Mare de Déu de sallent de Sanaüja

• El texto o el discurso: Tres son las propiedades fundamentales de los textos: adecuación, coherencia y cohesión.
• ADECUACION: la forma de un texto y el contenido deben adaptarse a las características de los elementos que integran la situación; quienes son el emisor y el destinario, con qué finalidad se crea, de qué asunto trata, a través de qué canal se transmite.
• COHERENCIA: consiste en la capacidad de constituir un todo unitario en el que las partes se mantengan trabadas entre sí. Un texto es coherente cuando presenta:
  1. Un tema Claró y preciso (coherencia global)
  2. Cuando las partes que lo integran aparecen formando una estructura.(coherencia lineal)
  3. Cuando los sucesivos enunciados transmiten ideas o juicios que no vulneran los principios elementales de la lógica, el sentido común o las normas generales del saber humano (coherencia local)

Coherencia global: para qué un texto sea coherente debe tener un tema central y todas las ideas principales y secundarias deben estar relacionadas con ese tema.

Coherencia lineal o estructural: los contenidos de un texto forman una estructura: las distintas partes que lo integran dependen significativamente unas de otras y, además, constituyen en si mismas unidades de sentido cuyos componentes mantienen, a su vez, relaciones de dependencia entre sí.

Para que un texto sea de coherencia lineal tienes que tener dos requisitos: una adecuada selección de la información y una correcta ordenación de las ideas.

Coherencia local: un texto debe respetar tres principios básicos; conformidad con las normas universales del saber humano (información no contradice el conocimiento) , observación de las leyes elementales de la lógica(un texto debe tener una lógica yo nací en Barcelona cuando mi madre estaba en Brasil) , adecuación al marco del discurso( hay textos que contradicen el conocimiento pero tienen sentido).

