de la dictadura i atraure la burgesia catalana cap al règim. Va representar un fort desenvolupament urbanístic de Barcelona, en especial de la muntanya de Montjuïc. Durant els mesos de l'exposició, Primo de Rivera i la família reial van visitar Barcelona molt sovint per participar dels actes.

1.2.3. El Conflicte del Marroc

Pel que fa al conflicte del Marroc, Primo de Rivera va pactar amb França i va organitzar el desembarcament d'Alhucemas (1925). Després de diverses victòries per part de l'exèrcit espanyol, Abd el-Krim va acabar rendint-se i Espanya va aconseguir pacificar el Marroc i el control efectiu de tot el protectorat (1927).

1.2.4. Oposició i Caiguda de Primo de Rivera

Entre l'oposició a Primo de Rivera hi havia alguns dels líders dels partits dinàstics, republicans (Alianza Republicana) i catalanistes, així com comunistes i anarquistes (Federación Anarquista Ibérica), determinats sectors de l'exèrcit i la majoria dels intel·lectuals i les universitats (sindicat Federación Universitària Espanyola). Primo de Rivera va començar a mostrar un deteriorament polític. La negativa de les forces polítiques a participar a l'Assemblea Nacional Consultiva i el distanciament de Largo Caballero (el PSOE va trencar obertament amb Primo de Rivera a partir de 1927) van provocar la pèrdua de confiança d'Alfons XIII. El rei veia la permanència de la dictadura com un perill per a la monarquia.

L'any 1926 es va produir la Sanjuanada, un intent de cop d'estat. Això va fer evident la manca de suport de determinats generals espanyols a Primo de Rivera (sainet geriàtric protagonitzat per Weyler i la mare i la tia del rei). A causa d'un estat de salut crític, Primo de Rivera va anar a París a operar-se el desembre de 1929. Al gener del 1930 va ser destituït quan era al quiròfan a París. Va morir poc després a París, després de no superar una intervenció molt complexa.

1.3. La Política Anticatalanista de Primo de Rivera

Durant el seu càrrec com a capità general a Barcelona, Primo de Rivera havia declarat el seu respecte per la llengua i cultura catalanes, i fins i tot va enviar una candidatura per entrar a formar part de l'Ateneu Barcelonès (que va ser rebutjada). No obstant això, un cop al poder, iniciarà una política anticatalanista:

• Decret per a la repressió del separatisme (1923), a partir del desmantellament de les institucions públiques i privades catalanistes.
• Eliminació de la Mancomunitat de Catalunya (1925), amb el suport d'Eduard Aunós.
• Prohibició de l'ús públic de la llengua catalana, de la bandera, de la celebració de l'11 de setembre i dels Jocs Florals (en els quals ell hi participava).
• Repressió contra el Barça i la seva directiva i tancament del camp (arràn d'una xiulada contra l'himne espanyol).
• Censura de llibres i tancament de diaris en català.
• Obligació de l'escola, l'Església, etc., en castellà.

Per contrapartida, en l'àmbit econòmic i social, va donar a la burgesia catalana el que demanava (proteccionisme, prohibició del dret a vaga, etc.). Això li va donar, inicialment, el suport implícit de la Lliga Regionalista (tot i que Primo de Rivera l'havia prohibit). Des del catalanisme republicà, Francesc Macià va dirigir un intent d'invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló. Les autoritats franceses van frustrar l'intent i van jutjar Macià, però el judici va acabar atacant la dictadura i Macià va guanyar simpatitzants.

2. La Crisi de la Dictadura (1930-1931)

2.1. La Dictablanda de Berenguer

El 30 de gener de 1930, Alfons XIII va obligar a dimitir Primo de Rivera i va nomenar com a cap de govern el general Dámaso Berenguer. Berenguer havia d'organitzar un procés electoral progressiu que permetés un retorn a la normalitat constitucional (*dictablanda*). Les primeres mesures van ser:

• Restauració de la Constitució de 1876.
• Legalització dels antics partits i sindicats.
• Anul·lació de la censura.
• Democratització del règim del 76.

No obstant això, l'acció del govern va quedar totalment bloquejada perquè:

• La Unión Patriótica no va acceptar Berenguer.
• L'Assemblea Nacional Consultiva ho va bloquejar.
• Els partits polítics anteriors a 1923 no van acceptar que Berenguer fes com si no hagués passat res (Maura, Romanones, etc.).

Aquest bloqueig es va resoldre a partir del govern per mitjà de decrets, sense consultar el poble o els grups polítics. A partir de la primavera de 1930, les forces polítiques espanyoles van iniciar una sèrie de reunions amb una finalitat: construir un discurs unitari respecte al paper d'Alfons XIII i el règim del 76. A l'agost, republicans, catalanistes d'esquerra i el PSOE van signar el Pacte de Sant Sebastià, un programa per presentar-se a les eleccions i constituir un comitè revolucionari que seria el govern provisional de la futura República. Les forces dinàstiques també van participar en aquestes reunions, fins al punt en què ni Romanones ni la resta de figures destacades del Partido Liberal van acceptar el programa de Berenguer. Es va plantejar una resposta antialfonsista, i la mort de Maria Cristina el 1930 en va precipitar el final: la majoria dels líders dels partits dinàstics van rebutjar reconstruir el sistema i van abandonar la fidelitat a Alfons XIII.

