La literatura catalana del segle XX: avantguardes i postguerra

1. Les avantguardes

L'avantguardisme és el conjunt de moviments culturals de ruptura i de recerca apareguts a Europa en el primer terç del segle XX. L'artista avantguardista és un innovador que precedeix els altres i obre camins nous cap al futur, amb la voluntat de trencar violentament amb el passat. El moviment d'avantguarda constitueix la ruptura més intensa i radical de totes les que s'han produït. El seu propòsit és el de destruir el llenguatge heretat per instaurar-ne un d'inèdit, desvinculat de qualsevol tradició. Aquests moviments estan influïts per la crisi de valors causada per la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i la voluntat d'oposar-se als valors i models de comportament burgesos. Els artistes buscaren trencar amb la cultura precedent i experimentar amb noves formes d'expressió.

Els principals moviments avantguardistes són:

Cubisme

Futurisme

Surrealisme

Dadaisme

Els temes habituals de les avantguardes són:

• La tecnologia i les innovacions: les primeres avantguardes es van interessar per les noves màquines de la societat industrial (automòbils, trens, avions, telègraf...) i per elements innovadors en l'època, com els esports.
• El món del somni i de l'absurd: els somnis, el subconscient, especialment per als surrealistes.

Els principals autors avantguardistes en la nostra literatura són:

• Joan Salvat-Papasseit: és un dels representants més notables de l'avantguardisme, influït sobretot pel cubisme i el futurisme. En la seua obra hi ha elements avantguardistes (com els salts de falla i la temàtica futurista –màquines modernes–) i elements tradicionals (temes clàssics com l'amor). Un dels seus llibres més importants és El poema de la rosa als llavis.
• Carles Salvador: com a lingüista, fou un dels difusors de les idees de Pompeu Fabra a València i impulsor de les Normes Ortogràfiques de Castelló de 1932 amb diversos llibres. Com a poeta, col·laborà en diferents plataformes literàries. Admirava la poesia de Salvat-Papasseit i les temàtiques i temes de l'avantguardisme, tot i que mai no es va inscriure totalment a les avantguardes.

2. Narrativa dels anys 30 als 70

El poc interès per la narrativa que havia dominat en l'època del noucentisme es va esvair i, al llarg dels anys 30, començaren a sorgir noves propostes narratives. Aquest intent de ressorgiment narratiu fou interromput per la Guerra Civil, l'any 1936, que va suposar l'exili de molts intel·lectuals, i la censura franquista va dificultar el conreu de la narrativa fins que va acabar la dictadura. A partir dels anys 50, la producció va augmentar gràcies a les obres escrites en l'exili i a l'aparició d'editorials i premis literaris. Tot i això, la censura del franquisme va endarrerir l'ús de les tècniques realistes de component social presents en altres literatures, per la qual cosa molts autors van recórrer a la fantasia i al mite.

Durant la postguerra, destaquen quatre tendències en la narrativa:

Pere Calders

Pròxim a la literatura fantàstica, des d'una òptica transgressora, transforma els temes o tòpics tradicionals amb ironia i sentit de l'humor. Les seues històries mostren situacions sobrenaturals, irreals i il·lògiques que es desmitifiquen, i sovint inclouen personatges com fantasmes, animals que parlen, etc. Per això, la seua producció s'allunya de la fantasia convencional i incita a la reflexió sobre la realitat oculta. La seua obra més destacada és Cròniques de la veritat oculta (1955).

Mercè Rodoreda

Iniciada en la tasca literària de ben jove, participà en la vida cultural del moment amb col·laboracions en diverses revistes. Després de la Guerra Civil, va haver d'exiliar-se a França i posteriorment a Suïssa, però finalment va tornar a Catalunya al principi dels anys 70. La seua obra es caracteritza pel protagonisme de personatges femenins, l'ús de la simbologia, el lirisme, la narració en primera persona i la introspecció psicològica. De vegades fa ús del monòleg interior, que consisteix a transmetre directament i sense filtre els pensaments dels personatges. La seua obra més significativa és La plaça del Diamant (1962).