• COHESIÓN: afecta básicamente a la estructura superficial del texto así que las partes que integran deben estar formalmente  conectadas entre sí a través de mecanismos lingüísticos = Procedimientos de cohesión textual:
  1. Repetición o recurrencia: es un mecanismo que consiste en la reiteración de un elemento a lo largo del texto; modalidades:
     • Repetición fónica: contribuye a la cohesión textual la repetición de fonemas, esquemas acentuales y tonales. (Fonemas: lo encontramos en la rima, fenómeno que consiste en la reiteración de fonemas a partir de la última vocal acentuada del verso.
     • Esquemas acentuales: repetición períódica de los acentos de intensidad.
     • Esquemas tonales: con la entonación también puede alcanzarse un alto grado de cohesión.
     • Repetición sintáctica: (paralelismo) repite una misma construcción gramatical a lo largo del discurso.
     • Repetición léxica: consiste en la reiteración de una misma palabra en sucesivos enunciados.
     • Repetición semántica: sinonímia, antonímia, hiperónimos (frigorífico/electrodomésticos), hiponímia(flores/rosa), paráfrasis (forma mas extensa, dando un rodeo), cadenas nominativas (clase, profesor, pizarra…)
  2. Identidad referencial: se trata de un procedimiento con el que se alude a algo ya mencionado en el texto, esto lo desempeñan los pronombres, determinantes, adverbios y las proformas léxicas:
     • Anáfora: reproducir el significado de un elemento que ya ha aparecido.
     • Catáfora: anticipar mediante el uso de los pronombres.
     • Uso de las palabras comodín: palabras para sustituir.
  3. ELIPSIS: Es un tipo especial de repetición, en ella uno de los términos repetidos se suprime pq el contexto lingüístico suple esa ausencia.
     • Elipsis nominal: el elemento elidido es un nombre o SN
     • E. Verbal: el elemento elidido es u verbo o SV
     • E. Oracional: el elemento elidido es una proposición subordinada
  4. DEIXIS: es un procedimiento que nos permite localizar en un texto tanto las personas, objetos y acontecimentos como las circunstancias espaciotemporales.
     • D. Personal: designa las distintas voces o persona que intervienen en el discurso, y puede ser EXPLÍCITA (tú) o IMPLÍCITA (sus)
     • D. Espacial: señala los lugares o espacios que ocupan las personas y objetos en el texto y lo realizaran :
       • Demostrativos (este/ese/aquel) y adverbios del lugar (aquí/allí/ahí)
       • Localizadores espaciales (dentro, fuera..)
       • Verbós de movimiento /ir/venir y llevar/traer)
     • D. Temporal: sitúa a las personas y los acontecimientos en el tiempo mediante los marcadores temporales x también localizan la acción verbal en el tiempo (hoy, ayer), o indican la naturaleza de la acción verbal(instantánea/habitual/continua/incoativa/terminativa)
  5. Progresión temática: la información en un texto se organiza en torno a elementos conocidos(tema) y elementos nuevos (rema). Con la concaternacion de tema y rema el discurso fluye de forma espontanea y natural, sin fracturas en la cadena informativa del texto.
     • Progresión lineal: se produce un riguroso encadenamiento de la información conocida con la nueva: asi, el rema de una unidad informativa pasa a ser el tema de la siguiente.
     • Progresión de tema constante: el elemento conocido o tema está presente de forma continuada en las nuevas informaciones que se van añadiendo.
     • Progresivo de temas derivados: el elemento conocido o tema se desglosa en una serie de subtemas.
     • Progresión de tema convergente: el elemento conocido o tema es el resultado de la confluencia de varias informaciones parciales asi el rema coincide con la conclusión.
  6. Las conexiones extraoracionales: los marcadores de función textual: los sucesivos párrafos de un texto se relacionan entre si mediante unos elementos que reciben el nombre de marcadores, conectores o enlaces extraoracionales, por lo general pertenecen a los adverbios, conjunciones,interjecciones o locuciones. Y realizan las siguientes funciones:
     • Adición (suma o adición (aparte, además, por otro lado, también:..)
     • Oposición (contraste entre las ideas, en cambio, no obstante..)
     • Casualidad (causa-consecuencia)
     • Localización espacial (ordena los objetos y sus partes en el espacio)
     • Localización temporal (ordena cronológicamente hechos y acciones)
     • Ordenación u organización del discurso (señala las distintas partes en el que está estructurado el texto) (introducción ”en principio”, continuación, transición ”por otra parte”, enumeración, cierre)
     • Reformulación (expresa de nuevo lo enunciado anteriormente con el objeto de aclarar, matizar o sintetizar (explicación, conclusión, ejemplificación))
     • Otras funciones textuales (aprobación,atenuación, concevidad, condición, digresión)

