Història de la Restauració i el Catalanisme Polític

El Regeneracionisme i la Crisi de 1898

Arran de la pèrdua de la guerra hispanoamericana, el general Polavieja va publicar un document regeneracionista en el qual defensava la necessitat d’aplicar a Espanya un programa de reformes que incloïa la concessió a Catalunya d’una certa descentralització administrativa. Les despeses per la guerra van originar un greu problema econòmic. El juliol de 1899, Raimundo Fernández Villaverde va anunciar un pressupost amb un fort augment d’impostos, especialment per a la indústria i el comerç, fet que va provocar un descontentament general a tot el país.

El Tancament de Caixes i l'ascens d'Alfons XIII

Amb el Tancament de Caixes s’inicia una campanya contra els impostos on 185 gremis van crear la Lliga de Defensa Industrial i Comercial i van decidir no pagar-los. El govern va declarar l’estat de guerra i alguns botiguers morosos van ser empresonats. Finalment, es va acabar pagant, però les classes mitjanes urbanes van acabar de perdre la confiança en un govern que no havia complert les promeses de reformes i descentralització. L'any 1902, Alfons XIII va ser proclamat major d’edat i va ser nomenat rei. Va practicar una intromissió creixent en el joc polític, proposant com a presidents del govern els dirigents polítics de la seva preferència, que de vegades no coincidien amb els líders dels partits. Això va causar la formació de governs molt inestables i l’augment de les divisions dins dels partits.

El Partit Conservador i Antoni Maura

Després del fracàs del govern regeneracionista de Silvela, Antoni Maura es va convertir en el nou líder del Partit Conservador. Va ser president del govern els anys 1903-1904, 1907-1909, 1918, 1919 i 1921-1922. En els seus primers governs, va dur a terme una política de reformes amb la finalitat de mantenir el sistema polític de la Restauració, la qual denominava la “revolución desde arriba”.

• Va renovar la marina mercant i la de guerra.
• Va regular el dret de vaga i va introduir els arbitratges en les relacions laborals.
• Va reformar la llei electoral amb la finalitat de reduir el caciquisme.
• Va redactar una llei d’administració local de caràcter descentralitzador que no va arribar a ser aprovada.

Conscient de la força creixent del catalanisme, va intentar arribar a una entesa amb els catalanistes conservadors de la Lliga Regionalista.

La Setmana Tràgica i la caiguda de Maura

L'any 1906, França i Espanya es reparteixen el Marroc; a Espanya li correspondrà el Rif. L’ocupació no va ser fàcil perquè els berbers van oposar molta resistència. El 1909, els berbers del Rif derroten l’exèrcit espanyol i el govern decideix enviar reforços militars, molts dels quals eren reservistes (pares de família). Això desencadena la Setmana Tràgica: un motí popular a Barcelona on es van cremar edificis religiosos i es van aixecar barricades. Es tractava d’una revolta de caràcter antimilitar i anticlerical que va causar 113 morts i centenars de ferits. La repressió posterior va ser arbitrària i dura: es van tancar centres obrers i escoles laiques, i Francesc Ferrer i Guàrdia va ser afusellat com a presumpte inspirador intel·lectual.

Aquesta repressió va desprestigiar el govern i la monarquia. Finalment, el rei va cessar Maura i el lideratge del Partit Conservador va passar a Eduardo Dato, fet que va dividir el partit entre datistes i mauristes. L’assassinat de Dato l’any 1921 per part d’anarquistes va obrir una nova crisi conservadora.

El Partit Liberal i José Canalejas

El líder del Partit Liberal, José Canalejas (1910-1912), va dur a terme un últim intent regeneracionista des d’una òptica liberal. Va prohibir l’establiment de nous ordes religiosos (Ley del Candado, 1910) i va incrementar la fiscalitat de les classes privilegiades. També va establir el servei militar obligatori, suprimint els alliberaments en metàl·lic. Va ser assassinat per un anarquista l’any 1912.

Republicanisme, Carlisme i Regionalismes

A principis del segle XX, el republicanisme seguia dividit. Coexistia la Unión Republicana de Nicolás Salmerón amb el Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, que tenia una gran influència entre el proletariat barceloní amb un discurs anticatalanista i anticlerical. Al País Valencià va destacar el blasquisme de Vicent Blasco Ibáñez. D'altra banda, el carlisme es mantenia arrelat a Navarra, el País Basc i la Catalunya interior, tot i que va patir la ruptura de Juan Vázquez de Mella, qui fundaria el Partit Tradicionalista (1919).

Pel que fa als regionalismes, el PNB va créixer al País Basc i, a Andalusia, Blas Infante va publicar El Ideal Andaluz (1915), definint els símbols de la regió al congrés de Ronda de 1918.

Socialisme i Sindicalisme Anarquista

El PSOE de Pablo Iglesias va aconseguir el seu primer diputat el 1910 gràcies a la Conjunción Republicano-socialista. En l'àmbit sindical, el 1910 es va fundar la Confederació Nacional del Treball (CNT), d'orientació anarcosindicalista. El 1918, al Congrés de Sants, es van crear els sindicats únics d'indústria. Entre els seus dirigents destacaven Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Joan Peiró i Àngel Pestaña. Paral·lelament, la UGT, vinculada al PSOE, creixia a Madrid, Astúries i el País Basc, adoptant també l'estructura de federacions d'indústria el 1925.

La Lliga Regionalista i la Mancomunitat

La Lliga Regionalista, fundada el 1901 per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, va esdevenir la força hegemònica a Catalunya. Després de l'incident del Cu-cut! i la promulgació de la Llei de Jurisdiccions, es va formar la Solidaritat Catalana, una gran aliança que va vèncer el caciquisme a les eleccions de 1907. El 6 d'abril de 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, una federació de les quatre diputacions que, sota la presidència de Prat de la Riba, va modernitzar el país amb infraestructures, serveis tècnics agraris i la normalització de la cultura catalana.

La Triple Crisi de 1917 i la Vaga de la Canadenca

La neutralitat espanyola a la Primera Guerra Mundial va generar un creixement econòmic, però també una forta inflació. L'any 1917 es va viure una triple crisi: militar, política i social. El descontentament va culminar en la vaga general d'agost de 1917, reprimida amb duresa per l'exèrcit. El 1919, la Vaga de la Canadenca a Barcelona va aconseguir la fita històrica de la jornada de 8 hores, tot i que la posterior repressió i el locaut patronal van derivar en l'època del pistolerisme, amb assassinats de líders com Francesc Layret i Salvador Seguí.

El Desastre d'Annual i el Cop d'Estat

L'any 1921, l'exèrcit espanyol va patir una derrota humiliant al Rif: el Desastre d'Annual, on van morir milers de soldats. La commoció social i la investigació de les responsabilitats (Expedient Picasso) van accelerar la crisi del sistema. El 13 de setembre de 1923, el general Primo de Rivera va donar un cop d'estat amb el suport del rei Alfons XIII.

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

Primo de Rivera va establir un Directori Militar, va dissoldre ajuntaments i va perseguir el catalanisme, prohibint la bandera, la llengua i dissolent la Mancomunitat el 1925. Econòmicament, va aplicar un fort intervencionisme estatal i va fomentar les obres públiques. Tot i l'èxit militar a Alhucemas, l'oposició va créixer entre intel·lectuals (Unamuno), militars i obrers. Finalment, sense suports i davant la crisi econòmica, Primo de Rivera va dimitir el 28 de gener de 1930, donant pas a la Dictablanda del general Berenguer.