Història d'Espanya: De la Segona República a la Democràcia Actual
Clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 30,38 KB
La Segona República Espanyola
El context històric espanyol
La monarquia espanyola, representada pel rei Alfons XIII, va col·laborar amb la dictadura del general Primo de Rivera i s'hi va comprometre; en conseqüència, al final dels anys vint, el desprestigi de la dictadura també va contaminar la monarquia.
El mes d'abril de 1931 es van convocar eleccions municipals, i els partits republicans van triomfar a la majoria de les ciutats de l'Estat espanyol.
A Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), un partit polític acabat de fundar i liderat per Francesc Macià i Lluís Companys, es va convertir en el partit hegemònic a Catalunya fins al 1936.
La proclamació de la República
La victòria dels partits republicans va provocar que el 14 d'abril de 1931 es proclamés la República i que el rei Alfons XIII marxés a l'exili. Quedava abolida, així, la monarquia. A Catalunya, Francesc Macià va proclamar la República Catalana.
El govern provisional de la República Espanyola, presidit per Niceto Alcalá Zamora, va convèncer Francesc Macià de convertir la República Catalana en Generalitat de Catalunya i va prendre el compromís de reconèixer el dret de Catalunya a l'autonomia un cop fos aprovada una nova constitució. Al final de 1931, les Corts van aprovar una constitució que incloïa aquests punts:
- Reconeixia —per primera vegada a l'Estat espanyol— el dret de les dones al vot.
- Establia la separació entre l'Església catòlica i l'Estat.
- Contemplava la promulgació d'estatuts d'autonomia.
Reformes socials i inestabilitat política (1931-1933)
El període republicà es va caracteritzar pels constants enfrontaments polítics i per la intensificació dels conflictes socials.
- Els sectors més radicals consideraven que els canvis introduïts pels governs republicans eren massa prudents.
- Els sectors socials més conservadors, l'exèrcit i l'Església, no acceptaven la pèrdua dels seus privilegis.
Entre 1931 i 1933 va governar la República una coalició de republicans i socialistes presidida per Manuel Azaña. El govern d'Azaña va dur a terme nombroses reformes socials —com la reforma agrària—, va reformar l'exèrcit, va fomentar les autonomies i va aprovar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. El govern republicà també va legislar per limitar el poder de l'Església.
Reformes socials i inestabilitat política (1933-1936)
L'any 1933, els partits de dreta i de centre, liderats per José María Gil Robles i Alejandro Lerroux, van guanyar les eleccions i van suspendre algunes de les reformes iniciades en el període anterior. Els partits d'esquerra van reaccionar i van organitzar una vaga contra el govern que va desembocar en la revolució d'octubre del 1934 a Astúries, que va ser durament reprimida per l'exèrcit.
A Catalunya, Lluís Companys, president de la Generalitat, va dirigir una insurrecció independentista que va fracassar. El govern central va suspendre l'Estatut, i Companys i els altres membres del govern català van ser detinguts i condemnats a presó.
L'any 1936, els partits d'esquerra, units en el Front Popular, van tornar a guanyar les eleccions, van restablir l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i van alliberar els detinguts.
La Guerra Civil Espanyola (1936-1939)
La insurrecció del general Franco
Després de la victòria electoral del Front Popular, alguns militars i polítics feixistes van preparar un cop d'estat. El 18 de juliol de 1936, el general Francisco Franco va encapçalar una insurrecció militar contra el govern legítim de la República.
L'intent de cop d'estat va fracassar, ja que només va reeixir en algunes zones de l'Estat espanyol, però va provocar l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, que va durar tres anys.
Els revoltats van tenir el suport dels sectors més conservadors de la societat espanyola i de l'Església, i l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista van intervenir directament en el conflicte espanyol al costat del general Franco.
L'ajut internacional al govern republicà va ser escàs, reduït a la col·laboració dels brigadistes internacionals —voluntaris— i al suport material proporcionat per l'URSS.
La insurrecció a Catalunya
La insurrecció també havia fracassat a Catalunya. Els anarquistes i els comunistes van organitzar milícies armades contra els revoltats i van crear el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, que durant la guerra va representar un poder paral·lel al de la Generalitat.
Els obrers catalans, un cop vençuda la insurrecció militar, van tornar a la feina i es van trobar que molts empresaris havien fugit o estaven amagats, uns quants perquè havien col·laborat amb els militars revoltats i la majoria per temor a les represàlies.