L'ARQUITECTURA: la catedral esdevé l'edifici paradigmatic de art Gòtic/utilització del arc ogival i la volta de creueria. Per tant edificis mes alts/ aquesta solució tecnica permet la obertura de grans finestrals/ utilització d'arcbotants i contraforts que compensen el pes de les voltes interiors/ la planta pot ser de tres o cinc naus longitudinals. La nau central mes alta que la resta/la capçalera te un transcepte mes curt/el deambulatori o girola te, amb capelles radials te un gran protagonisme// CARAC DE L'ESCULTURA:s'allibera poc a poc del mar arquitectonic per mantenir-se lligada a la decoració d'edificis religiosos/segueix la tradició románica d'ornamentació, timpans, arquivoltes,mainell amb un objectiu didactic/estilització i arrodoniment de les formes/elegancia dels moviments/captació d'un cert Naturalisme en els gestos i en l'expressió dls rostres/preocupació per la corporeitat i la volumetria dels cosso, sentit narratiu en la composicions i en les figures molt accentuat/aparició de les estatues, columna que decoraben els muntants i els trencallums de les portalades catedralícies (primer pas d'independencia de l'escultura)/ultilitzacio de diferents materials con la pedra, fusta o alabastre./CARACT PINTURA:l'italogistic(XIII-1r meitat del XIV) pintura italiana del Trecento, molt influenciada per l'estil bizantí, es a dir fortament simbolica, sense fons paisatgístic i amb base daurada.Posteriorment evoluciona cap a la preocupació pels efectes espacials, l'estudi anatomic de la figura, la representació dels estats d'anim i cap a la valoració de dues escoles florentina i siena. La escola florentina tindra com a maxim Giotto di Bondone./Estil FLAMENC: surge en flandes durante el primer tercio del S.Xv. Este estilo se difunde por el resto de Europa, salvo Itàlia durante al resto del siglo. Pertence a este estilo la obra de los hermanos Van Eyck, Rogier Van der Weyden Hugó vander goes y meuling. Su principal inovacion es la tecnica de pintura dal Oléo, lo que permite un mayor colorido, sutileza y detallismo. Hay una curiosidad absoluta n la representacion de los detalles, de las texturas de las telas, de la forma de los ojetos y sobre todo, la fidelidad de los rostros/ es unapintura repleta de simbolismo pues con frecuencia detras de los objetos mas triviales hay mensajes ocultos, lo que convierte los cuadros en autenticas alegorias. La mayor parte de las obras son encargos privados para la aristocracia o la burgesia por lo que tienen un fuerte civill y profano. Predominan los cuadros religiosos aunque a menudo, se interpetan como sucesos cotidianos: de nuevo es comun que quien encarga la obra es decir el "donante" parezca en la escena como un personaje mas=es cuando se crea el retrato.

Títol: El jardí de les delícies
Autor: El Bosch (Hieronymus van Aeken)
Datació: 1510 – 1515
Estil: gòtic flamenc
Escola: Flandès
Tècnica: oli
Suport: fusta; 220 cm (alt) x 195 cm (taula central) i 96,5 cm (taules laterals)
Localització actual: Museu del Prado, a Madrid

context: ameitat el s.XIV (1348) epidemies i la pesta negre ocaciona descens demografic i economics de la ciutat. Aixo dona com a resulyat una vivencia religiosa i un vessant espiritual mes sentimental u huma. Es podra veure en la creació escultorica i pictorica. Apareix un nou corrent de pensament i: l'humanisme basat en l'expncio individual i la reflexió critica.

NALISI TÈCNICA I FORMAL
2.1 Elements tècnics
Es tracta d’un oli sobre fusta on en destaquem els colors verds i rosats, a part del blau i alguns tocs de vermell. En quant a la pinzellada és meticulosa i detallística, amb un predomini del dibuix. Pel que fa a la llum, aquest quadre té llum pròpia, una llum irreal. En referència a l’espai tridimensional, l’autor no té cap interès per la perspectiva lineal, i aquest autor se’n desentén totalment, però si que utilitza una difuminació del fons i empetitint les figures del final.
Per últim, l’expressivitat d’aquest quadre ve donada pel moviment frenètic, hi ha una activitat amb multitud d’accions, denoten sentiments.
2.2 Elements formals
- Aquesta obra es troba dividida en tres parts, cada una d’aquestes parts toca un tema diferent. A la taula central destaca molt el llac que hi ha cap a la part d’adalt i a la part d’avall hi ha més erotisme. A l’esquerra tenim la creació d’Eva. Al centre tenim el Jardí de les delícies i a la dreta hi tenim l’infern. En la meitat inferior-central de cada una de les taules és on veiem l’acció principal de l’obra.
- El ritme en aquest cas és frenètic i en totes direccions, cada personatge del quadre fa una cosa diferent.
 Estil
- tant el corrent al que pertany l’artista, com l’estil personal i propi de l’autor:
Aquest quadre pertany a l’estil gòtic flamenc o també anomenat primitiu flamenc, en aquest estil és fonamentalment sobre taula, els temes es tracten amb una minuciositat i un detallisme extraordinària, mostra un Naturalisme i interès per tots els aspectes de la realitat i es conserva un simbolisme molt accentuat en els objectes i els colors. En quan a l’estil personal del Bosch, té una tendència a la fantasia i a la moralitat, té altres quadres com el “Carro de Fenc” o també “la pedra de la bogeria”.