Durant la tardor, Berenguer va anunciar un calendari electoral de tres fases:

• Eleccions municipals (abril 1931).
• Eleccions provincials (maig 1931).
• Eleccions nacionals (juny 1931).

La manca de suports polítics de Berenguer i el boicot de totes les forces polítiques antimonàrquiques va accelerar la caiguda del govern Berenguer. El febrer de 1931 va presentar la dimissió i Alfons XIII la va acceptar. En el seu lloc va col·locar l'almirall Aznar (oncle-avi de José María Aznar). Aznar va mantenir el programa de les eleccions i va començar el procés de fabricació dels vots electorals. Les eleccions van ser entre el 9 i el 12 d'abril, i no es va seguir la llei de 1927, sinó la de 1890 (de sufragi únicament masculí). Els partits que formaven part del Pacte de Sant Sebastià van presentar una candidatura unitària per municipi, i les llistes estaven formades per membres de tots els partits antimonàrquics. Votar el PSOE, Lerroux o Alcalá Zamora només volia dir una cosa: votar contra Alfons XIII. Com els partits monàrquics, Romanones (PL) i Maura (PC), no van voler recolzar Alfons XIII, el rei es va quedar sol.

2.2. El 14 d'Abril i la Proclamació de la Segona República

El procés electoral es va celebrar en una situació de normalitat els dies 9, 10, 11 i 12 d'abril. Les dones no van poder votar, però hi havia un gran suport a les candidatures municipals del Pacte de Sant Sebastià.

El 12 d'abril a la tarda es van tancar els col·legis electorals. L'escrutini va començar amb resultats favorables per a les candidatures monàrquiques, ja que s'havia activat el falsejament electoral. No obstant això, molt aviat van arribar resultats de les principals ciutats espanyoles on la victòria de les candidatures antimonàrquiques era aclaparadora. Alfons XIII va començar a reclamar a la cúpula militar que aturés el procés electoral i es va trobar amb la dimissió fulminant d'Aznar.

El 13 d'abril a la matinada, el candidat electe d'Eibar, al País Basc, va proclamar la República al consistori. El 14 d'abril a les vuit del matí, a Barcelona, Lluís Companys, cap de la candidatura antimonàrquica, va anar a l'Ajuntament de Barcelona, va llegir els resultats i va proclamar la República. Francesc Macià va travessar la plaça hores després i, des del Palau de la Generalitat, va proclamar la República Catalana dins la federació de repúbliques ibèriques. És una proclama sobiranista molt ambigua, ja que no proclamava realment la independència de Catalunya, sinó una mena de confederació que no quedava definida.

Els fets de Barcelona van accelerar el canvi a Madrid: el comitè revolucionari madrileny va proclamar la República Espanyola i va crear un govern provisional format pels líders dels partits del Pacte de Sant Sebastià. La victòria republicana es va consumar a 41 de les 50 capitals de província i es va escollir com a líder del govern provisional Niceto Alcalá Zamora, antic membre del Partido Liberal i catòlic practicant. Alcalá Zamora va proclamar la República i va convidar Alfons XIII a l'exili. Alfons XIII va llegir el seu discurs d'abdicació provisional i va prometre el retorn.

La Segona República Espanyola (1931-1936)

1. Proclamació de la República i Procés Constituent

1.1. Les Eleccions i el Govern Provisional

Entre el 9 i el 12 d'abril es va realitzar el procés electoral. El 13 al matí es van començar a conèixer els resultats. Les candidatures dinàstiques van perdre a 41 de les 50 capitals provincials, i la proclamació de la República el 13 d'abril, a Eibar, va accelerar la caiguda de la monarquia.

A Catalunya hi va haver una victòria dels partits republicans i d'esquerres, i la Lliga Regionalista va perdre la seva supremacia. El 14 d'abril al matí, Lluís Companys, cap de llista d'Esquerra Republicana de Catalunya a Barcelona, va proclamar la República, i Francesc Macià, a la tarda, va proclamar la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques. A Madrid, el comitè format pels representants del Pacte de Sant Sebastià va proclamar oficialment la Segona República Espanyola i va provocar l'abdicació d'Alfons XIII, que va marxar però va prometre tornar. Es va crear un govern provisional format pels líders del Pacte de Sant Sebastià. Aquest govern va enviar tres representants polítics a parlar amb Macià, que li van proposar la restauració de la Generalitat de Catalunya, abolida el 1716. Macià va acceptar la unitat d'Espanya, de manera provisional, a canvi de la concessió immediata d'un règim d'autonomia.

