Karl Popper: Racionalisme Crític, Falsacionisme i Mètode Científic

Karl Popper

Les seves obres principals són:

· La lògica de la investigació científica, 1935
· La societat oberta i els seus enemics, 1945
· Misèria de l'historicisme, 1957
· Conjectures i refutacions, 1963
· El coneixement objectiu, 1972

Racionalisme crític

L'eix de la filosofia de Popper és la lògica de la investigació científica. Es proposa investigar com cal dur a terme la ciència, és a dir, què es pot fer per apropar-se a la veritat, què es pot acceptar lògicament com a ciència i com ha d'estar estructurada lògicament la investigació científica.

Aquesta investigació parteix de cinc pressupòsits filosòfics que Popper va anomenar, en el seu conjunt, racionalisme crític:

1. Existeix una realitat independent del subjecte que la coneix.
2. Aquesta realitat és cognoscible.
3. Tot coneixement és interpretació de fets a la llum d'una teoria.
4. Això vol dir que no hi ha observacions purs.
5. L'objectiu de la ciència és la recerca de la veritat.

Les teories científiques són parcialment decidibles. No podem establir amb certesa absoluta la veritat d'una teoria, però sí la seva falsedat.

Popper es declara deixeble de Sòcrates. Fa seva la màxima «Només sé que no sé res» i li dona un nou sentit: no hem trobat encara la veritable teoria sobre el món, i si la trobéssim, no sabríem amb seguretat que l'hem trobada.

Popper proposa com a tasca primordial del científic buscar els errors de la seva pròpia teoria per tal d'avançar tot rectificant-los. Per a Popper, les teories científiques són hipòtesis o conjectures que s'han de poder refutar. Mentre no siguin refutades, les podem acceptar de forma provisional. Així, el científic s'ha de dedicar a posar a prova constantment les teories. Això fa que el que defineix un veritable investigador científic sigui la seva actitud crítica.

Els dos problemes de l'epistemologia

1. El problema de la inducció (problema de Hume).
2. El problema de la demarcació (diferenciació d'allò que és científic i allò que no ho és).

El problema de la inducció i la falsació com a solució

Hume, al segle XVIII, va mostrar els problemes que comporta el mètode inductiu. Estava convençut que sense inducció no hi ha ciència. La qüestió és saber quin grau de certesa i fiabilitat té la inducció. Si la inducció no pot proporcionar una certesa absoluta, aleshores la ciència tampoc no podrà proporcionar-nos aquesta certesa. Segons Hume, la ciència ens dona creences en les quals podem confiar, però mai de forma plenament indubtable i definitiva.

Popper donarà un canvi de perspectiva radical: no cal preocupar-nos per solucionar el problema de la inducció, perquè la inducció no és el fonament del nostre coneixement de les lleis generals de la natura.

El plantejament de Popper és molt diferent al dels empiristes. La idea dels empiristes descansa en la teoria que la nostra ment és com un recipient buit que va rebent impressions i així adquireix contingut. Però Popper afirma que no hi ha impressions purs. L'important no és quin és l'origen de la nostra teoria (no importa que ens les inventem), sinó que es plantegi correctament perquè pugui ser posada a prova. El científic estarà obligat a plantejar els seus enunciats de tal manera que siguin falsables.

Queda clar, doncs, que:

a major precisió, menor probabilitat; a menor probabilitat, major falsabilitat; a major falsabilitat, major informació; a major informació, major utilitat.

El que ha de fer el científic és intentar trobar conclusions lògiques del seu sistema d'enunciats teòrics i intentar trobar una observació contradictòria amb les seves conclusions. Si no troba aquesta observació contradictòria, no estem encara segurs que la teoria sigui veritat. Però si aconsegueix falsar la teoria, aleshores haurem eliminat un error i, per tant, haurem après alguna cosa més i ens haurem acostat una mica més a la veritat.

Les quatre etapes del progrés científic

La ciència avança en el seu camí cap a la veritat seguint quatre moments:

1. Els científics plantegen hipòtesis o conjectures. Aquestes teories les inventem basant-nos en la imaginació, en la fantasia, en les creences religioses o metafísiques, o en el que vulgueu.
2. Un cop plantejada la hipòtesi, cal dissenyar tests rigorosos dirigits a refutar (falsar) la hipòtesi. Es tracta de fer observacions i experiments per veure si les prediccions es compleixen.
3. Si la hipòtesi supera els primers tests, s'ha de seguir testant-la fins que aconseguim falsar-la.
4. Un cop falsada la hipòtesi, l'abandonem i en creem una de nova per a tornar a iniciar el procés.