Història de la Historiografia Romana: De l'Antiguitat a l'Imperi

La historiografia en el món antic

En el món antic, la història no era una ciència com en l'actualitat, sinó un gènere literari. L'historiador antic no analitza científicament el passat, sinó que el narra. En general, es creu la tradició oral i els autors anteriors; el seu criteri és la versemblança. L'interès que els historiadors antics tenien pel passat se centrava sobretot en els personatges i en els esdeveniments concrets.

Els orígens de la historiografia romana

La historiografia romana va néixer a finals del s. III a.C. com a conseqüència de les guerres púniques, que van afavorir el sentiment d'identitat nacional a Roma. Els precedents de la historiografia llatina s'han de buscar en la grega. Al s. V a.C. és quan neix aquest gènere a Grècia amb Heròdot i Tucídides.

L'annalística

Al començament del segle I a.C. aparegueren un seguit d'escrits de caire històric, els autors dels quals són denominats annalistes, perquè seguien la tradició, emprada pels Pòntifexs Màxims i per altres magistrats, de narrar els fets any per any. El pioner d'aquesta annalística laica fou Fabi Píctor.

• Annalística de l’època de les guerres púniques (s. III - II a.C.): l'obra dels primers annalistes fou escrita en grec i no en llatí, per desenvolupar una tasca nacionalista d’afirmació patriòtica.
• Annalística de l'època dels Gracs i de Sul·la (s. II - I a.C.): la producció era molt partidista i poc rigorosa, reflectint les reaccions viscerals davant els moviments democràtics i la política ultraconservadora de Sul·la.

Durant el segle II a.C., a causa de la reducció de l'Hèl·lada a una província romana i l'arribada de riqueses i esclaus, es produïren grans transformacions en la societat romana.

Marc Porci Cató (234-149 a.C.)

Durant uns cinquanta anys, predicà a favor de les antigues formes militars, agrícoles i culturals. A més de molts discursos i el tractat Agricultura, va compondre l'obra històricopatriòtica Origines (Orígens). Hi introduí innovacions com escriure en llatí, l'interès per les ciutats d'Itàlia i la presentació de la conquesta com una gesta col·lectiva. Cató ja és més pròpiament un historiador, ja que s'esforça a esbrinar les causes dels fets.

La historiografia del període clàssic: L'època de Cèsar

Gai Juli Cèsar (100-44 a.C.)

Cèsar, tot i ser d'origen aristocràtic, es decantà pel partit dels populars. És una de les glòries de les lletres llatines per la seva prosa senzilla i clara. Va escriure història per propaganda personal i per justificar la seva actuació. En lloc d'Annals, va emprar el títol de Comentarii:

• De bello Gallico (La Guerra de les Gàl·lies): narra els esdeveniments entre el 58 i el 52 a.C.
• De bello ciuile (La Guerra civil): justifica la seva actuació contra el poder constituït i el creuament del Rubicó.

Altres autors del període

• Corneli Nepot (100-25 a.C.): conreà el gènere biogràfic amb l'obra De uiris illustribus (Homes il·lustres), comparant personatges grecs i romans.
• Gai Sal·lusti Crisp (87-35 a.C.): considerat el creador de la història com a gènere literari en la literatura llatina. Obres destacades: De coniuratione Catilinae, De bello Iuguthino i Historiae.

La historiografia a l’època d’August

Tit Livi (59 a.C. - 17 d.C.)

Va dedicar la major part de la seva vida a la redacció de la seva gran obra Ab urbe condita (Des de la fundació de la ciutat). Dels 142 llibres originals, només se'n conserven 35. Livi no va fer carrera política, no va accedir a fonts primàries i va centrar la seva interpretació en la psicologia dels personatges.

La historiografia a l’època imperial

Després d'August, la llibertat d'expressió va patir alts i baixos. Molts historiadors van optar per afalagar els emperadors, mentre que d'altres van patir la repressió del règim.

Publi Corneli Tàcit (55-120 d.C.)

Orador brillant i magistrat, va publicar les seves obres en un període de major llibertat. Obres principals: Dialogus de oratoribus, De uita Iulii Agricolae, De origine ac situ Germanorum, Historiae i Annales. Tàcit utilitzava fonts diverses i cercava l'objectivitat, tot i que la seva ideologia republicana condicionava el seu relat.

Gai Suetoni Tranquil (70-140 d.C.)

Secretari i bibliotecari imperial, va tenir accés als arxius per documentar les seves biografies. Les seves obres principals són De uiris illustribus i De uita duodecim Caesarum (Vida dels dotze Cèsars).