Història de la Literatura Catalana: Segles XIX, XX i XXI

Literatura catalana: segles XIX, XX i XXI

Segle XIX

La literatura catalana del segle XIX està marcada per la Renaixença (1833-1890), moviment que recupera la llengua i la cultura catalanes després de segles de decadència. També es restauren els Jocs Florals (1859).

Bonaventura Carles Aribau inicia el moviment amb Oda a la Pàtria. El gran poeta és Jacint Verdaguer, autor de L’Atlàntida, Canigó i Idil·lis i cants místics. En teatre destaca Àngel Guimerà amb Mar i cel, Terra baixa i Maria Rosa.

El Romanticisme dona importància als sentiments, la imaginació i la natura. L’Escola Mallorquina aporta una poesia més culta i clàssica amb Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover.

A finals de segle apareixen el Realisme i el Naturalisme, que descriuen la societat de manera objectiva. Narcís Oller és el creador de la novel·la catalana moderna amb obres com La papallona, L’escanyapobres i La febre d’or.

Segle XX

El Modernisme (1888-1911) vol modernitzar la cultura catalana i defensar la llibertat artística. Joan Maragall destaca amb la teoria de la «Paraula Viva» i obres com Visions i cants. Víctor Català escriu Solitud i Drames rurals, i Santiago Rusiñol, L’auca del senyor Esteve.

El Noucentisme (1906-1923) defensa l’ordre, el classicisme i la cultura urbana. Destaquen Eugeni d’Ors amb La ben plantada i Josep Carner amb Els fruits saborosos.

Les Avantguardes (1916-1934) introdueixen l’experimentació i la ruptura amb el passat. Destaquen Joan Salvat-Papasseit amb El poema de la rosa als llavis i J.V. Foix amb Sol, i de dol.

Després de la Guerra Civil hi ha repressió i exili, però la literatura catalana continua viva. Mercè Rodoreda destaca amb La plaça del Diamant i Mirall trencat. També sobresurten Salvador Espriu amb La pell de brau i Miquel Martí i Pol amb Estimada Marta.

Segle XXI

La literatura catalana del segle XXI es caracteritza per la diversitat de veus, la barreja de gèneres i la projecció internacional. Hi ha una gran presència d’escriptores i es tracten temes íntims, socials i identitaris.

• Poesia: Eva Baltasar (Animals d’hivern), Irene Solà (Els dics), Enric Casasses i Mireia Calafell.
• Narrativa: Irene Solà (Canto jo i la muntanya balla), Eva Baltasar (Permagel), Marta Orriols (Aprendre a parlar amb les plantes) i Jaume Cabré (Les veus del Pamano).
• Teatre: Marc Artigau amb obres com Alba i Caïm i Abel.

La novel·la realista i la psicològica

• Novel·la realista (s. XIX): Reflecteix la realitat social de manera objectiva, amb descripcions detallades i narrador omniscient (ex. Madame Bovary).
• Novel·la psicològica (s. XX): Se centra en els pensaments i emocions del personatge. La realitat és subjectiva i el temps depèn de les emocions (ex. La plaça del Diamant).

Anàlisi de «La plaça del Diamant»

La plaça del Diamant (1962) és una novel·la psicològica on Mercè Rodoreda (1908-1983) mostra el món interior de la Natàlia i com la guerra afecta la seva vida i sentiments.

Estil i narrador

La novel·la està narrada en primera persona per la Natàlia. Rodoreda utilitza una escriptura senzilla i semblant al llenguatge parlat, amb frases curtes i repeticions.

Personatges principals

• Natàlia / Colometa: Dona humil i submisa. En Quimet li canvia el nom, símbol de pèrdua d’identitat. Amb l’Antoni recupera la pau.
• Quimet: Primer marit, dominant i egoista. Mor a la guerra.
• Antoni: Segon marit, bondadós i respectuós. Salva la Natàlia de la misèria.

Temps, espai i símbols

La història transcorre entre 1928 i la postguerra al barri de Gràcia de Barcelona. Els símbols clau són:

• Els coloms: Opressió i angoixa.
• L’embut: Vida cada cop més difícil.
• Les balances: Equilibri emocional.
• El crit final: Alliberament del dolor acumulat.