La necessitat de reprendre la producció industrial va impulsar els sindicats a fer-se càrrec de les empreses de manera espontània, amb la qual cosa es va iniciar un procés de col·lectivitzacions.
El desenllaç de la guerra
L'avanç de l'exèrcit rebel va ser lent, però inflexible. La batalla de l'Ebre, entre juliol i novembre de 1938, va ser la més sagnant de la Guerra Civil i va resultar decisiva.
Les forces militars republicanes van creuar el riu Ebre i van emprendre una ofensiva per intentar capgirar el curs de la guerra, però no ho van aconseguir; la victòria dels militars rebels era imminent.
Al final del 1938, després de la batalla de l'Ebre, les tropes de Franco van iniciar l'ocupació de Catalunya: Barcelona va caure el 26 de febrer de 1939; Madrid ho va fer el 28 de març, i València, el 30. El dia 1 d'abril de 1939 el general Franco va donar el darrer comunicat de guerra.
El balanç de la guerra
Al cap de tres anys de conflicte (1936-1939), amb milers de morts i en un context general de destrucció i pobresa, l'exèrcit franquista va aconseguir la victòria.
Molts republicans van marxar cap a l'exili i molts dels que es van quedar van patir una repressió ferotge.
La Constitució republicana i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya van ser derogats i la Generalitat, suprimida.
La derrota republicana va deixar pas a una dictadura que va durar gairebé quaranta anys.
El Franquisme: Dictadura i Aïllament
Quaranta anys per a recuperar la llibertat
Acabada la Guerra Civil Espanyola, el general Francisco Franco va implantar una dictadura, el franquisme, que va durar gairebé quatre dècades (1939-1975).
El franquisme va néixer en un context en què els feixismes dels anys trenta i quaranta del segle XX devastaven Europa. Es va bastir sobre la derrota militar de la Segona República i va obrir un període en el qual les llibertats més elementals de les persones no van ser respectades i van ser prohibits els partits polítics i els sindicats.
Les persones que s'oposaven al règim franquista i els moviments socials i polítics que volien democratitzar el país van ser perseguits i reprimits sense contemplacions.
El franquisme en el context europeu
Malgrat l'aïllament polític internacional de la dictadura franquista en els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, el franquisme es va beneficiar de la conjuntura internacional d'un món dividit en blocs militars, polítics i econòmics:
- un bloc, sota la influència dels països occidentals i els Estats Units d'Amèrica;
- l'altre bloc, sota l'hegemonia de l'URSS.
A la dècada dels anys seixanta, Espanya es va beneficiar de l'expansió i el creixement de l'economia occidental.
La fi del franquisme
Francisco Franco va morir el 20 de novembre de 1975. Tot i el convenciment del dictador d'haver-ho deixat tot lligat i ben lligat, la seva mort va desencadenar la desintegració del franquisme.
Aquest procés va ser possible gràcies a la voluntat de la societat de convertir el país en un estat democràtic, similar als existents a l'Europa occidental.
Mort el dictador, Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII, va ser proclamat rei d'Espanya. S'iniciava així un període conegut com a transició, ja que suposava un període de trànsit cap a un règim democràtic.
El camí de l'exili
El final de la Guerra Civil va comportar l'exili de milers de persones cap a terres franceses. El destí majoritari de les gairebé 450.000 persones que van creuar la frontera els dos primers mesos de 1939 va ser els camps de concentració de la Catalunya Nord d'Argelers, Sant Cebrià o el Barcarès.
Aquells que no van emprendre el camí de l'exili i es van quedar al país i aquells que van tornar tot just començada la Segona Guerra Mundial van haver de fer front a la repressió del règim franquista.
L'esclat del conflicte europeu va obligar molts exiliats que residien a França a emprendre un camí més llarg, majoritàriament cap a l'Amèrica Llatina, especialment Mèxic, que va obrir les portes als republicans espanyols.
La repressió
El franquisme es va basar, des dels seus orígens, en l'exercici metòdic de la repressió, primer en l'aplicació sistemàtica d'execucions extrajudicials i, després, en execucions sota l'aparença de la jurisdicció que representaven els consells de guerra.
Sembla que a Catalunya van ser afusellades més de 4.000 persones entre 1939 i 1945, entre les quals cal destacar el president de la Generalitat, Lluís Companys, executat al castell de Montjuïc el 15 d'octubre de 1940. Entre les víctimes de la repressió també cal incloure tots aquells que van passar per les presons, els camps de concentració i els batallons disciplinaris de treballs forçats.
