Història de la Notació Musical: Dinàmica, Neumes i Pentagrama

Expressions d'intensitat (Dinàmica)

Són aquelles que expressen la força amb què hem d'interpretar la música. S'indiquen amb expressions en italià, sovint abreujades.

Intensitat estable

• PP (pianissimo): Molt suau
• P (piano): Suau
• MP (mezzo piano): Mig suau
• MF (mezzo forte): Mig fort
• F (forte): Fort
• FF (fortissimo): Molt fort

Intensitat variable

• Cresc. (crescendo): Augment gradual d'intensitat.
• Dim. (diminuendo): Disminució gradual de la intensitat.

La música a Sumèria i Egipte

No se sap amb exactitud quan es va començar a escriure la música. El testimoni musical escrit més antic podria pertànyer als sumeris.

A l'Antic Egipte s'utilitzava la quironomia, que consistia en un sistema de representació de notes musicals mitjançant gestos fets amb les mans i els braços.

L'escriptura musical a la Grècia Clàssica

Els antics grecs van escriure la música utilitzant lletres. Per això, aquest tipus d'escriptura rep el nom de Notació Alfabètica. Aquestes lletres es col·locaven sobre el text que volien musicar.

Escriptura musical a l'Edat Mitjana

Durant l'Edat Mitjana, la música religiosa va adquirir una gran importància. A partir del segle IV, es va propagar el costum de cantar als temples. En aquests llocs, s'interpretava música vocal cantada pels monjos per a glorificar Déu.

Al principi, aquests càntics es transmetien de manera oral, però va arribar un moment en què la quantitat del repertori va ser tan gran que va caldre escriure els textos. D'aquesta manera van sorgir els Neumes.

Què són els Neumes?

L'origen de les notes són els neumes. Es van utilitzar durant l'Edat Mitjana i consisteixen en punts, pals i línies corbes situats damunt dels textos de les peces musicals. Gràcies a aquests signes, els cantors recordaven com era cada melodia.

Les notes i la seva història

Escriptura amb ploma d'oca

Fins que es va inventar la impremta, al segle XV, la música s'escrivia a mà. Aquesta feina la duien a terme uns monjos especialitzats que coneixem com a copistes.

Les eines bàsiques del copista eren: una ploma d'oca i un tinter. La utilització d'aquest tipus de ploma va fer que les notes dels vells còdexs fossin quadrades. Aquest fou l'origen de la notació quadrada o gregoriana.

Del Tetragrama al Pentagrama

Per a indicar amb una major precisió l'altura del so, es va començar a utilitzar un nombre variable de línies horitzontals.

• En la notació gregoriana s'utilitzen 4 línies (Tetragrama).
• Al principi del segle XVIII, la notació musical ja era molt semblant a l'actual. Johann Sebastian Bach ja utilitzava notes rodones escrites en un pentagrama (5 línies).

Guido d'Arezzo i l'origen del nom de les notes

Guido d'Arezzo va inventar l'himne a Sant Joan Baptista. Cada vers començava una mica més agut que l'anterior. La primera síl·laba de cada vers va donar lloc als noms de les notes (Ut/Do, Re, Mi, Fa, Sol, La).