Enric Valor

Originari de Castalla, es va iniciar molt jove en el periodisme i l'escriptura. A partir del 1960, amb la novel·la L'ambició d'Aleix, inicià la publicació d'una obra narrativa arrelada a la terra, en què descriu la naturalesa d'una manera realista, amb un domini de la llengua que li permet una gran precisió i minuciositat.

3. Poesia dels anys 30 als 70

La situació sorgida a partir de la Segona Guerra Mundial va produir un alleujament de la pressió del règim franquista sobre la literatura, cosa que va permetre una tímida activitat editorial en la nostra llengua. La poesia fou el gènere predominant en la postguerra perquè la dificultat de comprensió que presenta feia que escapara amb més facilitat de la censura. A més, es consumia en cercles reduïts, la dimensió dels quals en feia possible la difusió i la circulació. Aquestes eren les tendències:

• Poesia postsimbolista: enllaça amb la tradició de preguerra. Pretenia transmetre una realitat allunyada per mitjà de símbols i amb l'ús de la metàfora. Es caracteritzava per les formes elaborades.
• Poesia avantguardista: mantingué la tradició de les avantguardes amb J. V. Foix com a referent, amb la reivindicació del trencament formal i l'experimentalisme. Els autors buscaven noves formes d'expressió. En el cas de la poesia visual s'inclouen també imatges.
• Poesia realista: coneguda també amb el nom de realisme històric o social, entenia la literatura com un compromís polític i de lluita per les llibertats. Es caracteritzà per mantenir una actitud crítica cap a la societat, exposar de manera crua i directa fets i sensacions, usar imatges i símbols concrets (la nit, la foscor, el silenci...) emprar un llenguatge senzill (frases fetes, expressions col·loquials) i descriure la quotidianitat.

Vicent Andrés Estellés

És el poeta valencià més destacat del segle XX. Estudià periodisme i l'exercí fins al 1978. Les línies temàtiques de la seua obra poden dividir-se en:

Pel que fa a l'estil, una sèrie de trets li confereixen una personalitat molt definida:

• Citació d'autors clàssics: intenta enllaçar amb la tradició més clàssica a través dels escriptors medievals del segle XV: Ausiàs March, Joan Roís de Corella o Jaume Roig, però també amb els grans poetes llatins com Horaci, Virgili o Ovidi.
• Llengua senzilla: usa una llengua sovint col·loquial, que li permet aportar sinceritat i oferir un text més intel·ligible, fora del joc artificial de la tradició simbolista.
• Alternança de mètrica: alterna la disciplina mètrica clàssica (decassíl·labs i alexandrins) amb el vers lliure d'influència avantguardista.
• Recursos literaris: usa amb freqüència la metàfora, l'anàfora, l'encavalcament, etc. A partir del 1970 es produeix l'anomenat boom Estellés i es publiquen Llibre de meravelles (1971) i el primer volum de les obres completes.

4. Teatre dels anys 30 als 70

L'evolució del gènere teatral es frenà després de la Guerra Civil per les dificultats que vivia el circuit teatral arran de la nova situació sociopolítica. Durant els anys 40, la censura imposada en la postguerra i la difícil situació econòmica obstaculitzaren la creació teatral i les inversions en les representacions. A partir de la dècada dels 50, la situació començà a millorar perquè es traduïren obres del teatre europeu del moment i es descobrí l'obra dramàtica d'autors com Salvador Espriu o Manuel de Pedrolo, un dels dramaturgs més destacats de la nostra literatura en el segle XX, amb una producció extensa i variada. Durant els anys 60, es creà l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual a Barcelona, que contribuí a la creació i la consolidació d'un bressol d'actors i directors que van nodrir els grups que es van formar posteriorment. En aquest context, el teatre independent (influït per corrents europeus com el surrealisme, l'existencialisme, el teatre èpic o el teatre de l'absurd) plantejà una renovació en el món de l'escena. A finals dels 60 guanyaren protagonisme els directors d'escena, amb treballs col·lectius de les companyies teatrals que proposaven novetats com el trencament de fronteres entre la sala i l'escena. Entre aquestes, destaquen Els Joglars, Comediants, Dagoll Dagom o La Fura dels Baus.