El franquisme també va aplicar una exhaustiva depuració política, professional i laboral i un assetjament permanent sobre les persones que es van mantenir fidels a la República i als ideals democràtics.
De l'aïllament diplomàtic del Règim...
Durant la Segona Guerra Mundial, Espanya va mantenir oficialment una posició de neutralitat, tot i que el règim de Franco va col·laborar amb l'Alemanya nazi en la campanya militar contra l'URSS.
Cal dir també que un gran nombre dels exiliats republicans que es van quedar a França van continuar lluitant contra el feixisme al costat dels aliats i que molts d'ells van patir l'horrorosa experiència dels camps de concentració nazis.
Les potències vencedores en la Segona Guerra Mundial van considerar el franquisme com un règim feixista. L'any 1946, els països membres de l'ONU van condemnar la dictadura de Franco i van retirar els seus ambaixadors del país.
...a l'aliança estratègica
A partir dels anys cinquanta, en el context de la guerra freda, els països de l'Europa occidental i els Estats Units d'Amèrica van considerar l'Estat espanyol com un aliat estratègic davant l'amenaça comunista que s'havia erigit a l'est d'Europa.
L'any 1953, Espanya i els Estats Units van signar un acord de col·laboració mitjançant el qual s'atorgava a Espanya una ajuda econòmica i militar important a canvi de l'establiment de bases militars nord-americanes dins el territori espanyol.
Dos anys més tard, el 1955, l'ONU va acceptar l'ingrés d'Espanya a la comunitat internacional. D'aquesta manera, l'aïllament polític internacional de l'Estat espanyol es va suavitzar.
El Sistema Polític del Franquisme
Les institucions franquistes
Igual que la Itàlia feixista i l'Alemanya nazi, l'Espanya de Franco era un estat totalitari construït damunt d'unes institucions que menyspreaven la societat.
El franquisme va crear diverses organitzacions amb l'objectiu de sotmetre la població:
- Els treballadors, mitjançant l'Organització Sindical Espanyola (OSE)
- Els estudiants, amb el Sindicat d'Estudiants Universitaris (SEU)
- Les dones, amb la Secció Femenina
- Els agricultors, amb les cambres agràries, entre d'altres.
Les principals institucions franquistes, el Consell Nacional del Moviment i les Corts corporatives, només representaven la voluntat dels que havien guanyat la guerra.
Definició: Consell Nacional del Moviment
El Consell Nacional del Moviment era un òrgan polític que durant el franquisme va assumir la representació col·legiada del Movimiento, és a dir, del conjunt de forces polítiques que van participar en l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936. El Consell Nacional del Moviment podia fer suggeriments al govern i, fins i tot, podia fer propostes de llei.
La 'democràcia orgànica'
El general Francisco Franco, com tot dictador, concentrava en les seves mans tot el poder: fins que va morir, l'any 1975, va ser el cap d'estat i el cap de les forces armades, i fins a l'any 1973, el cap del govern. L'almirall Luis Carrero Blanco i Carlos Arias Navarro van ser nomenats caps del govern per Franco en els darrers anys de la dictadura.
Durant el franquisme, el sufragi universal lliure i directe no existia. Franco va idear un sistema de representació política, anomenat "democràcia orgànica", en què els procuradors a Corts —els diputats franquistes— eren designats directament per la jerarquia franquista o bé eren escollits mitjançant eleccions indirectes. Tan sols una part eren escollits directament —dos per cada província—, però en aquestes eleccions no hi havia cap mena de garantia democràtica.
L'oposició democràtica al franquisme
Diversos grups van encapçalar la lluita contra el franquisme. Entre aquests, cal destacar els següents:
- El moviment obrer
- La Universitat
- Els partits polítics que actuaven clandestinament.
- Determinats sectors de l'Església catòlica
Fins i tot alguns empresaris, en la dècada dels setanta, es van adonar que la dictadura era un fre per a entrar a la Comunitat Econòmica Europea i van admetre la realitat dels sindicats il·legals per a resoldre els conflictes laborals.
El moviment obrer durant el franquisme
El moviment obrer de Catalunya, el País Basc i Madrid i els miners asturians van ser els primers a exercir una oposició organitzada a la dictadura, submergits en l'exili i la clandestinitat.
