Interpretació i conclusions de l'edifici del Palau de la Música

INTERPRETACIÓ

L’edifici presenta una decoració molt rica, carregada de símbols, tant a l’exterior com a l’interior. Abunda la decoració amb temes naturals i florals vinculada a la cultura catalana. També hi ha molta abundància de motius clarament nacionalistes. A l’interior, hi ha programes iconogràfics relacionats amb la música. El fris del fons de l’escenari presenta un seguit d’al·legories femenines que representen la música. En els pilars que separen l’escenari de la zona d’auditori hi ha un programa escultòric en pedra blanca bastant complex. Per sobre d’aquests es desenvolupen grups escultòrics molt espectaculars que semblen volar sobre l’escenari. Al fris es representa la intenció de que l’auditori es dediqui tant a la música tradicional i popular com a la música culta, a diferència del Liceu.

Un altre punt interessant és el grup escultòric de Blay a la cantonada exterior de l’edifici, aquest presenta un clar eix vertical marcat per dos personatges. Un de femení a la part inferior que representa la música catalana, a la part superior San Jordi sosté una senyera. A banda i banda de la figura de la cançó uns personatges representen les cançons de treball i de l’altra banda dones i nens les cançons de bressol.

Al mateix temps havia una intencionalitat política vinculant-lo a una burgesia emergent que volia tenir el seu lloc a la ciutat i que mantenia posicions polítiques molt vinculades al nacionalisme català.

CONCLUSIONS

Aquesta és la obra més representativa de l’autor que treballava en la via més decorativista del modernisme. Aquest autor destaca per combinar solucions molt modernes i innovadores com la planta lliure amb una decoració molt més tradicional de qualitat que recupera l’artesania tradicional però amb un atreviment cromàtic i de barreja de materials insòlit fins al moment. Una influència anterior es trobaria en l’auditori de Chicago de L.Sullivan, que també presentava la sala de butaques unitària sense interrupcions visuals.

INTERPRETACIÓ

Aquesta obra reprodueix l’experiència personal de l’autor que va succeir quan passejava amb els seus amics pel passeig marítim de la ciutat on vivia. Ell va començar a sentir com tot el seu voltant el pressionava, els seus amics no es van adonar i van continuar caminant mentre ell no es podia moure.

Aquesta obra s’ha d’entendre no com un paisatge o escena realista sinó com la representació d’un paisatge interior i d’un moment emocional. Molta de la obra de Munch és un reflex de totes les seves pors, fòbies i frustracions, d’alguna manera es podria parlar de pintura terapèutica. Per altra banda, alguns autors indiquen que aquell any en una exposició a París s’havien vist les primeres mòmies de la zona de Perú, aquests autors assenyalen que Munch es podria haver inspirat en l’aspecte d’aquestes mòmies per fer les deformacions de la cara del personatge central.

CONCLUSIONS

Munch és un dels autors més rellevants del corrent postimpressionisme, el seu estil serà sempre molt personal la qual cosa li ajudarà a trencar amb l’art més acadèmic o tradicional. La gestualitat de la seva pinzellada, l’ús antinatural del color, l’ús de deformacions amb intencions dramàtiques, tot això tindrà una enorme influència posterior sobretot en els grups expressionistes alemanys, sobretot en «Die Brücke» amb quins es va ajuntar, i «Der Blave Raiter» que són més suaus que el primer.