1.2. La Constitució de 1931

El govern provisional va convocar eleccions generals el 28 de juny de 1931. La participació va ser superior al 70% i la victòria per la coalició d'esquerres (279 diputats sobre 464). Els diputats que van sortir escollits van convocar Corts Constituents i van confirmar Niceto Alcalá Zamora com a cap de govern i la resta dels líders del Pacte de Sant Sebastià com a ministres del govern provisional. Al desembre es va aprovar la Constitució de 1931, amb un fort caràcter democràtic i progressista. Definia Espanya com «una República de treballadors de totes les classes que s'organitza en un règim de llibertat i justícia».

A trets generals, la Constitució remarcava que:

• Unitat d'Espanya: Espanya és un estat unitari i integral, si bé es reconeix als territoris espanyols la possibilitat de constituir governs autònoms.
• Divisió de poders: el poder legislatiu recau en les Corts, formades en una sola cambra, que té atribucions molt àmplies. El poder executiu queda en mans del president del govern, el Consell de Ministres i el president de la República (cap de l'Estat i representant institucional, amb atribucions executives). El poder judicial recau en mans de jutges independents.
• Drets i llibertats: la Constitució garanteix un ampli ventall de drets i llibertats, i mostrava gran preocupació pels temes socials. Es va inspirar en la Constitució alemanya de la República de Weimar. Garantia la igualtat davant la llei, l'educació i la feina, i la no discriminació per qüestions d'origen, gènere o riquesa.
• Sufragi universal: després d'un tens debat, s'estableix un sufragi tant masculí com femení, pel que la dona va aconseguir el dret a vot l'any 1931 (es considera que el sufragi femení és un dret inqüestionable). Es decideix endarrerir la majoria d'edat als 23 anys.
• Laïcitat de l'Estat: l'Estat no declara cap religió oficial i reconeix per llei el matrimoni civil i el divorci. El debat de la religió va provocar la dimissió de Niceto Alcalá Zamora, president del govern provisional, i la seva substitució per Manuel Azaña. No obstant això, Niceto Alcalá Zamora va acceptar la presidència de la República.

La Constitució no va tenir el consens de totes les forces polítiques, ja que les dretes no van acceptar la descentralització de l'Estat ni la laïcitat.

1.3. El Sistema de Partits Republicans

1.3.1. Els Partits d'Esquerra

El 1934, Acción Republicana (Azaña) i el Partit Republicà Radical Socialista (Domingo) es van unir en la formació Izquierda Republicana. Tenien el recolzament de les classes mitjanes i populars, així com part dels intel·lectuals. El PSOE tenia el suport dels treballadors. Estava dividit en una vessant socialdemòcrata, que volia consolidar el règim republicà (Besteiro, Prieto) i una vessant revolucionària (Largo Caballero, líder d'UGT). La CNT tenia un fort arrelament a Catalunya, i un milió d'afiliats a tot Espanya. Es dividia en els *trentistes* (de tendència moderada, que recolzaven la República) i els membres de la FAI (revolucionaris a favor de la via insurreccional i armada).

1.3.2. Els Partits de Dreta

El Partido Radical (Lerroux) i la Derecha Liberal Republicana (Niceto Alcalá Zamora) són partits del centredreta que es mostren contraris a les reformes de la República i que derivaran cap a posicions més conservadores. Molts partits petits de la dreta van desaparèixer, i es va consolidar la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), una coalició de partits creada el 1933 que tenia el recolzament dels grans propietaris agraris i de l'Església. El PNB, per altra banda, agrupa els partits autonomistes i conservadors del País Basc. Els partits antirepublicans tenien una ideologia antidemocràtica i defensaven el nacionalisme espanyol. Per una banda, Renovación Española (conservadors) i Comunión Tradicionalista (carlins) van pactar. Per altra, les JONS (creades el 1931) i la Falange Española (del 1933) es van fusionar en un únic partit feixista el 1934.

1.3.3. Els Partits d'Àmbit Català

Entre els partits de dretes catalans, la Lliga Regionalista es va convertir en la Lliga Catalana el 1933 i va acceptar la República. Tenia el suport dels industrials i dels propietaris agrícoles. Els grups d'esquerra es van unir el 1931 en ERC. Estava format pels sectors nacionalistes més radicals (com Estat Català, liderat per Francesc Macià), els republicans històrics (Lluís Companys) i petites formacions republicanes i nacionalistes. ERC tenia el suport de la petita burgesia, de la pagesia i dels obrers industrials. Van presentar un programa de reformes polítiques i socials, i van tenir èxit, ja que els afiliats a la CNT eren votants d'ERC, i el PSOE no tenia gaire arrelament a Catalunya. Pel que fa als grups comunistes, el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista es van unir el 1935 en el POUM. Per altra banda, el Partit Català Proletari i el Partit Comunista de Catalunya es van unir amb les formacions socialistes Unió Socialista de Catalunya i Federació Catalana del PSOE i, el 1936, van fundar el PSUC.