A partir dels anys seixanta del segle passat, l'organització sindical franquista va començar a trontollar perquè els obrers i els miners van començar a crear les seves pròpies comissions de negociació col·lectiva.
La mobilització laboral va afavorir el creixement d'organitzacions sindicals clandestines, com Comissions Obreres (CCOO) o la Unió Sindical Obrera (USO), o la pervivència d'altres, com la Unió General de Treballadors (UGT) o la Confederació Nacional de Treballadors (CNT).
La universitat durant el franquisme
La universitat espanyola va esdevenir un veritable malson per a la dictadura. Els estudiants, a partir de 1956, van crear les seves pròpies organitzacions al marge del SEU i van dur a terme una lluita molt activa que va dur el Govern a tancar les universitats en diverses ocasions.
Els conflictes estudiantils van ser cada vegada més freqüents. La demanda d'una universitat democràtica i el reconeixement de les organitzacions d'estudiants eren dos dels punts més reivindicats.
Del món universitari van sorgir els intel·lectuals i els professionals que van nodrir els partits polítics que més tard van protagonitzar la transició cap a la democràcia.
L'Església durant el franquisme
Alguns sectors de l'Església van tenir un paper important en l'oposició al franquisme, sobretot els nombrosos moviments de base que van anar qüestionant el suport de les jerarquies eclesiàstiques a la causa franquista.
El Vaticà també hi va contribuir amb el nomenament de bisbes auxiliars, els quals no van tenir el vistiplau de Franco.
La renovació de l'Església Catòlica en el Concili Vaticà II va afavorir un distanciament amb el règim espanyol d'una part de la jerarquia eclesiàstica, dirigida pel cardenal Vicente Enrique y Tarancón.
La Transició Democràtica
La proclamació de la monarquia
Franco va morir l'any 1975, i el príncep Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII, va ser proclamat rei d'Espanya. En aquest moment es va iniciar un procés de transició cap a un règim democràtic.
Tres fets fonamentals marquen aquest període:
- La legalització dels partits polítics i dels sindicats.
- La concessió de l'amnistia als presos polítics.
- La convocatòria de les primeres eleccions democràtiques després de gairebé quaranta anys de dictadura.
Les reformes polítiques de la transició
Amb la reinstauració de la monarquia es va engegar una reforma política basada en les lleis franquistes. No va ser un procés fàcil, ja que les forces polítiques partidàries del règim franquista volien mantenir els seus privilegis i les forces polítiques democràtiques de l'oposició reclamaven la ruptura amb el règim de la dictadura.
L'any 1976, el rei va nomenar cap del govern Adolfo Suárez, que, en poc temps, va aconseguir que les Corts franquistes aprovessin la Llei de reforma política, que va obrir el pas a la convocatòria d'unes eleccions generals lliures i democràtiques.
La violència terrorista durant la transició
La transició cap a la democràcia es va fer de forma relativament pacífica, tot i que va haver-hi episodis de violència terrorista, protagonitzats tant per partidaris de l'antic règim franquista com per grups radicals, com ETA, el GRAPO i el FRAP. Entre 1975 i 1982, el terrorisme d'ETA va causar més de 300 víctimes mortals i el GRAPO i l'extrema dreta, més d'una trentena. Durant la transició, dos episodis de violència política van sacsejar la societat espanyola i van posar en perill la transició:
- El 3 de març de 1976, la policia va atacar amb armes de foc els obrers en vaga que s'havien tancat a la catedral de Vitòria, amb el resultat de cinc obrers morts i més de 150 ferits.
- El gener de 1977, uns terroristes d'extrema dreta van assassinar cinc advocats laboralistes vinculats a Comissions Obreres al seu despatx del carrer d'Atocha de Madrid.
Les primeres eleccions de la democràcia
El 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques, en les quals va vèncer una coalició de diversos partits, la Unió de Centre Democràtic (UCD), que presidia Adolfo Suárez.
Tots els partits polítics parlamentaris es van posar d'acord per a redactar conjuntament una Constitució, que va ser ratificada per la societat espanyola en el referèndum del 6 de desembre de 1978.
La Constitució de 1978 va significar la fi de les institucions polítiques de la dictadura.
La fragilitat de la democràcia i la fi de la transició
La democràcia també va arribar als ajuntaments, i les primeres eleccions municipals es van celebrar l'any 1979.
