Jocs Florals i Renaixença: Verdaguer i Guimerà, Pilars de la Literatura Catalana

Els Jocs Florals: Recuperació del Català i Renaixença

Els Jocs Florals van ser fundats el 1859 seguint el model del Consistori de la Gaia Ciència, del segle XIV. Juntament amb altres institucions, van ser la plataforma de recuperació del català com a llengua d'ús culte i el trampolí perquè apareguessin els grans noms literaris de la Renaixença.

• Creació d'un públic assidu al fet literari.
• Aparició de la primera infraestructura editorial en català.
• Atorgament de prestigi social a la llengua catalana.
• Creació d'una poètica i propulsió dels gèneres literaris.

Figures Clau de la Renaixença: Guimerà i Oller

Àngel Guimerà i Narcís Oller van tenir un paper determinant en la Renaixença (1873-1905).

Jacint Verdaguer (1845-1902): El Poeta de Catalunya

Jacint Verdaguer, nascut a Folgueroles i mort a Vallvidrera, va començar a escriure poesia als quinze anys, i després d'algunes provatures de temàtica amorosa, el 1865 va publicar Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià, en què ja es troben dos dels grans temes verdaguerians: la fe i les arrels històriques de Catalunya.

Verdaguer va escriure dos grans poemes èpics:

• L'Atlàntida
• Canigó

La popularitat de la poesia de Verdaguer queda palesa en el fet que cançons com el "Virolai", la nadala "A Betlem" i "L'emigrant" són cantades per la gent sense saber que ell n'és l'autor.

Àngel Guimerà (1845-1924): Dramaturg i Poeta

Àngel Guimerà, nascut a Santa Cruz de Tenerife, a les Canàries, es va establir al Vendrell quan tenia divuit anys. Va ser un dels fundadors de la revista La Renaixença, que posteriorment, una vegada convertida en diari, va dirigir.

La seva poesia tenia un caràcter narratiu i estava dedicada a explicar històries amb un to combatiu i patriòtic. Va començar a escriure teatre als trenta-quatre anys, quan ja era un poeta famós. D'entre les obres teatrals de la primera època destaca Mar i cel (1888).

L'afany d'una societat més justa apareix íntimament lligat a la realització de l'individu en els drames més tensos i reeixits de Guimerà, que són els que li han donat més popularitat: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900). Tots tres plantegen un problema de conflicte social i moral.