La Mancomunitat de Catalunya: Creació, Organització i Història

Creació i context de la Mancomunitat de Catalunya

La Mancomunitat de Catalunya va ser constituïda oficialment el 6 d'abril de 1914, com a resultat de la unió de les quatre diputacions provincials catalanes (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona). Totes estaven controlades per la Lliga Regionalista, un partit polític liderat per Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba.

Aquest projecte va néixer amb la voluntat de crear una entitat administrativa que reunís les competències de les diputacions per millorar els serveis públics i afavorir el desenvolupament del país.

Fonaments legals i impuls polític

La creació de la Mancomunitat va ser un projecte impulsat per Prat de la Riba, qui va jugar un paper clau en la seva constitució. Els fonaments legals es basaven en la llei provincial del 29 d’agost de 1882 i en el decret del 18 de desembre de 1913, que va autoritzar la unió de províncies amb fins administratius. Aquesta unió es va limitar al Principat de Catalunya, ja que a altres territoris, com el País Valencià, les converses no van arribar a materialitzar-se.

Les bases de l’Estatut de la Mancomunitat van ser aprovades per les diputacions el 9 de gener de 1914 i, posteriorment, l'Estatut va ser aprovat definitivament el 26 de març de 1914.

Organització política i administrativa

L’organització de la Mancomunitat es va basar en tres òrgans fonamentals:

• L'Assemblea General: Formada per diputats de les quatre províncies catalanes, era l’òrgan sobirà encarregat d'aprovar reglaments i supervisar les iniciatives de la Mancomunitat.
• El Consell Permanent: Compost pel president i vuit consellers, actuava com a govern executiu amb competències en àrees com l’educació, les obres públiques, les comunicacions i la sanitat.
• La Presidència: L'òrgan de màxima representació institucional.

Primers passos: finançament i competències

En els seus primers mesos, la Mancomunitat va enfrontar dificultats de finançament, ja que depenia en gran manera dels préstecs i de la delegació de serveis per part de les diputacions. Tot i així, va aconseguir transferències de competències clau, com la construcció de carreteres i l'educació, que van ser fonamentals per al seu funcionament.