Rodolf Sirera

A més d'autor, Rodolf Sirera (1948) ha fet de crític, d'investigador i d'editor teatral i ha vinculat la seua trajectòria a la renovació del teatre valencià. Escriu un teatre de recerca formal. Això l'ha fet recórrer a procediments nous com la manipulació del temps per a recrear retorns al passat o a tècniques pròpies d'altres llenguatges. Amb El verí del teatre (1978) obtingué un gran reconeixement i l'obra fou traduïda a nombroses llengües. Es tracta d'una reflexió sobre la mort, les relacions entre la ficció i la realitat en el teatre i, alhora, una anàlisi de com els poderosos arriben a transgredir les lleis morals només pel plaer d'humiliar els més febles.

5. L'assaig

Al final del segle XVI, Michel de Montaigne escrigué Assaigs, un compendi de textos en què reflexionava en prosa sobre temes diversos de manera innovadora. Aquesta obra significà per a la crítica el naixement d'un nou gènere literari: l'assaig o literatura d'idees. L'assaig és un text de no-ficció en prosa literària que analitza i valora temes variats d'una manera no especialitzada. És una reflexió subjectiva i pot presentar formes diferents, des de l'article de premsa fins a l'aforisme. La influència de moviments com el noucentisme i l'expansió de la premsa escrita afavoriren la proliferació d'assagistes al llarg del segle XX. Els assagistes destacats del primer terç de segle foren Eugeni d'Ors, Agustí Calvet (Gaziel) i Josep Pla, tots tres relacionats amb el món del periodisme. En els anys posteriors a la Guerra Civil, la falta de professionals en el camp de les idees i les lletres, la incomunicació amb els intel·lectuals europeus i l'absència de mitjans de comunicació lliures van impedir el conreu d'aquest gènere basat en la reflexió i el pensament. A partir dels anys 50, i sobretot en els 60, començà una recuperació de l'assaig que va anar creixent fins a l'època actual. Hi destaquen les tendències següents:

• L'assaig cívic i polític: s'hi tractaven temes com la identitat, la història i la cultura pròpies.
• L'assaig humanista: s'hi reflexionava sobre el món quotidià, els costums i els hàbits socials.
• L'assaig filològic i de crítica literària: s'hi feien anàlisis crítiques d'obres literàries.

Joan Fuster

Fou un dels principals escriptors valencians del segle XX. Va exercir una influència molt important en la societat actual pel compromís que tenia amb la seua terra i el seu temps.

Tot i que començà escrivint poesia, el gruix de la seua producció se centrà en l'assaig, en què conreà una gran varietat de subgèneres: l'article, el dietari o l'aforisme, que és una proposició breu i sovint enginyosa amb què s'enuncia un pensament o una asseveració moral, filosòfica o científica. L'assaig fusterià oscil·lava entre la teoria, la divulgació i la crítica directa, i els seus textos partien d'una anècdota que es convertia en una reflexió general. L'objectiu era analitzar qualsevol fet des d'un punt de vista racional per a comprendre'l i explicar-lo. L'autor feia servir l'escepticisme, el dubte i la reflexió. La seua producció assagística es pot dividir en tres blocs:

• Escrits sociopolítics: hi destaquen Nosaltres, els valencians (1962) i Viatge pel País Valencià (1962), obres que plantegen reflexions sobre la identitat valenciana.
• Estudis d'història cultural i literària: són rellevants els seus comentaris dels clàssics medievals com Ausiàs March o Roís de Corella i d'autors contemporanis com Josep Pla, Salvador Espriu o Vicent Andrés Estellés. Algunes de les obres més representatives són Poetes, moriscos i capellans (1962) i Literatura catalana contemporània (1972).
• Assaig de temàtica humanista i general: hi tractava temes relacionats amb l'ésser humà i la seua activitat creadora. Hi destaquen obres com Diccionari per a ociosos (1964), L'home, mesura de totes les coses (1967) i Sagitari (1985).

