La literatura catalana del segle XV: Roig i March

Jaume Roig i l'obra satírica L'Espill

Jaume Roig (metge prestigiós, autor satíric valencià del segle XV) va escriure L’Espill: una novel·la satírica d’exagerada misogínia. L'obra consta de més de 16.000 versos de quatre síl·labes que rimen en apariats (AA-BB-CC-DD). Destaca per la seva gran riquesa de vocabulari i un realisme grotesc; el protagonista és un antiheroi que va patint les malifetes de les dones que l'envolten.

De manera exagerada, l'autor afirma que les dones són dolentes i tenen la culpa de tot: totes les dones amb les quals s'ajunta el protagonista li fan alguna maldat. Cal destacar que no hi ha cap relació amb la seva vida real, ja que les dades bibliogràfiques indiquen que la seva dona va ser molt bona i, quan va morir, ell es va posar molt trist; a més, tenia filles. A l’obra, només salva dues dones: la Mare de Déu i la seva esposa, Isabel Pellisser (que ja era morta). El protagonista de L’Espill no té nom. Aquesta és l'obra a la qual Isabel de Villena respon amb el seu Vita Christi.

Modernització de la poesia: segles XIV i XV

Els Jocs Florals i la tradició trobadoresca

Amb la fi del feudalisme, la poesia trobadoresca ja no es trobava en el seu context original, el qual reflectia relacions feudals aplicades a les relacions amoroses entre el trobador i una dona casada de l’alta societat. Davant el desig que no morís aquest tipus de poesia, es van crear els Jocs Florals (iniciats a Tolosa, Occitània, i posteriorment celebrats a Barcelona).

En aquesta etapa, ja no eren trobadors, sinó poetes influenciats per ells, la qual cosa va derivar en una literatura sovint forçada i falsa. Entre els autors dels Jocs Florals destaquen: Jaume March, Pere March, Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi.

Jordi de Sant Jordi: el poeta cortesà

Jordi de Sant Jordi provenia d'una família de moriscos que es van convertir al cristianisme; abans de ser expulsats al segle XVII, es dedicaven al camp. Quan es convertien, el que volien era que no hi hagués cap dubte de la seva fe i adoptaven noms cristians. Tot i morir molt jove (als 24 anys), va ser un poeta amb grans obres i, malgrat els seus orígens humils —els moriscos eren considerats el darrer graó de l’escala social—, va ser considerat el poeta oficial del rei.

Va escriure poemes autobiogràfics amb molta sinceritat, un fet poc habitual en aquells segles. Aquests autors seguien la tradició dels trobadors d'escriure poesia en occità, però no ho feien a la perfecció, creant una llengua híbrida: occità catalanitzat i català occitanitzant.

La influència italiana i el Dolce Stil Nuovo

El Dolce Stil Nuovo va ser un moviment poètic del segle XIII que va renovar la poesia amorosa, conreat per autors com Dante i Petrarca. El seu model era la donna angelicata: una criatura angelical, idealitzada, bella i virtuosa que representava el camí cap a l’espiritualitat. En canvi, a la literatura trobadoresca, la dona era inalcançable i d’alt nivell social, però era qui exercia el comandament.

Ausiàs March: la revolució de la lírica catalana

Ausiàs March, autor valencià, va destacar en diversos oficis: cavaller de la noblesa valenciana i militar. Com que anava embarcat sovint, en els seus poemes es poden trobar referències a tempestes i rutes amb vaixells. També va ser falconer major d’Alfons el Magnànim; era una persona important que s'encarregava dels animals quan el rei anava a caçar.

Era fill de Pere March i nebot de Jaume March, tots dos autors dels Jocs Florals. Es va casar amb Isabel Martorell (germana de Joanot Martorell) i, més endavant, amb Joana Escorna. Ausiàs March romp amb l’estètica anterior per diversos motius:

• Deixa d’usar l’occità en la poesia per expressar els seus sentiments més profunds en la seva llengua materna, el català.
• Exceptuant alguns poemes de Ramon Llull, és el primer autor que fa poesia culta en català.
• Tot i seguir la tradició trobadoresca, vol ser un "poeta de veritat" i no una simple còpia antiga.
• Rep la influència de l’Stil Nuovo italià, però no s’ajusta totalment a la seva idealització.
• No idealitza la dona: la seva és una poesia real, on la dona es presenta amb els seus defectes i virtuts.