Les eleccions de l'any 1979 les va tornar a guanyar la UCD. Durant aquest mandat, un grup de militars i guàrdies civils partidaris de l'antic règim franquista van intentar fer un cop d'estat el 23 de febrer de 1981. Van segrestar el govern i tots els diputats que estaven reunits a les Corts, però el cop va fracassar.
Hi ha un acord generalitzat a considerar el final de la transició democràtica amb la victòria del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), liderat per Felipe González, en les eleccions de 1982.
Franquisme i Transició a Catalunya
El franquisme a Catalunya
La fi de la guerra va comportar una violenta repressió contra els vençuts:
- Molts republicans, com el president de la Generalitat, Lluís Companys, van ser empresonats i, posteriorment, executats. D'altres van haver d'emprendre el camí de l'exili, principalment a França i a l'Amèrica Llatina, i van trigar anys a poder tornar.
- Es va derogar l'Estatut d'Autonomia i es va suprimir la Generalitat de Catalunya.
- L'ús de la llengua pròpia va ser prohibit en l'ensenyament, en l'Administració pública i en els mitjans de comunicació.
- Es van castellanitzar els noms dels carrers i les places dels pobles i les ciutats.
- Les manifestacions culturals catalanes van ser prohibides.
L'oposició a la dictadura
L'oposició a la dictadura franquista va anar guanyant protagonisme en els darrers anys del franquisme.
L'any 1971 es va fundar en la clandestinitat l'Assemblea de Catalunya, que reunia les organitzacions polítiques i sindicals que lluitaven per aconseguir el restabliment de les llibertats democràtiques.
L'Assemblea de Catalunya va aconseguir mobilitzar la societat catalana a l'entorn d'un missatge clar i unívoc: "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia".
El restabliment de la Generalitat
El 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques. A Catalunya, els partits polítics i les coalicions que reclamaven l'Estatut d'Autonomia i el restabliment de la Generalitat van triomfar en les primeres eleccions democràtiques.
La Generalitat de Catalunya va ser restablerta el mateix any 1977, i el seu president, Josep Tarradellas, va tornar de l'exili. L'any 1979 es va aprovar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
La democràcia als municipis
La democràcia també va arribar als ajuntaments. Les primeres eleccions municipals es van celebrar l'any 1979; a Catalunya, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i els comunistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) van guanyar a les ciutats principals.
Narcís Serra va ser el primer alcalde democràtic de Barcelona després de quaranta anys de dictadura. En canvi, als municipis mitjans i petits, la coalició nacionalista Convergència i Unió va ser la principal força política i la que va assolir més alcaldies.
Les eleccions al Parlament de Catalunya
A Catalunya, les primeres eleccions al Parlament català es van celebrar l'any 1980. Convergència i Unió (CiU) les va guanyar, i Jordi Pujol va ser el primer president elegit de la Generalitat restaurada. La seva presidència es va perllongar fins al 2003.
Després, Catalunya ha tingut dos presidents socialistes —Pasqual Maragall (2003-2007) i José Montilla (2007-2010)—, que han dirigit el país amb una coalició de govern formada per tres partits: el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa per Catalunya-Els Verds (ICV).
El novembre de l'any 2010, CiU va obtenir una àmplia victòria en les eleccions al Parlament i Artur Mas va ser proclamat president de la Generalitat.
L'Economia a la Segona Meitat del Segle XX
De l'autarquia…
En acabar la Guerra Civil, la producció industrial es va anar recuperant molt lentament i amb grans dificultats, ja que l'Estat espanyol havia quedat econòmicament aïllat de l'estranger i els intercanvis comercials eren escassos. A més, l'aïllament internacional contra el règim de Franco va repercutir negativament en les exportacions i les importacions de productes.
El franquisme va organitzar l'economia de forma autàrquica, és a dir, de manera autosuficient. L'autarquia econòmica va afectar profundament la vida diària de les persones i de les empreses. Hi havia escassetat de productes alimentaris, molts dels quals estaven racionats, la gent patia gana i es va generalitzar l'estraperlo. La manca de combustible i d'electricitat provocava sovint aturades de la producció en les indústries.
Definició: Estraperlo
L'estraperlo és un negoci il·legal de productes intervinguts per l'Estat, venuts a preus abusius. És sinònim de "mercat negre".
...a la fi de l'aïllament internacional
Cap al final dels anys cinquanta i el començament dels seixanta, l'aïllament internacional es va acabar i la situació econòmica espanyola va millorar notablement.