1. Les avantguardes

L'avantguardisme és el conjunt de moviments culturals de ruptura i de recerca apareguts a Europa en el primer terç del segle XX. L'artista avantguardista és un innovador que precedeix els altres i obre camins nous cap al futur, amb la voluntat de trencar violentament amb el passat. El moviment d'avantguarda constitueix la ruptura més intensa i radical de totes les que s'han produït. El seu propòsit és el de destruir el llenguatge heretat per instaurar-ne un d'inèdit, desvinculat de qualsevol tradició. Aquests moviments estan influïts per la crisi de valors causada per la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i la voluntat d'oposar-se als valors i models de comportament burgesos. Els artistes buscaren trencar amb la cultura precedent i experimentar amb noves formes d'expressió.

Els principals moviments avantguardistes són:

Cubisme

Futurisme

Surrealisme

Dadaisme

Els temes habituals de les avantguardes són:

• La tecnologia i les innovacions: les primeres avantguardes es van interessar per les noves màquines de la societat industrial (automòbils, trens, avions, telègraf...) i per elements innovadors en l'època, com els esports.
• El món del somni i de l'absurd: els somnis, el subconscient, especialment per als surrealistes.

Els principals autors avantguardistes en la nostra literatura són:

• Joan Salvat-Papasseit: és un dels representants més notables de l'avantguardisme, influït sobretot pel cubisme i el futurisme. En la seua obra hi ha elements avantguardistes (com els salts de falla i la temàtica futurista –màquines modernes–) i elements tradicionals (temes clàssics com l'amor). Un dels seus llibres més importants és El poema de la rosa als llavis.
• Carles Salvador: com a lingüista, fou un dels difusors de les idees de Pompeu Fabra a València i impulsor de les Normes Ortogràfiques de Castelló de 1932 amb diversos llibres. Com a poeta, col·laborà en diferents plataformes literàries. Admirava la poesia de Salvat-Papasseit i les temàtiques i temes de l'avantguardisme, tot i que mai no es va inscriure totalment a les avantguardes.

2. Narrativa dels anys 30 als 70

El poc interès per la narrativa que havia dominat en l'època del noucentisme es va esvair i, al llarg dels anys 30, començaren a sorgir noves propostes narratives. Aquest intent de ressorgiment narratiu fou interromput per la Guerra Civil, l'any 1936, que va suposar l'exili de molts intel·lectuals, i la censura franquista va dificultar el conreu de la narrativa fins que va acabar la dictadura. A partir dels anys 50, la producció va augmentar gràcies a les obres escrites en l'exili i a l'aparició d'editorials i premis literaris. Tot i això, la censura del franquisme va endarrerir l'ús de les tècniques realistes de component social presents en altres literatures, per la qual cosa molts autors van recórrer a la fantasia i al mite.

Durant la postguerra, destaquen quatre tendències en la narrativa:

Pere Calders

Pròxim a la literatura fantàstica, des d'una òptica transgressora, transforma els temes o tòpics tradicionals amb ironia i sentit de l'humor. Les seues històries mostren situacions sobrenaturals, irreals i il·lògiques que es desmitifiquen, i sovint inclouen personatges com fantasmes, animals que parlen, etc. Per això, la seua producció s'allunya de la fantasia convencional i incita a la reflexió sobre la realitat oculta. La seua obra més destacada és Cròniques de la veritat oculta (1955).

Mercè Rodoreda

Iniciada en la tasca literària de ben jove, participà en la vida cultural del moment amb col·laboracions en diverses revistes. Després de la Guerra Civil, va haver d'exiliar-se a França i posteriorment a Suïssa, però finalment va tornar a Catalunya al principi dels anys 70. La seua obra es caracteritza pel protagonisme de personatges femenins, l'ús de la simbologia, el lirisme, la narració en primera persona i la introspecció psicològica. De vegades fa ús del monòleg interior, que consisteix a transmetre directament i sense filtre els pensaments dels personatges. La seua obra més significativa és La plaça del Diamant (1962).