2. El Bienni d'Esquerres (1931-1933)

El desembre de 1931, la Constitució espanyola entra en vigència i es crea el primer govern oficial de la República. Es confirma Niceto Alcalá Zamora com a president de la República i Manuel Azaña com a president del govern. Aquest primer govern d'esquerres està integrat per Acción Republicana (Azaña) i el PSOE. Portarà a terme sis reformes profundes.

2.1. Reforma Religiosa

La reforma religiosa comença amb la redacció de la Constitució, que pretén secularitzar la societat espanyola. Inclou qüestions com la laïcitat de l'Estat (no confessionalitat); la llibertat de cultes; l'abolició dels pressupostos religiosos; el divorci i el matrimoni civil; la secularització dels cementiris (eliminació dels signes religiosos); o la prohibició d'ensenyar als ordes religiosos i el conseqüent tancament d'escoles cristianes. La Llei de Congregacions (maig 1933) va limitar la possessió de béns materials de les comunitats religioses i va preveure la possibilitat de dissolució dels ordes religiosos. Això va afectar directament els jesuïtes, ja que a causa del seu vot d'obediència al papa se'ls va acusar de dependre d'un poder estranger i van ser dissolts. Com a conseqüència, es van nacionalitzar els seus béns. L'11 i el 12 de maig de 1931 es van iniciar aldarulls anticlericals i es van incendiar algunes esglésies. El cardenal Segura (arquebisbe de Toledo i primat d'Espanya) i el bisbe de Vitòria van demanar la fi de la República i Azaña va ordenar la seva expulsió d'Espanya.

2.2. Reforma Militar

Azaña, que era president del govern i ministre de Defensa, va impulsar una reforma de l'exèrcit per fer-lo més democràtic i professional. Volia eliminar la macrocefàlia (mesura de 1917 que establia la ràtio d'un oficial per cada tres soldats) i abolir el fur especial dels militars. L'objectiu era sotmetre l'exèrcit al poder civil i evitar els aixecaments militars.

Amb aquest objectiu, ja en la Constitució es va abolir la Llei de Jurisdiccions de 1906, i el 1931 es va crear la Llei de Retir de l'Oficialitat. Tots els oficials en actiu havien de prometre la seva adhesió a la República, o retirar-se de l'exèrcit (conservant el seu sou íntegre). A més, es van suprimir alguns rangs, es van reduir el nombre d'unitats i oficials i es van eliminar les capitanies generals, els tribunals d'honor, el Consell Suprem de Justícia Militar i la premsa de l'exèrcit. Es va clausurar l'Acadèmia General Militar de Saragossa, antirepublicana, i en canvi es va crear la Guàrdia d'Assalt, una força d'ordre públic fidel a la República.

La reforma va tenir resultats limitats, ja que la reducció del pressupost militar va afectar la modernització dels equipaments. A més a més, certs sectors de l'exèrcit, especialment els militars africanistes, van considerar la reforma com un atac a la tradició militar.

2.3. Reforma Territorial

La reforma de l'Estat centralista va tenir un abast molt limitat. La Constitució confirma la unitat d'Espanya, però estableix la possibilitat de reconèixer la diversitat de l'Estat espanyol. Ofereix el marc jurídic necessari per a la creació d'institucions pròpies i estatuts d'autonomia. A Catalunya es va crear la Generalitat el mateix abril de 1931, i s'aprova l'Estatut el 1932. Les tres províncies basques i Navarra van iniciar un procés autonomista que xocava amb la naturalesa laica de l'Estat espanyol. El PNB (Partido Nacionalista Vasco), membre del Pacte de Sant Sebastià, va unir-se amb els carlins per redactar l'Estatut d'Estella: un estatut basat en la confessionalitat del seu territori, de principis antidemocràtics i que no reconeixia els drets de la dona. El text es va presentar a les Corts el juny de 1931 i va ser bloquejat per Azaña, Besteiro, Largo Caballero, Lerroux i Dolores Ibarruri.

L'evolució del PNB a posicions més centristes, i el seu pacte amb partits d'esquerra, van permetre que, a l'octubre de 1936, s'aprovés finalment un Estatut Basc i es configurés un govern propi, amb José Antonio de Aguirre (líder del PNB) com a *lehendakari*. Blas Infante va iniciar un procés autonomista andalús. Galícia no va iniciar cap procés autonomista, ja que l'oligarquia gallega era contrària a les vies reformistes i no tenia interessos nacionalistes. El 1936 es va sotmetre a plebiscit un projecte d'estatut, però no es va arribar a aprovar a causa de l'esclat de la guerra.

