Literatura Catalana: Renaixement, Barroc i Renaixença (Verdaguer)

El Renaixement Català

De l’Humanisme al Renaixement

La literatura va ser magnífica durant l'Edat Mitjana. Hi va haver un gran impuls literari i lingüístic de Ramon Llull, la narrativa amb Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc, i la poesia d’Ausiàs March (s. XV).

El Renaixement es fonamenta en l’Humanisme. El Renaixement actua com a alliberador de l’ésser humà, que es retroba a si mateix i vol conquerir el món fet a la seva mesura. L’Humanisme a Itàlia va comportar el redescobriment d’obres clàssiques perdudes i l’estudi del grec, donant lloc al Renaixement (que volia assemblar-se a la Roma imperial).

La Qüestió de la Llengua

Al segle XVI, a Itàlia, hi havia interès i valoració pel llatí i les llengües vulgars (com el francès, el portuguès i el castellà). Però amb el català hi va haver problemes arran de la dinastia castellana dels Trastàmara el 1412, que va provocar una pèrdua general de consciència lingüística, tot i que el català va continuar sent llengua oficial fins a inicis del segle XVIII.

Un altre problema va ser la unitat dinàstica de Castella i Aragó pel matrimoni dels Reis Catòlics, continuada amb una política castellanocèntrica amb diversos reis d’Àustria. A més, la consolidació i posada al dia de la llengua i de la literatura havien de venir dels àmbits cortesans. L’Humanisme italià no va tenir una correspondència suficient en la cultura catalana, per això es parla d’una certa continuïtat medievalitzant durant el segle XVI.

Situació Crítica de la Literatura Catalana

El període que comença al segle XVI es coneix com la Decadència o col·lapse de la quantitat i qualitat de la producció literària catalana. Això es deu a la pèrdua de confiança en la llengua pròpia i al fet de no considerar-la un element d’identitat col·lectiva. Catalunya no es va adaptar a la nova influència castellana; per exemple, l'ombra d'Ausiàs March va condicionar la veu poètica d’alguns escriptors sense obrir nous camins.

El medievalisme té molt a veure al segle XVI amb la manca d’un català literari modern. Es va començar a parlar de llengua llemosina en comptes de catalana per referir-se a la literatura de l’Edat Mitjana. És d’aquí d’on surt una literatura popular i tradicional que en aquells moments assoleix una importància fonamental per ella mateixa i per la influència que tindrà sobre la literatura culta. Això també es deu a la separació entre el nivell popular oral i el nivell culte escrit en català. La llengua literària escrita era una mala còpia de la llengua medieval. Tot plegat va generar desconfiança en la pròpia llengua a l’hora de fer literatura moderna. Mentre que un poeta català del segle XII podia optar pel llatí o el provençal, al segle XVI havia d'escollir entre el català antic o el castellà. A més, al segle XVI la literatura castellana iniciava el Siglo de Oro.

La Forma Literària del Diàleg Renaixentista

Cal destacar Cristòfor Despuig, escriptor de mèrit pels seus Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, publicats al segle XIX. Aquesta obra és un diàleg renaixentista en prosa, una forma que els escriptors de l’època van reprendre de la literatura clàssica grega i llatina. És una forma literària que s’ha netejat d’ànimes en pena o personatges al·legòrics, que planteja ficcions creïbles, amb un to col·loquial i espontani de veritable conversa.

Els diàlegs esdevenen un tipus de construcció artística molt elaborada que intenta argumentar i persuadir. Són una excel·lent eina didàctica que vol ensenyar els coneixements més complexos. Hi ha idees i ficció, i s’ha de saber crear una estructura que doni cabuda als dos elements (Torquato Tasso deia que l’escriptor de diàlegs havia de ser mig poeta i mig dialèctic). Despuig dona forma a un diàleg entre tres personatges amb els quals expressa les seves idees i qüestions, mostrant un pensament relativitzador. El que els personatges van veient i pensant determina els termes del col·loqui.

El Barroc

La Sensibilitat Barroca

Període pessimista: crisi intensa de valors que veiem reflectida en tot el món espiritual, polític i social europeu del segle XVII. Gran decepció i necessitat d’evadir-se de la realitat. Dues guerres (la dels Segadors, 1640, i la de Successió, 1705) van deixar el país en situació d’inferioritat dins de la monarquia espanyola, cosa que no va ajudar a recuperar la confiança per remuntar l’estancament de la literatura catalana. A més, el bandolerisme i el rigorisme catòlic van deixar pocs espais per a la llibertat d’expressió.

Literatura i Estètica Barroca

S’accentuen els mecanismes del contrast, l’antítesi i la paradoxa, capaços d’il·luminar la bellesa de la dona, d’enlairar-se espiritualment en la contemplació, o de recrear-se en la pura materialitat en els aspectes més lletjos, miserables o vulgars de la naturalesa humana. Els autors fan ús d’un llenguatge efectista i enginyós.

El tema de la mort és sovintejat en obres barroques, des d'una visió terrorífica i pintoresca fins a una perspectiva més transcendental i espiritualista. Hi ha un interès bàsic pel pas del temps i pels efectes de destrucció i fugacitat que ens envolten: estem abocats a la mort i a un atzar capriciós, que dóna un sentit fatalista a l’existència.

La Poesia Catalana: Romanticisme i Renaixença

“La Pàtria”, de Bonaventura Carles Aribau

Text fonamental que recull les inquietuds i projectes de la societat catalana del segle XIX. L’autor ens mostra l’enyorança d’un paisatge i d’una llengua; s’han remarcat molt aquests arguments romàntics de la nostàlgia i de la recordança. Té un to reivindicatiu que convida a recuperar la sensibilitat davant la llengua pròpia. L’autor té la capacitat de crear una visió romàntica i idealitzada de la pàtria catalana medieval, una síntesi perfecta d’elements romàntics i d’aspectes relacionables amb la Renaixença.

Publicada el 24 d’agost de 1833 a la revista El Vapor, l’obra va obtenir fama i valoració immediates, esdevenint el manifest poètic del sector de la Renaixença. Presenta dignitat lingüística i d’estil poètic que fa viable pensar en el català com a llengua de cultura. Tria una forma elegant i noble com la cobla d’art major o cobla de Juan de Mena, amb vuit versos alexandrins. Aquesta forma solemne i de tradició clàssica s'utilitza per a uns continguts presentats amb arguments i estil romàntics.

De la Nostàlgia de la Pàtria a l’Activisme Literari

L’obra d’Aribau estableix un model formal i de continguts exigents. Va ser fonamental l’aportació de Joaquim Rubió i Ors, activista de la llengua i la poesia. En el pròleg de la seva obra poètica, Lo gaiter del Llobregat (1841), pseudònim amb què signa els seus versos, es manifesta a favor de la Renaixença literària i fa una crida a participar amb l’ajut de «gaiters, trobadors, flabiolers i tamboriners» que es repartiran pels rius del país (*Lo tamboriner* o *Lo trobador del Túria*). La seva proposta esdevé efectiva quan apareixen dues antologies poètiques, amb una actitud historicista abocada al passat.

Víctor Balaguer presenta Los trobadors moderns (1859) i defensa una interpretació política de la Renaixença i l’activitat poètica. Aquests reculls poètics comporten la selecció dels textos més destacats i generen expectatives favorables per a la poesia en llengua catalana. Aquesta feina creativa es complementa amb la recollida, catalogació i estudi de poesia popular de figures com Manuel Milà i Fontanals i Marià Aguiló, buscant reconstruir l’esperit del poble que el Romanticisme perseguia en les cançons tradicionals.

Els Jocs Florals

Tant Antoni de Bofarull com Víctor Balaguer van impulsar els Jocs Florals (1859), una plataforma per a l’ús literari de la llengua catalana, reprenent la festa poètica provinent del segle XIV.

Es va produint un acostament entre la lírica floralesca i la popular. Els Jocs Florals s’acaben convertint en una plataforma que aconsegueix progressivament orientar, popularitzar i donar prestigi social a la creació literària. Jacint Verdaguer va guanyar un premi dels Jocs l’any 1877, fet que va donar sentit a una festa de la poesia que també inclouria a la llarga altres gèneres literaris, esdevenint un manifest de diferents àmbits de la societat.

Jacint Verdaguer

La Formació d’un Poeta de la Renaixença

Jacint Verdaguer (1845, Folgueroles) va ser un poeta pròxim al Romanticisme i la Renaixença. Estava immers en un món rural idíl·lic i tenia l'esperit de conservar la catalanitat. Posseïa el do de la paraula poètica, una bona poesia que sabia encaixar amb forma i contingut. Tot i que se’l coneixia com a pagès, no va ser rústic, sinó un escriptor conscient de la seva vocació i formació cultural (educació eclesiàstica). Manuel Milà i Fontanals i Marià Aguiló van veure en ell una gran qualitat i li van donar suport. Van constatar la seva riquesa lingüística i com havia assimilat la tradició popular, que incorporava a les obres que escrivia. Així va aconseguir superar els marges de la poesia popular, aprofitant models literaris cultes.

Poeta i Sacerdot

El 1870 es va ordenar sacerdot, conscient que hauria de compaginar l’obra literària amb l’activitat eclesiàstica. L’Església del segle XIX necessitava bons propagandistes, i Verdaguer ho podia ser, ja que podia incidir en la relació entre la pàtria i la religió, recuperant senyals d’identitat catalans. Va cantar la seva primera missa a l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses.

També va experimentar els primers símptomes de diverses malalties que van condicionar la seva activitat eclesiàstica. El 1874, quan ja estava amb tractament mèdic, se li va oferir exercir de capellà de vaixell, cosa que el va ajudar a recuperar-se i li va proporcionar materials de primera mà per al poema que polia contínuament des dels seus inicis literaris: L’Atlàntida, acabada el 1876 després de fer nou travessies a Amèrica.

El Poeta Reconegut i Admirat: L’Èxit Literari i Social

L’Atlàntida és una epopeia sobre el mite del famós continent desaparegut (escrita en versos alexandrins) que incorpora un to narratiu i detalls constants del món meravellós del passat i la realitat desolada del present. És un poema èpic (perquè li sembla ideal per demostrar les virtuts poètiques de la llengua recuperada) que mostra la seguretat i la força d’una llengua que creu en la seva eficàcia literària, un producte ambiciós i aconseguit d’una Renaixença consolidada. També hi ha una incorporació important d’elements lírics.

L’any 1877 rep el premi extraordinari dels Jocs Florals. Verdaguer aconsegueix dedicar-se solament a la feina d’escriptor (i capellà privat al Palau Moja). Viatja molt per Europa i el Nord d’Àfrica, i reflecteix les seves impressions en textos en prosa. També mostra interès a contribuir amb la seva poesia religiosa: poemes que il·lustren el dogma cristià i composicions de tipus líric que mai perden el sentit del llenguatge, sent accessible a totes les capes socials.

“Canigó” (1886)

Poema èpic. Recorre els Pirineus, aprenent de geografia, història, folklore i llegenda. És una obra que supera L’Atlàntida i que, sense defugir una interpretació cristiana dels orígens nacionals de Catalunya en època medieval, comprèn una varietat de formes i situacions poètiques que la converteixen en una de les obres mestres de la literatura catalana. Els dotze cants i l’epíleg elegíac dels Dos campanars permeten introduir una varietat de registres que s’adapten a cada objectiu: ritme narratiu de la cançó de gesta, cançó popular, moments quasi teatralitzats o la solemnitat de l’oda i l’elegia. És una adaptació moderna del poema èpic.

Porta el subtítol de Llegenda pirinenca del temps de la Reconquesta. S’acaba amb un plantejament al·legòric que manifesta la victòria de la religió cristiana sobre el món fantàstic de les fades, que són expulsades de les muntanyes quan es planta una creu al cim del Canigó. També hi ha el concepte de la refundació de Catalunya en la Renaixença, sota l’emblema del cristianisme. El final queda bastant relativitzat amb la incorporació de l’epíleg dels Dos campanars en forma d’elegia: un diàleg entre els campanars de les ruïnes de les esglésies de Cuixà i Sant Martí del Canigó, que constata la caducitat de les obres i dels projectes humans i la supervivència de la naturalesa.

Crisi i Enfrontament amb la Societat

El 1888 publica dos llibres: Pàtria (poesia que recrea la història i el paisatge català, convertint els motius en mites d’una Catalunya ideal) i Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (prosa excel·lent, a mig camí entre periodisme i poesia, que mostra l’emoció i el desig de reorientar la seva vida després de visitar els llocs on se situa la vida de Jesucrist). Experimenta la voluntat de purificar-se que el porta a radicalitzar les seves activitats com a sacerdot: exerceix la caritat i entra en un món quasi esotèric (pràctica d’exorcismes).

Va tenir problemes amb el marquès que l’allotjava i amb les autoritats eclesiàstiques. Va ser expulsat de Barcelona amb l'excusa de recuperar la salut i confinat al santuari de la Gleva. Es va rebel·lar contra aquells que dubtaven de les seves bones intencions, es va instal·lar a Barcelona en contra de les ordres superiors i se li van retirar les llicències sacerdotals. Va emprendre la seva reivindicació personal a través de la premsa i la poesia (l’article En defensa pròpia demostra gran qualitat un altre cop en prosa, i la poesia més condicionada pel seu drama es presenta sobretot a Flors del calvari, 1895).