 INTERPRETACIÓ
3.1 Funció No està clara la intenció, sembla que no va ser per encàrrec, i va ser per iniciativa del propi artista, amb un missatge allissonador. Felip II va veure aquell quadre i no va escandalitzar-se, sembla que fins i tot li va agradar.

Destacar relacions i influencies.
Aquest artista és clarament de l’escola flamenca , rep influències d’antecessors dins d’aquesta escola. Ell influirà en artistes del s. XX especialment, que reivindicaran a el Bosco com un referent per als surrealistes.
3.4 Contingut (tema que tracta) i significació (missatge) Contingut (tema que tracta)
El tema d’aquesta obra està dividit en tres parts, un és la creació d’Eva , és un paradís terrenal amb animals exòtics. L’altre és el jardí de les delícies, que expressa diferents actituds de les persones en relació amb d’altres i amb els animals. I l’altre és l’infern, terrorífic.
Significació (
Pel que fa a la significació, uns diuen que era un quadre que defensava les seves idees. Que formava part dels adamistes que reivindicaven el nudisme i l’amor lliure.
Altres creuen que un altre significat que es creu és un missatge moral. Representant el paradís terrenal abans del pecat original, posteriorment la vida terrenal amb tots els pecats i posteriorment a l’infern, on hi ha gent patint, encara que sembla que altres estiguin disfrutant.

IDENTIFICACIÓ
1.1. Nom de l'obra: Santa María del Mar
1.2 .Autor o escola: Berenguer de Montagut i Ramón Despuig
1.3 .Dates de construcció: 1329-1383
1.4. Tipus d'edifici: religiós
1.5. Període al qual pertany: gòtic català
1.6. Emplaçament: Barcelona
1.7. Ressenya breu:
1.7.1. Materials utilitzats: pedra 
1.7.2. Sistema constructiu: arquitravat i voltat 
2. ANÀLISI FORMAL:

CONTEXT:

: La iglesia de Santa
María del Mar es el símbolo del Imperio catalán, a lo largo de los siglos XIV y XV;
construida por mercaderes y armadores, fue considerada una de las joyas del
góTicó español y europeo. La pureza de sus líneas y la extrema precisión de su
construcción hace que pueda competir con dimensiones más modestas- con
catedrales francesas, como Chartres y Reims.
2.1.Elements de suport: 8 pilars octogonals a la nau i 8 pilars al presbiteri. Contraforts massissos exteriors. Els pilars tenen 18 metres d’alçada i els nervis dels pilars no baixen arran de terra sinó que acaben al capitell. L’espai entre els contraforts s’aprofita per situar capelles laterals i un mur perimetral.
2.2.Elements suportats: la coberta exterior a dues aigües però amb tendència a plana. La coberta interior és coberta de creueria. També estan suportats els arcs ogivals i la volta anular de creueria al deambulatori.
2.3.Espai exterior: línies dominants: horitzontals que contrasten amb l’interior. La façana té una gran sobrietat. La portalada marcada per un gablet, en el timpà l’escultura del pantocràtor. Hi ha dos campanars octogonals de diversos pisos amb obertures ogivals.
Al davant hi ha una petita placeta i es troba integrada dins la trama de carrers populars del barri de la Ribera, amb només un lateral lliure que correspon al Fossar de les Moreres.
2.4.Espai interior: la planta s’anomena planta de saló o basilical, sense transsepte. La separació entre columnes és de 13 metres i és la distància més gran entre totes les catedrals gòtiques. Hi ha una alçada semblant entre la nau central (32 metres) i les laterals (26 metres) que creen la sensació d’espai únic malgrat tenir tres naus. La nau central té el doble d’ample que les laterals. La visió global interna és total sense cap mena de compartimentació. L’arc former és l’arc que es forma entre dues columnes de la nau.
Tenim finestrals a les naus laterals i a la façana. A la part superior hi h apetits òculs. 
2.5. Estil: elements sobrietat decorativa, volums compactes, l’exterior acabat amb terrassa, interior concebut com a espai unitari amb les naus d’una alçada semblant. Mínima quantitat d’obstacles que pertorbin el campus visual a l’interior.
Policromia als nervis i a les claus de volta, vitralls gòtics, grans obertures.
Influència oriental i musulmana, també religiosa perquès és l’ordre del Císter la que estendrà les tècniques constructives a tota Europa.
Relacions a trobe, exemples d'art Gòtic a tota Europa3. CONTINGUT I SIGNIFICACIÓ DE L'EDIFICI:
3.1. Funció de l'edifici: religiós, propagandística. El barri de la Ribera necessitava una parròquia per acollir els fidels. L’església estava pensada per a les grans cerimònies litúrgiques del barri.
3.2. Elements simbòlics de l'edifici: la decoració de les portes i dels capitells on surten representats els oficis artesans. Tots els elements religiosos.
3.3. Encàrrec i recepció: va ser finançada pels gremis relacionats amb el port de Barcelona, mercaders, artesans i els nobles del C/ Moncada.
3.4. Context històric i relació amb la cultura de l'època: època en que les ciutat començaran a ser importants amb els gremis, els comerciants i els artesans. Aquest tipus d’edifici dóna prestigi a les ciutats. Durant el Segle XIV a Catalunya va haver una gran empenta comercial que va col•laborar la burgesia i els reis.