2.4. Reforma Educativa i Cultural

Amb l'objectiu de promoure una educació laica i liberal, el pressupost d'educació es va incrementar un 50%, es van crear 10.000 escoles i 7.000 places de mestres. Es volia crear una escola laica, progressista, mixta, obligatòria i gratuïta. Es va prohibir l'educació religiosa i es van tancar totes les escoles de les congregacions. A primària es van fer projectes Montessori i es va lluitar contra l'absentisme educatiu. En l'àmbit cultural, es van crear les Missions Pedagògiques, dirigides per intel·lectuals, artistes i gent de l'espectacle, amb l'objectiu d'arribar als sectors més humils de la població. Portaven biblioteques, cors, conferències, teatre i cinema. Hi van participar Federico García Lorca amb la companyia de teatre La Barraca, Margarita Xirgu, Miguel Hernández…

2.5. Reforma Laboral

La reforma laboral la va iniciar el ministre de Treball, Francisco Largo Caballero. Va aprovar la Llei de Contractes de Treball, que regulava la negociació col·lectiva, i la Llei de Jurats Mixtos, que convertia el ministeri en àrbitre en litigis laborals. Va aprovar també els 7 dies de vacances pagades a l'any, la setmana laboral de 40 hores, la creació d'assegurances socials i l'augment de salaris. També va afavorir les millores del nivell de vida dels camperols, a partir de reforçar el paper dels sindicats agrícoles en la contractació de feines del camp.

2.6. Reforma Agrària

Des de l'inici del govern provisional, Largo Caballero va impulsar una legislació agrària destinada a posar límits als abusos dels terratinents. Abans que s'aprovés la llei de reforma agrària, es van establir una sèrie de decrets:

• Prohibició de rescindir contractes d'arrendament (pagesos que lloguen terres).
• Jornada laboral de 8 h al camp.
• Llei de Salari Mínim.
• Obligació dels propietaris de conrear les terres aptes per a l'ús.

L'organització de la propietat de la terra a Espanya venia de la reforma agrària liberal del segle XIX. L'estructura bàsica del centre-sud d'Espanya (Castella, Extremadura i Andalusia) era el latifundisme, segons el model de l'Edat Mitjana. L'agricultura ocupava més de la meitat de la població activa: uns 8,5 milions d'espanyols treballaven a l'agricultura. Dos milions d'aquests eren jornalers, 750.000 eren arrendataris i la resta eren petits propietaris. El 50% de les terres de l'Estat estaven en mans d'unes 200 persones, els grans d'Espanya. La reforma de la propietat de la terra va ser el projecte de més abast de la República. Pretenia acabar amb el latifundisme i millorar les condicions de vida dels jornalers. La llei es va aprovar el setembre del 32. L'objectiu no era una revolució agrària ni una col·lectivització de la terra, sinó millorar la situació social dels pagesos i millorar el rendiment de la terra. La llei establia tres tipus de propietaris:

• Grans d'Espanya: les seves terres serien expropiades sense indemnització.
• Grans propietaris sense títol nobiliari: si havien comprat les terres a partir de l'especulació, o si eren mal conreades o mal arrendades, o si estaven a prop dels nuclis de població, serien expropiades (amb una indemnització).
• Petits propietaris: podrien mantenir les terres en mans dels seus legítims propietaris.

Les terres expropiades passaven a mans de l'Instituto de Reforma Agraria (IRA), encarregat de coordinar l'ocupació i explotació de les terres, així com de pagar les indemnitzacions. Entre el 1932 i 1934, tant les terres expropiades com l'assentament de noves famílies (12.000) van ser molt inferiors del que s'esperava. Això es deu a les dificultats burocràtiques, la manca de pressupost per a les indemnitzacions i la resistència dels propietaris. La llei va portar a un augment de la tensió social. Els propietaris van acostar-se a posicions de l'extrema dreta, a fi de conspirar contra el règim republicà. Per altra banda, van crear la companyia MAPFRE (Mútua de Agrupación de Propietarios de Fincas Rústicas de España), per tal de representar els propietaris contra l'IRA. Entre els jornalers, en canvi, es va estendre la decepció pel fet que la reforma no fos més efectiva. Un sector de la pagesia es va orientar cap a posicions més revolucionàries: ocupació de terres, incendi de *cortijos*, enfrontaments amb la Guàrdia Civil, etc.

