Lleis fonamentals del règim franquista

Fuero del trabajo (1938)

És la primera llei fonamental. Inspirada en la Carta del Lavoro de Mussolini. Regula les lleis laborals. Es caracteritzava per una forta dosi de paternalisme per part de l’Estat. Reconeixia el treball com un deure de l’individu imposat per Déu. Protegia la propietat privada i la iniciativa empresarial. L’Estat apareixia com un organisme protector que obligava a respectar les tradicions religioses, prohibia el treball nocturn de les dones i tenia com a ideal que les dones casades no treballessin. Va establir la data del 18 de juliol com a dia de festa nacional. Volia assegurar la unitat social mitjançant la prohibició dels drets sindicals.

Ley constitutiva de las Cortes (1942)

Definia el nou funcionament d’aquesta institució. Definia les Corts com a “òrgan superior de participació dels poble espanyol en les tasques de l’Estat”. Les Corts van passar a ser un organisme consultiu que tenia com a missió col·laborar amb el cap d’Estat i el govern. No capacitat legislativa. La mesa presidencial era escollida pel govern. Supeditació de les Corts a F.Franco. Els membres de les Corts, anomenats procuradors, es dividien en dos grups: of i denxfr. L’any 1945, el règim es veu obligat a promulgar noves lleis fonamentals per congraciar-se amb els aliats.

Fuero de los españoles (1945)

Pretenia aparentar que els ciutadans gaudien de certes llibertats públiques. Recollia, en 36 articles, els drets i deures dels ciutadans. Es reconeixien drets bàsics com el dret a la intimitat i a la seguretat. Els drets de llibertat d’expressió, de reunió i associació, van quedar molt limitats; s’autoritzaven sempre que no atemptessin contra el que consideraven els principis fonamentals de l'Estat. També s'explicitava que l’exercici dels drets no podia atacar la unitat de la pàtria, la unitat religiosa i els sindicats verticals. La llei també prèvia la possibilitat de suspendre alguns dels drets per part del govern.

Ley del referéndum

Pretenia encobrir la manca de democràcia. Constava només de 3 articles. La convocatòria estava supeditada a la voluntat del cap d’estat i podien votar tots els ciutadans majors de vint-i-un anys. Per ratificar les Lleis Fonamentals i donar una aparença de legitimació popular, el règim franquista celebrà dos referèndums, un per a votar la Ley de Sucesión (1947) a la Jefatura del Estado i l’altre per a votar la Ley Organica del Estado (1967).

Ley de sucesión (1947)

Tenia 15 articles i preveia la successió del dictador. Declarava Espanya com un estat catòlic, social i representatiu que es constituïa en regne. Franco passava a ser el cap vitalici de l’Estat i se li atorgava el dret a decidir qui havia de ser el seu successor. Va ser aprovada per referèndum en el que es considera una de les “tupinades” més grans de la història contemporània d’Espanya. Amb només una abstenció del 18%, el 93% dels vots van ser favorables a la llei.