L'Imperatiu Categòric de Kant: Guia de Filosofia Moral

Secció 2: Transició de la filosofia moral popular a la metafísica dels costums

Kant afirma que la resta d'éssers vius actuen conforme a lleis necessàries, conegudes per la sensibilitat (matemàtiques) i l'enteniment (física). Tanmateix, els éssers humans actuem per representació de les lleis, és a dir, per principis, perquè tenim voluntat.

L'experiència ens parla de la realitat, però només la raó ens parla del que ha de ser. Per aquest motiu, les lleis de la raó pràctica (morals) tenen el caràcter d'imperatiu (fórmula de determinació de l'acció).

Com manen els imperatius?

Existeixen tres classes d'imperatius:

• Habilitat o tècnic: Regles que hem de seguir per adquirir una habilitat (ex: tocar el piano).
• Pragmàtic: Pautes que hem de seguir per arribar a ser feliços (ex: cuidar la salut).
• Categòric: És l'imperatiu moral; és incondicionat i absolut. Ordena accions perquè són necessàriament bones. És el més important.

Diferències entre imperatius

Els imperatius d'habilitat i pragmàtics són condicionats i hipotètics, ja que segueixen la fórmula: "Si vols X, has de fer Y". En aquest cas, les accions només són bones com a mitjans per aconseguir una altra finalitat.

Per contra, l'imperatiu categòric representa una acció per si mateixa, sense referència a cap altre fi. Són accions objectivament bones i tenen el valor d'un principi apodíctic (una veritat demostrable i necessària, sense lloc per al dubte).

Fórmula de l'imperatiu categòric

"Actua de manera que tractis la humanitat sempre com a fi, mai com a mitjà."

Universalitat de la llei moral

Quin és el fonament de la llei moral? L'ésser humà és una finalitat en si mateix i els seus actes han d'expressar aquesta naturalesa. Aleshores, la universalitat i la humanitat són els principis fonamentals de l'imperatiu categòric.

L'autonomia de la voluntat

L'imperatiu categòric es basa en la idea que la llei sorgeix del mateix subjecte i no de condicionants externs. Aquest ha estat el problema de les ètiques anteriors, que buscaven el motiu de la voluntat en l'exterior (felicitat, plaer...). Per aquest motiu, són subjectives i heterònomes. Per a Kant, la voluntat només té sentit si és autònoma, universal i lliure.