Història de la llengua i el modernisme (segles XIX–XX)

Història de la llengua: el segle XX

En el tombant del segle XIX al XX es treballava per recuperar la nostra llengua amb actuacions concretes, encaminades a aconseguir dos objectius dependents entre si. Són aquests:

• Normalització: conjunt de processos pels quals una comunitat amb un conflicte lingüístic pretén estendre la llengua perquè sigui usada en totes les seves possibilitats i en totes les situacions socials.
• Normativització: procés de creació dels instruments lingüístics necessaris perquè una llengua pugui ser usada en tots els àmbits d'ús i per a totes les funcions comunicatives.

Aquest procés es va encetar amb la reforma ortogràfica i gramatical duta a terme per Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans el 1913 i va continuar amb les Normes de Castelló.

La victòria de l'exèrcit feixista en la Guerra Civil espanyola va trencar de soca-rel aquest procés normalitzador, ja que Franco volia mantenir la unitat lingüística i va prohibir totes les llengües a Espanya, excepte el castellà; però, a mitjan segle XX, va sorgir la resistència a l'assimilació lingüística. Després de la mort de Franco, amb la Constitució espanyola s'inicia la pluralitat lingüística i ideològica.

Amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia i la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià comença una recuperació de la llengua a la Comunitat Valenciana. Actualment, les competències lingüístiques, segons el nostre estatut, recauen sobre l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Poesia modernista

Els poetes modernistes escrivien composicions pròximes a les seves vivències i a les seves emocions. La poesia modernista presentava dues tendències:

• Poesia espontània: amb poetes com Joan Maragall, que defensava l'expressió pura, sincera i vitalista. La seva teoria es basa en la «paraula viva». Defensava la poesia com una manifestació natural, no elitista i propera a la societat; va publicar Poesies, Visions i Cants.
• Poesia culta: elaborada i artificiosa tant en la forma com en el contingut, amb autors de l'escola mallorquina com Joan Alcover.

Teatre modernista

Teatre regeneracionista: escenificava els conflictes entre l'artista i la societat; posava per davant la funció social i la incidència pública del teatre. Exemples: Ignasi Iglésias amb El cor del poble i Els vells.

Teatre esteticista: defensava el gust de l'art per l'art i no es plantejava cap problemàtica social. Exemples: Adrià Gual amb Nocturn i Silenci.