El creixement econòmic dels anys seixanta va ser espectacular i va atreure a Catalunya milers de persones d'altres zones espanyoles de perfil agrari, generalment poc desenvolupades o clarament deprimides.
La indústria —amb la creació de noves factories, com SEAT, del sector de l'automòbil—, la construcció —de nous habitatges i infraestructures viàries— i el turisme van ser els sectors que van créixer més.
L'impacte de la immigració durant el franquisme
La immigració massiva va contribuir a incrementar la població catalana, i l'augment de població va ser, al seu torn, un factor positiu per a la consolidació del creixement econòmic.
Les persones immigrants van veure la possibilitat d'accedir a un cert benestar en les feines que els oferien a Catalunya les indústries o els serveis, mancats de mà d'obra.
A banda de la repercussió demogràfica i econòmica, l'arribada de tantes persones pertanyents a altres cultures va determinar un seguit de transformacions en tots els ordres de la realitat catalana, sobretot en els terrenys social, lingüístic i cultural.
La crisi econòmica dels setanta
La crisi econòmica dels setanta, derivada de l'augment del preu del petroli, va perjudicar els països desenvolupats que depenien dels recursos energètics procedents dels països àrabs.
Els efectes d'aquesta crisi van ser greus en un gran nombre d'empreses i l'atur va augmentar considerablement.
En la dècada dels vuitanta es va dur a terme una profunda reconversió industrial en diversos sectors, especialment en la siderúrgia, que tenien com a finalitat l'atenció a les necessitats del mercat, la modernització i la millora dels rendiments.
La integració a Europa
L'entrada de l'Estat espanyol en la Comunitat Econòmica Europea, l'any 1986, va ser molt positiva per a l'economia catalana i l'espanyola.
Els intercanvis comercials, sobretot les exportacions, van augmentar, i les indústries es van transformar i modernitzar per a poder competir en els mercats internacionals.
L'Estat Democràtic i els Reptes del Segle XXI
L'alternança democràtica
El PSOE, que havia guanyat les eleccions de 1982, va tornar a guanyar les eleccions següents els anys 1986, 1989 i 1993. Durant el govern del PSOE, Espanya va ingressar en la Comunitat Econòmica Europea i es van dur a terme diverses reformes, com l'educativa, la fiscal, la de l'Exèrcit, la judicial i la reconversió industrial, entre d'altres.
Després de catorze anys de govern socialista, un partit conservador i de dretes, el Partit Popular (PP), dirigit per José María Aznar, va guanyar les eleccions de l'any 1996 i les de l'any 2000.
Després, els socialistes del PSOE, liderats per José Luis Rodríguez Zapatero, es van tornar a imposar en les eleccions dels anys 2004 i 2008.
Trenta anys de transformacions
En els darrers trenta anys, Espanya s'ha consolidat com a estat democràtic i el país s'ha transformat radicalment:
- En el terreny polític, s'ha consolidat l'Estat de les autonomies. En els darrers anys hi ha hagut una revisió i una reforma en profunditat de la major part dels estatuts d'autonomia.
- En el terreny econòmic, el progrés de l'economia ha permès reduir la distància que ens separava dels principals països occidentals i millorar els nivells de benestar de la població.
- En el terreny social, hi ha hagut avenços notables en matèria d'educació i sanitat. També s'han aprovat lleis —com la del divorci, la de la despenalització de l'avortament o la de la professionalització de l'exèrcit, entre d'altres— que han adequat el marc normatiu a les exigències i les demandes de la societat.
Els reptes del segle XXI
Malgrat els avenços, el país ha de donar resposta als nous reptes que planteja la societat del segle XXI:
- En el terreny polític, el terrorisme d'ETA és un conflicte pendent de resoldre definitivament.
- En el terreny econòmic, la globalització ha transformat el marc d'actuació de les empreses, les quals, per a competir, han d'obrir-se als mercats internacionals. A més, el creixement econòmic ha de ser compatible amb el medi ambient.
- En el terreny social, la immigració és una nova realitat. L'Estat necessita immigrants, i aquests han de tenir els mateixos drets i les mateixes obligacions que la resta de la població. L'envelliment de la població també genera noves necessitats a les quals cal donar respostes satisfactòries. L'accés a l'habitatge també és un greu problema que pateix la societat espanyola.