Els Jugadors de cartes de Paul Cézanne: Anàlisi i Estil

Els jugadors de cartes de Paul Cézanne

"Els jugadors de cartes" és un quadre de l'autor Paul Cézanne que data de l'any 1893. És un oli sobre tela d'estil postimpressionista. El seu tema és una escena costumista i el podem trobar al Musée d'Orsay a París.

Estil i tècnica

Per a Cézanne, l'art és una creació mental. És metòdic, analític i realitza estudis i composicions de la mateixa obra; per tant, és lent. A diferència dels impressionistes, no imita la realitat, la seva obra és molt més subjectiva. És un pintor de l'espai i del volum, i pensa que tot es pot reduir a volums geomètrics.

Abandona la perspectiva lineal i la crea des de diferents punts de vista. També abandona el clarobscur i modela amb el contrast de colors càlids i freds. Remarca els contorns amb negre i construeix volum a través del color, així estableix les bases del cubisme.

Cézanne és autodidacta i antecedent del cubisme per la seva simplificació geomètrica, les diferents perspectives i la subjectivitat que influenciarà a Picasso i Braque. Influenciaria també el fauvisme i l'expressionisme.

Elements plàstics

No predomina la línia ni el color perquè creu que tots dos conceptes són importants. Amb el color construeix i amb les línies fa les formes. Es distingeixen dues classes de pinzellada:

• Curta, ampla i fragmentada: per cobrir les grans superfícies.
• Prima i lleugera: per perfilar els objectes, remarcant els contorns amb un traç negre.

Es tracta d'una llum irreal, homogènia i sense un focus concret aparent, utilitzada per aconseguir contrast tonal; les cartes tenen llum pròpia. Pel que fa al cromatisme, utilitza una paleta de colors austera amb càlids com terres, ocres i marrons. Juga amb els colors invertits per potenciar l'enfrontament dels personatges.

Composició

Té una composició molt estudiada, ja que realitza cinc versions del tema amb diferent format, decorat i nombre de personatges. Es creu que aquesta és l'última versió amb dues figures, ja que tendeix a simplificar. L'eix de la composició el marca l'ampolla, generant dos espais bastant semblants. L'obra no té cap dinamisme; domina la quietud amb dos personatges asseguts, concentrats i a punt de fer una jugada.

Espai

Abandona la perspectiva renaixentista. Estem davant d'una obra amb poca profunditat on la paret està just tocant la taula. El decorat de l'obra és molt poc important i el mirall no reflecteix res. Hi ha tres plans: