La Lluita Contra la Dictadura: Oposició i Canvis a Espanya

La manca de llibertats polítiques va unificar diversos sectors de la societat amb reivindicacions laborals, socials i polítiques. El Partit Comunista (PCE) operava a la clandestinitat i va treballar per unir tots els partits que s’oposaven a la dictadura. Comunistes, socialistes, demòcrata-cristians, monàrquics i nacionalistes catalans i bascos van participar en el IV Congrés del Moviment Europeu celebrat a Múnic, on van elaborar un document de condemna al règim. El Partit Socialista va reorganitzar-se i el 1974 Felipe González es convertia en secretari general al congrés de Suresnes.

Van aparèixer noves formes d’oposició:

• El moviment veïnal, que reclamava millores i serveis als barris, especialment als creats de nou a les ciutats.
• El moviment estudiantil, que va convertir la universitat en un focus d’oposició, com mostraren les vagues d’estudiants o la Caputxinada.
• El moviment sindical, liderat per Comissions Obreres, un sindicat que es va crear el 1960 a Barcelona, sorgit del PCE i del PSUC. Tot i que eren il·legals, es van fer vagues i van augmentar en els sectors industrials com la construcció, la mineria i la metal·lúrgia.

L’Església, després del Concili Vaticà II, va anar distanciant-se del règim i va tenir actituds crítiques contra la dictadura per part d’organitzacions catòliques com la JOC, la manifestació de capellans de 1966 a Barcelona o una jerarquia eclesiàstica que demanava postures aperturistes i clemència davant de les penes de mort. El 1969, Franco va nomenar successor com a Cap d’Estat a Joan Carles de Borbó.

L’edat del dictador el va obligar a plantejar-se el futur del règim i l’any 1973 va nomenar cap de govern a l’almirall Luis Carrero Blanco, que poc després va ser assassinat pel grup terrorista ETA. El 1973, la crisi del petroli va provocar una baixada econòmica. El preu del petroli va pujar i Espanya va haver de pagar més per cada litre de cru. Els països europeus van fer front al problema tancant fronteres i l’atur va augmentar a Espanya. La falta de recursos va provocar també un augment de l’agitació social davant la incertesa econòmica. Es va reduir el turisme i la recepció de diners dels emigrats, que molts van perdre la feina i van tornar a Espanya, provocant més atur. La crisi va provocar més vagues, liderades pels sindicats, i una oposició cada vegada més oberta de les forces antifranquistes. El Partit Comunista i el Partit Socialista van crear la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica per cohesionar l’oposició. D’altra banda, dins del franquisme també hi havia una crisi política entre els immobilistes i els aperturistes. Els immobilistes pretenien mantenir el règim intacte, mentre que els altres apostaven per tímides obertures.

El gener de 1974 es va formar un nou govern presidit per Carlos Arias Navarro, que pretenia unir oberturistes i immobilistes. El seu programa tímidament oberturista és conegut com el Espíritu del 12 de febrer, ja que el va presentar a les Corts en aquella data:

• Va prometre una nova llei municipal per triar alcaldes.
• Va augmentar el poder dels procuradors.
• Va anunciar reformes sindicals.

Els sectors del búnquer van forçar el govern d’Arias vers l'immobilisme i els ministres més aperturistes van abandonar el govern. Es va augmentar la repressió i es van fer estats d’excepció amb condemnes a mort contra membres d’ETA i del FRAP. La situació internacional es va complicar. Les condemnes a mort eren condemnades per molts països i fins i tot Pau VI demanava canvis des del Vaticà. A Portugal, la Revolució dels Clavells va acabar amb la dictadura portuguesa i el 1975 el Marroc va aprofitar la debilitat del règim per annexionar-se la colònia del Sàhara espanyol amb la coneguda com Marxa Verda, que va acabar amb la Declaració Tripartita de Madrid que cedia el territori a Marroc i Mauritània. El 20 de novembre de 1975 moria el general Franco després d’una llarga malaltia i el 22 de novembre el nou rei Joan Carles I jurava el càrrec a les Corts amb una situació d’incertesa sobre el que seria el futur del règim.