Història i Renovació del Teatre Català: De la Postguerra a l'Actualitat

Renovació del Teatre Català: De la Postguerra a l'Avantguarda

Després de la Guerra Civil (1936-1939), durant els anys de la immediata postguerra, el teatre en català fou completament bandejat dels escenaris. A partir d'aleshores la represa fou lenta, i més encara a les comarques valencianes. A mitjans dels quaranta es permeteren representacions del sainet tradicional, i a Catalunya, muntatges sobre obres romàntiques o realistes d'autors de preguerra (com Guimerà), però no obres noves (només peces realistes de Sagarra i Soldevila) ni traduccions, que no seran permeses fins deu anys més tard.

A la segona meitat dels anys cinquanta es creà l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), que estrenà obres d'autors clàssics, i contemporanis catalans i europeus. Entre altres cal destacar:

• Salvador Espriu, que en Antígona reflexionava sobre els problemes morals que suposen les guerres;
• Joan Brossa i el seu teatre avantguardista, la Poesia escènica;
• i Manuel de Pedrolo (Homes i no) que fa un teatre existencialista, relacionat sovint amb l'absurd.

Als seixanta, i a través de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, fou especialment important la influència de l'alemany Bertolt Brecht, del seu teatre èpic i polític i contrari al sentimentalisme. Es caracteritzava per usar recursos destinats a trencar la il·lusió de realitat de la representació i així provocar la reflexió sobre els enganys de la societat burgesa.

Sota aquesta influència, aparegueren molts grups de teatre. Alguns directors escrivien els textos que escenificaven. Molts, com Els Joglars, van seguir la tendència de posar en primer pla l'espectacle en detriment del text, i van cercar nous recursos escènics, sempre amb una finalitat social i política.

Manuel de Pedrolo: Obra, Temes i Llegat Teatral

Manuel de Pedrolo (Aranyó 1918, Barcelona 1990) ha estat un dels nostres escriptors més llegits, traduïts i prolífics. Produí més de seixanta novel·les, setze peces teatrals, poesia, assaig i periodisme. Treballà en el món editorial, traduí obres d'autors anglosaxons i francesos. Va ser pioner tant en l'edició com en la producció de novel·la negra i de ciència-ficció.

En la seva obra recrea una societat reprimida o n'imagina una de nova amb unes altres possibilitats, sobretot d'alliberament, personal o col·lectiu. Explora temes com la solitud o la incomunicació, temes que són plantejats de forma especialment angoixant en el seu teatre. Pedrolo escriu les seves peces teatrals durant la segona meitat de la dècada dels anys 50 (com Homes i no). Les seves obres han estat qualificades com a teatre de l'absurd, ja que connecten amb el corrent europeu seguit per Ionesco o Beckett (representats durant aquesta època per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona), i també estan influïdes per Kafka i per l'existencialisme europeu. En el seu teatre, Pedrolo s'interroga sobre la solidaritat humana i el conformisme davant la realitat i la mort. Planteja unes situacions claustrofòbiques en què els personatges, atrapats en el present i sense memòria del passat, estan sotmesos a accions rutinàries i inútils.

Pedrolo mai no es va considerar un dramaturg, es desencisà de les possibilitats comunicatives de les seves obres, molt sovint representades en una sessió única. Va deixar d'escriure teatre perquè era un gènere minoritari i ell volia arribar a la gent. Durant els anys setanta i vuitanta es dedicà principalment a l'assaig i als articles periodístics.

Escriptura Teatral Actual: Tendències i Companyies

El teatre actual és hereu directe de la renovació teatral iniciada a Barcelona en els anys seixanta, que incorporava els corrents europeus contemporanis, com el teatre de l'absurd o el teatre èpic de Bertolt Brecht. Molts dels autors i de les companyies teatrals independents que sorgiren d'aquell context estan en plena producció actualment, com és el cas de Benet i Jornet o Rodolf Sirera, i companyies com Els Joglars, Els Comediants o Dagoll-Dagom. La tendència d'aquells primers anys va ser posar en primer pla l'espectacle en detriment del text, i provar nous recursos escènics per aconseguir sempre una finalitat social i política.

A partir dels setanta la tendència a buscar nous llenguatges escènics encara s'accentua més i les transformacions es concretaren en els punts següents:

• Investigació de nous espais escènics, que poden incloure fàbriques, places, carrers (com La Cubana) o estadis olímpics (com La Fura dels Baus, Els Comediants).
• Rebuig del teatre escrit a priori. Moltes companyies escriuen com un equip l'obra que volen representar.
• Creixent importància del director escènic com a creador de l'obra, com ha ocorregut en la companyia del Teatre Lliure.
• Incorporació de tot tipus de recursos expressius, des dels més antics com mim (Tricicle), circ (Comediants) o cinema (La Cubana), fins als proporcionats per les noves tecnologies.

Quant al teatre valencià, destaca Albena Teatre, que té com a característiques l'humor i la paròdia, i s'ha diversificat a la televisió. L'autor valencià més important, Rodolf Sirera, en solitari o en col·laboració amb el seu germà Josep Lluís, ha creat obres que segueixen una línia reflexiva. Sirera també ha fet de guionista de serials televisius.

Josep Maria Benet i Jornet: Realisme, Denúncia i Èxit

Benet i Jornet (Barcelona 1940) és hereu directe de la renovació teatral iniciada a Barcelona en els anys seixanta, que incorporava els corrents europeus contemporanis, com el teatre de l'absurd o el teatre èpic de Bertolt Brecht. El teatre de Brecht se centra en la denúncia social i obliga el públic a prendre consciència històrica. L'obra pot incloure elements com música, coreografia, cartells explicatius o mim, adreçats a fer que el públic no s'identifiqui amb els personatges, sinó que s'hi situï al davant i reflexioni.

Les obres de Benet segueixen l'estètica realista amb diferents matisos. N'hi ha de més influïdes per Brecht, com Berenàveu a les fosques, que muntada a base de fets històrics i autobiogràfics, és una reflexió sobre la falta de memòria històrica. D'altres són més simbolistes i poètiques, com La revolta de les bruixes, on sis netejadores treballen en una oficina on només hi ha un vigilant i se situen en una complicada superposició de plànols que simbolitza les relacions entre els personatges.

Benet i Jornet hi destaca tant per la qualitat de les seves obres, com per l'extensió i la varietat, ja que també ha realitzat guions per a sèries de televisió o teatre infantil, i tot amb un èxit de públic continuat durant més de cinquanta anys. Per la seva part, els guions per a serials televisius són realistes en el sentit més tradicional, més propers al quadre de costums, però creen sempre una intensitat dramàtica i uns retrats socials tan vius que els han convertit invariablement en grans èxits d'audiència.