Manufactures reials

Als Països Catalans la indústria de la llana ( ) fou la més important de les indústries tèxtils medievals i sobretot del s XV al XVII. El gremi de paraires ( ) hi exercí des del començament un paper empresarial i directiu, puix que controlava la llana des de la compra fins al seu aprest i la seva comercialització. Li estaven supeditats els gremis de teixidors —que constituïen l'element obrer—, de tintorers, abaixadors i d'altres especialitats (batedors, cardadors, pentinadors, filadors). El procés manufacturer era minuciosament reglamentat en totes les seves operacions. La indústria de la seda començà a tenir importància des del s XIV, sobretot a València i a Xàtiva, on seguia una tradició musulmana. A mitjan s XV fou introduïda a Barcelona, però la seva prosperitat es Veíé repetidament compromesa per les disposicions contra el luxe. Amb tot, al País Valencíà, el gremi de velluters, el més important dels dedicats a la seda, fou erigit a València el 1686 en col·legi d'art major de la seda. La indústria del lli, del cotó i del cànem no tingué mai l'envergadura de la draperia. La del lli i del cànem manufacturat a diversos indrets alimentà només les necessitats locals; els teixidors de lli, a diferència dels de llana, foren sempre menestrals independents. La manufactura del cotó se centrà principalment a Barcelona i a València, però no adquirí realment importància sinó a partir del s XVIII. La transformació favorable de l'economia catalana a la darreria del s XVII es basà en una bona part en l'auge de les manufactures tèxtils. Les mesures de protecció preses els darrers anys de la dinastia dels Habsburg hispànics, tot i ésser precàries i insuficients, es combinaren amb els efectes de les guerres contra França (que suposaven l'exclusió de la competència dels productes d'aquest país mentre duraven les hostilitats) i foren en part responsables de la popularitat d'aquesta dinastia entre els catalans, precisament en el moment que s'extingia i la monarquia passava a mans de Felip V de Castella, primer rei de la dinastia dels Borbó. Aquest confirmà els decrets proteccionistes a la cort de Barcelona de 1701-02, però en la pràctica la necessària vinculació del nou monarca a França féu inoperants les prohibicions. El 1704 paraires i seders encara reclamaven l'aplicació de les normes confirmades a les corts. Tampoc el rei arxiduc no satisféu les aspiracions dels manufacturers tèxtils catalans, en permetre la introducció de productes dels països aliats. No fou altra la política de Felip V després de la derrota catalana del 1714, fet que provocà la decadència lenta de les manufactures llaneres; els paraires no assoliren de donar una estructura capitalista a aquesta indústria i els intents de concentració toparen amb una estructura gremial que els paralitzava.