3. La Catalunya Autonòmica (1931-1933)

El 17 d'abril de 1931 el govern provisional va reconèixer l'existència d'un govern autonòmic català amb el nom de Generalitat de Catalunya. Francesc Macià va ser escollit president fins a l'aprovació d'un nou estatut d'autonomia. Macià va crear un govern autònom provisional i es va convocar una comissió d'experts per redactar l'Estatut. La comissió es va reunir al santuari de Núria per redactar l'avantprojecte d'Estatut que va ser lliurat al govern de la Generalitat el 20 de juny de 1931. L'Estatut de Núria considera la República com a estat federal i Catalunya com a sobirana. Catalunya és definida com un estat autònom dins la República Espanyola, i el català com a llengua oficial prioritària (reconeix el castellà en les relacions amb la resta de l'Estat). Possibilitat de federació amb altres territoris de parla catalana. L'Estatut atorgava competència exclusiva a la Generalitat en ensenyament, cultura, policia i ordre públic, sanitat, obres públiques, agricultura, dret civil, ordenació territorial, règim municipal i tribunals de justícia. El finançament autonòmic estava basat en els impostos directes, mentre que els indirectes havien de ser gestionats des de Madrid. L'Estatut va ser aprovat en un referèndum popular (de sufragi masculí) el 2 d'agost de 1931 amb un 75% de participació i un 99% de vots a favor. 400.000 dones, privades de vot fins a l'aprovació de la Constitució, van signar un document recolzant el sí. Les eleccions generals del 28 de juny del 1931 van significar la victòria a Catalunya de les candidatures sobiranistes. El 18 d'agost del 1931, Macià va llegir l'Estatut de Núria al Parlament espanyol. La Constitució del 1931 definia Espanya com un estat integral amb una única sobirania, l'espanyola. Posicionament dels polítics espanyols davant l'Estatut:

• En contra de l'Estatut: la dreta, els sectors lerrouxistes i l'opinió pública madrilenya.
• A favor d'una autonomia moderada: el govern d'Azaña (IR, PSOE).
• A favor d'una autonomia àmplia: els diputats catalans excepte Lerroux.

Les discussions es van allargar durant un any i en aquest període el govern Macià va governar totalment com un estat independent. L'agost del 1932, el general Sanjurjo va protagonitzar un cop d'estat amb l'objectiu d'aturar la reforma agrària i l'Estatut de Catalunya. Sanjurjo pensava forçar la caiguda de la República i restaurar la monarquia d'Alfons XIII, però el cop va ser aturat i els dos projectes de llei més polèmics del govern Azaña van continuar endavant.

El setembre del 1932 es va aprovar un Estatut força diferent del de Núria, tot i que mantenia certa sobirania per a Catalunya: es considera una regió autònoma de la República Espanyola i el català i el castellà són considerats en igualtat de condicions. S'atorguen competències plenes en dret civil i en el sistema administratiu; quasi plenes en ordre públic i justícia; i la resta de competències eren compartides amb l'Estat. Els conflictes entre la Generalitat i l'Estat s'havien de resoldre a través del Tribunal de Garanties Constitucionals. L'Estatut va ser molt ben acollit des de Catalunya, malgrat les retallades. Les forces polítiques catalanes van acabar creant un sistema polític d'àmbit propi. El catalanisme moderat estava representat per la Lliga, dirigida per Francesc Cambó. El partit hegemònic de l'esquerra moderada era Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), dirigit per Francesc Macià i Lluís Companys. El partit radical de Lerroux tenia un paper marginal. Els partits marxistes presentaven una gran diversitat:

• Unió Socialista de Catalunya (USC): catalanista, aliada del PSOE.
• Federació Catalana del PSOE.
• Partit Català Proletari (PCP).
• Partit Comunista de Catalunya (PCC). L'any 1936 s'uneixen per crear el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), de tendència estalinista.
• Bloc Obrer i Camperol (BOC): Andreu Nin.
• Esquerra Comunista Catalana (ECC). L'any 1935 el BOC i l'ECC es van unificar per crear el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), de tendència trotskista (antiestalinista).

4. La Crisi del Govern d'Esquerres

Les sis reformes republicanes van tensar profundament les relacions entre els socis de govern. La lentitud per aprovar la reforma agrària va acabar provocant l'ocupació de terres a Castella, Andalusia i Extremadura. Les baralles entre Izquierda Republicana i el PSOE van acabar amb la convocatòria d'una vaga general el 8 de gener de 1933 a la localitat de Casas Viejas (Cadis), dirigida per la CNT i que va acabar amb 24 persones mortes. La coalició entre IR i el PSOE estava a les últimes. Les tensions amb el bloc opositor també van augmentar: Lerroux i Gil Robles (CEDA) van protagonitzar una aliança destinada a fer caure el bloc de govern. El juliol del 1933, el govern d'Azaña i Largo Caballero va col·lapsar. Alcalá Zamora va forçar la convocatòria d'eleccions generals, al novembre del 1933.

5. El Bienni Negre (1933-1935)

5.1. Les Eleccions del 1933

La campanya electoral del 1933 va ser llarga i molt tensa. Els fets de Casas Viejas van provocar que la CNT demanés l'abstenció com a primer pas per a fer caure la República. La coalició de govern (Izquierda Republicana) es va presentar completament trencada, i les posicions moderades d'Indalecio Prieto (PSOE) van ser tombades per Largo Caballero (UGT), que va situar Azaña en la mateixa línia que la dreta radical. La victòria va ser per la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) amb 115 diputats. El Partido Radical va obtenir 104 diputats, el PSOE, 58. No obstant això, la coalició de govern basada en el Pacte de Sant Sebastià va continuar sent majoritària. Les converses per formar govern van ser molt complicades i es veia poc efectiu un govern amb Azaña.