Enric Valor

Originari de Castalla, es va iniciar molt jove en el periodisme i l'escriptura. A partir del 1960, amb la novel·la L'ambició d'Aleix, inicià la publicació d'una obra narrativa arrelada a la terra, en què descriu la naturalesa d'una manera realista, amb un domini de la llengua que li permet una gran precisió i minuciositat.

3. Poesia dels anys 30 als 70

La situació sorgida a partir de la Segona Guerra Mundial va produir un alleujament de la pressió del règim franquista sobre la literatura, cosa que va permetre una tímida activitat editorial en la nostra llengua. La poesia fou el gènere predominant en la postguerra perquè la dificultat de comprensió que presenta feia que escapara amb més facilitat de la censura. A mès, es consumia en cercles reduïts, la dimensió dels quals en feia possible la difusió i la circulació. Aquestes eren les tendències:

• Poesia postsimbolista: enllaça amb la tradició de preguerra. Pretenia transmetre una realitat allunyada per mitjà de símbols i amb l'ús de la metàfora. Es caracteritzava per les formes elaborades.
• Poesia avantguardista: mantingué la tradició de les avantguardes amb J. V. Foix com a referent, amb la reivindicació del trencament formal i l'experimentalisme. Els autors buscaven noves formes d'expressió. En el cas de la poesia visual s'inclouen també imatges.
• Poesia realista: coneguda també amb el nom de realisme històric o social, entenia la literatura com un compromís polític i de lluita per les llibertats. Es caracteritzà per mantenir una actitud crítica cap a la societat, exposar de manera crua i directa fets i sensacions, usar imatges i símbols concrets (la nit, la foscor, el silenci...) emprar un llenguatge senzill (frases fetes, expressions col·loquials) i descriure la quotidianitat.

Vicent Andrés Estellés

És el poeta valencià més destacat del segle XX. Estudià periodisme i l'exercí fins al 1978. Les línies temàtiques de la seua obra poden dividir-se en:

Pel que fa a l'estil, una sèrie de trets li confereixen una personalitat molt definida:

• Citació d'autors clàssics: intenta enllaçar amb la tradició més clàssica a través dels escriptors medievals del segle XV: Ausiàs March, Joan Roís de Corella o Jaume Roig, però també amb els grans poetes llatins com Horaci, Virgili o Ovidi.
• Llengua senzilla: usa una llengua sovint col·loquial, que li permet aportar sinceritat i oferir un text més intel·ligible, fora del joc artificial de la tradició simbolista.
• Alternança de mètrica: alterna la disciplina mètrica clàssica (decassíl·labs i alexandrins) amb el vers lliure d'influència avantguardista.
• Recursos literaris: usa amb freqüència la metàfora, l'anàfora, l'encavalcament, etc. A partir del 1970 es produeix l'anomenat boom Estellés i es publiquen Llibre de meravelles (1971) i el primer volum de les obres completes.

4. Teatre dels anys 30 als 70

L'evolució del gènere teatral es frenà després de la Guerra Civil per les dificultats que vivia el circuit teatral arran de la nova situació sociopolítica. Durant els anys 40, la censura imposada en la postguerra i la difícil situació econòmica obstaculitzaren la creació teatral i les inversions en les representacions. A partir de la dècada dels 50, la situació començà a millorar perquè es traduïren obres del teatre europeu del moment i es descobrí l'obra dramàtica d'autors com Salvador Espriu o Manuel de Pedrolo, un dels dramaturgs més destacats de la nostra literatura en el segle XX, amb una producció extensa i variada. Durant els anys 60, es creà l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual a Barcelona, que contribuí a la creació i la consolidació d'un bressol d'actors i directors que van nodrir els grups que es van formar posteriorment. En aquest context, el teatre independent (influït per corrents europeus com el surrealisme, l'existencialisme, el teatre èpic o el teatre de l'absurd) plantejà una renovació en el món de l'escena. A finals dels 60 guanyaren protagonisme els directors d'escena, amb treballs col·lectius de les companyies teatrals que proposaven novetats com el trencament de fronteres entre la sala i l'escena. Entre aquestes, destaquen Els Joglars, Comediants, Dagoll Dagom o La Fura dels Baus.

