Jacint Verdaguer: vida, obra i importància poètica

Importància de Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer és una figura cabdal per diverses raons:

• És un dels primers grans poetes que recupera el prestigi de la poesia catalana.
• És considerat un dels creadors de la llengua literària catalana contemporània.
• És el poeta català més important del segle XIX.
• Després d'Ausiàs March, és el primer que situa la literatura catalana a nivell europeu, obtenint ressò internacional.
• Consolida el moviment de la Renaixença.

La seva Vida

Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles (Osona) el 1845 i va morir a Vallvidrera (Barcelona) el 1902. La seva vida és un exemple d'artista romàntic: idealista, apassionat i rebel. Un temperament que l'abocarà a la tragèdia personal i a un final amarg.

1a Etapa: Formació del poeta (1845-1870)

• Als 10 anys entra al seminari de Vic per esdevenir mossèn i per formar-se intel·lectualment.
• Formació literària autodidacta (llegeix obres pel seu compte).
• Resideix en una masia on s'impregna de la natura i es meravella de la cultura popular (llegendes, cançons...).
• L'obra destacada d'aquesta època és Jovenívoles (recull de poemes pastorils, un cant a la vida al camp).
• Als 20 anys, es presenta per primer cop a un certamen (els Jocs Florals de Barcelona de 1865) i guanya dos premis, fet que li obre portes per contactar amb figures literàries importants.

2a Etapa: Època daurada (1870-1885)

• El 1870 l'ordenen sacerdot i és destinat a una parròquia petita (Vinyoles d'Orís).
• Pateix problemes de salut i li recomanen aires marítims. Esdevé sacerdot en un vaixell transatlàntic de la Companyia Transatlàntica Espanyola, propietat d'Antonio López, Marquès de Comillas.
• Fa nou viatges a les Antilles (Cuba).
• Acaba el seu gran poema èpic, L'Atlàntida. El 1877 el presenta als Jocs Florals, el dedica al Marquès de Comillas i guanya el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona.
• El Marquès el contracta com a capellà almoiner de la seva família a Barcelona. Viurà 10 anys de benestar econòmic gràcies a l'èxit nacional i internacional del seu llibre.
• En aquesta època també escriu Canigó (1885), un altre poema èpic, considerat el seu més famós i representatiu. Per escriure'l, va recórrer el Pirineu, inspirant-se en la gent i el paisatge.
• En un acte al Monestir de Ripoll el 1886, és coronat i proclamat Poeta de Catalunya (títol honorífic), culminant així el triomf d'aquesta etapa.

3a Etapa: Crisi personal (1886-1895)

• El 1886 fa un viatge a Terra Santa (Palestina) i Egipte. Això li produeix un profund trastorn espiritual i un canvi radical en la seva vida.
• Comença a practicar dejunis rigorosos, resa a deshores, fa més vida de nit, intensifica les almoines als pobres (sovint sense control del Marquès) i s'involucra en pràctiques d'exorcisme.
• Es trastorna progressivament i la seva producció literària disminueix.
• El Marquès de Comillas, preocupat per la situació i possiblement influït per rumors, l'aparta del seu càrrec de capellà almoiner.
• Les autoritats eclesiàstiques, amb el bisbe Morgades de Vic al capdavant, decideixen apartar-lo de Barcelona i l'envien al santuari de La Gleva (1893).
• Hi roman reclòs durant dos anys, allunyat de la vida pública i inicialment sense permís per celebrar missa.
• El 1895 fuig de La Gleva i torna a Barcelona, on l'acull la família Duran i Tortós.
• Com a resposta, el bisbe el suspèn a divinis (li retiren les llicències sacerdotals) per desobediència.
• Per defensar-se públicament, escriu un conjunt d'articles apassionats titulats En defensa pròpia, publicats a la premsa durant gairebé dos anys.
• A nivell poètic, aquesta crisi es reflecteix en el recull Flors del Calvari (1896), un poemari ple de dolor i sentiment humà i cristià.

4a Etapa: Els darrers anys (1898-1902)

• El 1898, després d'un procés de reconciliació, demana perdó al bisbe de Vic i li retornen la llicència per tornar a celebrar missa.
• Exerceix de sacerdot auxiliar a l'església de Betlem de Barcelona.
• Pateix un envelliment prematur i aquesta última època es dedica principalment a revisar obra antiga i escriure nous poemes.
• El poemari més important d'aquesta època és Al Cel (publicat pòstumament el 1903), on el jo poètic comunica el desig de morir per alliberar-se.
• El 1902, malalt de tuberculosi, es retira a la Vil·la Joana (Vallvidrera), on mor el 10 de juny, un dia gris i ennuvolat.
• El seu enterrament a Barcelona és multitudinari, una demostració de l'enorme popularitat i admiració que despertava. Mor l'escriptor que havia retornat el prestigi a la llengua catalana.

Característiques de la seva obra

• La natura vista com un ésser viu, sovint grandiosa i simbòlica.
• Creació de símbols i mites nacionals i religiosos (L'Atlàntida, Canigó).
• Tendència a la fugida de la realitat: aposta pel somni, la imaginació i la nostàlgia.
• Gran interès i ús de la literatura i la cultura popular (llegendes, cançons, folklore).
• Profund sentiment religiós i patriòtic.