5.2. Els Governs Lerroux

Alcalá Zamora, temorós de les pretensions antireformistes de la CEDA, va confiar la formació de govern al partit de Lerroux. Aquest va intentar formar un govern format només pels seus diputats, amb suport parlamentari extern. Alcalá Zamora ho veia possible sempre que Azaña recolzés Lerroux, però Azaña es va negar a donar suport a les polítiques contrareformistes. Davant el bloqueig de les esquerres, Lerroux va assumir el programa contrareformista de la CEDA: va anul·lar totes les reformes del bienni reformista i va acceptar una reforma constitucional que donés per acabada la República. Les lleis de Lerroux tenien totes el mateix format: «Ley de reforma de la ley de reforma de...». Es van tirar enrere la reforma agrària i la reforma anticlerical, es va disminuir el pressupost d'educació, es va paralitzar el projecte d'Estatut del País Basc, etc.

5.3. El Conflicte Català

L'any 1932 es va aprovar l'Estatut de Catalunya. El govern Macià el va agafar com una primera fase autonòmica i va adoptar una actitud de col·laboració institucional amb el govern Azaña. El dia de Nadal de 1933, Macià va morir per causes naturals i va ser substituït per Lluís Companys. Companys va reformar mínimament el govern però es va trobar a Madrid un interlocutor no vàlid (l'enemistat amb Lerroux era visceral). Reformes del govern: Companys va aprovar la Llei de Bases (1934), per organitzar la Sanitat i l'Assistència Social.

Es van crear moltes escoles primàries, secundàries i professionals i es van millorar les condicions laborals dels mestres. Es van crear biblioteques populars i grans museus. Es va imposar el bilingüisme a primària i el català es va convertir en la llengua de 27 diaris. La llei principal de la Generalitat va ser la Llei de Contractes de Conreu (1934). La llei intentava acabar amb la *rabassa morta*: contracte agrari que deia que les vinyes tornaven als propietaris terratinents quan es morien la meitat de les plantes. Es va reduir a un 50% les rendes que havien de pagar els rabassaires als propietaris i es va iniciar un projecte perquè poguessin accedir a la propietat de la terra. El Tribunal Constitucional va anul·lar la llei i Companys la va tornar a aprovar amb un canvi de comes. L'octubre del 1934, Lerroux va dissoldre la Generalitat i va suspendre les lleis catalanes.

5.4. La Revolució d'Octubre del 1934

Desobeint les peticions d'Alcalá Zamora, Lerroux va proposar un govern de coalició a la CEDA. Les reunions es van iniciar el dia 2 d'octubre, i la matinada del 3 al 4 d'octubre Lerroux va entregar 3 carteres ministerials a la CEDA. Les esquerres parlamentàries i el govern de Lluís Companys s'ho van prendre com una provocació i van passar al contraatac. Es va proclamar la vaga general a tota Espanya i Companys va proclamar la República Catalana dins la República Espanyola. Entre el 4 i el 6 d'octubre, les forces de seguretat de la República van recuperar el control de Barcelona i de les principals ciutats espanyoles. La vaga general ordinària va fracassar i Companys va ser destituït i detingut. Lerroux va proclamar l'estat de guerra a Catalunya i va dissoldre la Generalitat i tots els ajuntaments. Davant del triomf de la revolta d'Astúries, Lerroux va enviar la Legió Espanyola, dirigida pels generals Millán Astray i Franco. L'exèrcit va esclafar la revolta asturiana a costa de centenars de morts i milers de represaliats.

5.5. La Crisi del Bienni Negre

Entre l'octubre del 1934 i febrer del 1936, els governs de Lerroux i Gil Robles cada cop eren més fràgils. Gil Robles va ser nomenat ministre de Guerra i Franco cap de l'Estat Major. Al juliol del 1935, Lerroux es va reunir amb membres de la CEDA per tal d'iniciar la reforma de 41 articles de la Constitució, però no es van posar d'acord i es va paralitzar la reforma. A la tardor del 35 esclata l'escàndol de l'*estraperlo* vinculat al fill de Lerroux i el cas Nombela, escàndol de malversació de fons dins del Ministeri d'Hisenda. El cas Nombela va provocar la dimissió de certs ministres del Partido Radical.

El descrèdit dels radicals va afavorir Gil Robles, que va intentar imposar un ministeri clarament antirepublicà i amb un perfil anticatalà. Lerroux va dimitir a finals del 1935 en negar-se a acceptar presidir aquest ministeri. Davant d'aquest fet, Gil Robles va demanar ser investit president de govern i Alcalá Zamora s'hi va negar i va convocar eleccions el febrer de 1936.