Rodolf Sirera

A més d'autor, Rodolf Sirera (1948) ha fet de crític, d'investigador i d'editor teatral i ha vinculat la seua trajectòria a la renovació del teatre valencià. Escriu un teatre de recerca formal. Això l'ha fet recórrer a procediments nous com la manipulació del temps per a recrear retorns al passat o a tècniques pròpies d'altres llenguatges. Amb El verí del teatre (1978) obtinguè un gran reconeixement i l'obra fou traduïda a nombroses llengües. Es tracta d'una reflexió sobre la mort, les relacions entre la ficció i la realitat en el teatre i, alhora, una anàlisi de com els poderosos arriben a transgredir les lleis morals només pel plaer d'humiliar els més febles.

5. L'assaig

Al final del segle XVI, Michel de Montaigne escrigué Assaigs, un compendi de textos en què reflexionava en prosa sobre temes diversos de manera innovadora. Aquesta obra significà per a la crítica el naixement d'un nou gènere literari: l'assaig o literatura d'idees. L'assaig és un text de no-ficció en prosa literària que analitza i valora temes variats d'una manera no especialitzada. És una reflexió subjectiva i pot presentar formes diferents, des de l'article de premsa fins a l'aforisme. La influència de moviments com el noucentisme i l'expansió de la premsa escrita afavoriren la proliferació d'assagistes al llarg del segle XX. Els assagistes destacats del primer terç de segle foren Eugeni d'Ors, Agustí Calvet (Gaziel) i Josep Pla, tots tres relacionats amb el món del periodisme. En els anys posteriors a la Guerra Civil, la falta de professionals en el camp de les idees i les lletres, la incomunicació amb els intel·lectuals europeus i l'absència de mitjans de comunicació lliures van impedir el conreu d'aquest gènere basat en la reflexió i el pensament. A partir dels anys 50, i sobretot en els 60, començà una recuperació de l'assaig que va anar creixent fins a l'època actual. Hi destaquen les tendències següents:

• L'assaig cívic i polític: s'hi tractaven temes com la identitat, la història i la cultura pròpies.
• L'assaig humanista: s'hi reflexionava sobre el món quotidià, els costums i els hàbits socials.
• L'assaig filològic i de crítica literària: s'hi feien anàlisis crítiques d'obres literàries.

Joan Fuster

Fou un dels principals escriptors valencians del segle XX. Va exercir una influència molt important en la societat actual pel compromís que tenia amb la seua terra i el seu temps.

Tot i que començà escrivint poesia, el gruix de la seua producció se centrà en l'assaig, en què conreà una gran varietat de subgèneres: l'article, el dietari o l'aforisme, que és una proposició breu i sovint enginyosa amb què s'enuncia un pensament o una asseveració moral, filosòfica o científica. L'assaig fusterià oscil·lava entre la teoria, la divulgació i la crítica directa, i els seus textos partien d'una anècdota que es convertia en una reflexió general. L'objectiu era analitzar qualsevol fet des d'un punt de vista racional per a comprendre'l i explicar-lo. L'autor feia servir l'escepticisme, el dubte i la reflexió. La seua producció assagística es pot dividir en tres blocs:

• Escrits sociopolítics: hi destaquen Nosaltres, els valencians (1962) i Viatge pel País Valencià (1962), obres que plantegen reflexions sobre la identitat valenciana.
• Estudis d'història cultural i literària: són rellevants els seus comentaris dels clàssics medievals com Ausiàs March o Roís de Corella i d'autors contemporanis com Josep Pla, Salvador Espriu o Vicent Andrés Estellés. Algunes de les obres més representatives són Poetes, moriscos i capellans (1962) i Literatura catalana contemporània (1972).
• Assaig de temàtica humanista i general: hi tractava temes relacionats amb l'ésser humà i la seua activitat creadora. Hi destaquen obres com Diccionari per a ociosos (1964), L'home, mesura de totes les coses (1967) i Sagitari (1985).