6. El Triomf del Front Popular (1936)

6.1. Les Eleccions de Febrer

Les eleccions van ser convocades el dia 15 de febrer, per Alcalá Zamora, per intentar superar el desgavell del Bienni Negre. Van prendre un caire de confrontació maniquea: totes les esquerres es van presentar unides en un bloc anomenat Front Popular, format pel PSOE, Izquierda Radical (Azaña), Unión Republicana, PCE (José Díaz i Dolores Ibarruri), ORGA (Organización Regionalista Autónoma, de Santiago Casares), ERC (Companys) i PNB. El POUM no s'hi va afegir però va col·laborar. La CNT va donar suport al Front Popular. Les dretes van intentar presentar una candidatura unida anomenada Frente de Orden, però en essència era la CEDA i els seus aliats més propers. Falange Española (José Antonio Primo de Rivera) es va presentar sola i Comunión Tradicionalista (Calvo Sotelo), la força més bel·ligerant contra el Front Popular, va anar sola a les eleccions. A Catalunya, les esquerres es van presentar unides al voltant del Front Popular, però no estava liderat pel PSUC sinó per ERC. Les dretes van articular una aliança al voltant de la Lliga de Cambó anomenada Front Català d'Ordre. La victòria va ser pel Front Popular, amb un 48% dels vots, mentre que les dretes van aconseguir el 46,5% i el centre un 5,4%. A Catalunya, el Front Popular va obtenir el 59% dels vots i 41 dels 54 diputats, mentre que el Front Català d'Ordre va obtenir el 41% dels vots i 13 diputats. Les esquerres van ser majoritàries a totes les províncies del litoral mediterrani. A Madrid, Astúries, Galícia, Extremadura i Andalusia (excepte Granada), va vèncer el Front Popular. A Castella i Lleó, Aragó i Castella-la Manxa, va guanyar la dreta. A Euskadi, victòria del PNB i a Lugo i a dues províncies castellanes, victòria de Lerroux.

6.2. El Govern del Front Popular

Les primeres mesures del govern van ser les següents:

• Forçar la dimissió de Niceto Alcalá Zamora.
• Nomenar president de la República Manuel Azaña.
• Convertir en cap del govern Santiago Casares Quiroga, membre de l'ORGA i en sintonia amb el sector radical del PSOE.
• Amnistia per als més de 30.000 presos polítics (represaliats de la Revolució del 1934).
• Obligació de readmissió de treballadors acomiadats a les vagues del 34.
• Restabliment de la Generalitat de Catalunya i impuls a les lleis de Companys (com la Llei de Contractes de Conreu).
• Inici de les negociacions pels Estatuts de Galícia i País Basc.
• Casares Quiroga va destituir la cúpula militar i va enviar els líders militars a les colònies i va prohibir la comunicació entre ells i l'entrada a la península sense permís.

Reaccions:

• Des de sectors de la CNT i del PSOE i el PCE es va iniciar l'ocupació de les terres dels grans terratinents, així com vagues per millorar les condicions laborals.
• A Barcelona, Companys i Cambó van moderar el seu discurs i van intentar arribar a una mena d'entesa. Fins i tot la CNT es va moderar, la qual cosa va evitar els conflictes.
• L'Església va començar una campanya contra la República.
• Els propietaris de fàbriques van tancar-les i van començar una expatriació de capitals cap a Anglaterra i França.
• A Madrid, José Antonio Primo de Rivera va armar patrulles veïnals i va iniciar una activitat contundent contra els líders obrers.
• Lerroux va desaparèixer pràcticament de l'escena pública.

6.3. La Conspiració Militar

Durant els mesos de març a juny es van iniciar els preparatius d'una conspiració militar dirigida pel general Emilio Mola (el *Director*), que comptava amb el suport de la majoria dels caps militars de les regions espanyoles. El cop planejat per Emilio Mola era cruent: preveia l'execució d'unes 10.000 persones en els dos primers dies del cop d'estat, en els quals tots els líders polítics del Front Popular o altres polítics exemplars de l'esquerra serien executats. El cop havia de ser a l'agost, i després d'aquests dos dies de «neteja d'Espanya», es proclamaria com a cap de la junta militar el general Sanjurjo. Es volia acabar amb la República i decidir la restauració d'Alfons XIII. El tinent Castillo, líder de la Guàrdia d'Assalt va ser assassinat el 10 de juliol per milicians de la ultradreta. Com a resposta, el 14 de juliol va ser assassinat el líder de l'oposició, Calvo Sotelo (Renovación Española), per militants del PSOE. El funeral de Calvo Sotelo i l'enterrament se van celebrar el 15 i 16 de juliol, en uns dies de molta convulsió a Madrid. El 17 de juliol, el coronel Yagüe, cap de l'exèrcit a Melilla, es va sol·levar avançant-se al calendari de Mola i es va posar a les ordres del cap de la regió militar del Marroc: Franco.