Títol: La Mare de Déu dels Consellers (o Retaule dels Consellers)
Autor: Dalmau, Lluís
Datació: 1443 – 1445
Estil: gòtic internacional
Escola: Flandès
Tècnica: oli
Suport: fusta; 3,11 m x 3,11 m
Localització original: capella de la Casa de la Ciutat, a Barcelona
Localització actual: Museu Nacional d’art de Catalunya (MNaC), a Barcelona
2. ANALISI TÈCNICA I FORMAL
2.1 Elements tècnics
Es tracta d’un oli sobre taula on predominen els següents colors: el vermell, el gris, el verd i el blau. En quant a la pinzellada hi predominen les línies, perquè hi ha els contorns i els perfils amb detall dibuixistic.
Pel que fa a la llum és un quadre amb llum pròpia, les llums estan autoil·luminades.
En referència a l’espai tridimensional, està tractat a la manera flamenca, les rajoles indiquen unes línies de perspectiva . Hi ha tractament de profunditat a través de les finestres. Es considera el primer quadre que incorpora el paisatge de fons a Catalunya. En aquest cas la perspectiva s’intenta acostar a la perspectiva lineal, però de manera intuïtiva no científica, ja que a l’Edat Mitjana no es tracta la perspectiva, en general, els elements se situen segons la seva importància.
Per últim, l’expressivitat, on podem observar que les úniques persones que denoten una certa expressivitat són els àngels que estan a fora. L’expressió de sentiments no era el punt fort de Dalmau.
2.2 Elements formals
- El quadre té una forma curiosa, punxeguda, té aquesta forma per a ser encabida en un altar, en una capella. Té una forma d’arc apuntat.
- Respon a una ordenació geomètrica amb tres parts verticals, la central, la Mare de Déu en el tron i les altres dues són gairebé simètriques.
- parlant de la disposició de les figures, diríem que primer estan posats els cinc consellers, a darrere a l’esquerra, hi ha Santa Eulàlia, a la dreta Sant Andreu, i darrere els àngels que canten.
En quant al ritme diríem que és estàtic.
2.3 Estil
- tant el corrent al que pertany l’artista, com l’estil personal i propi de l’autor:
La particularitat estilística de Dalmau el feia diferent dels seus contemporanis. Tot i que té punts febles. El que està ben aconseguit d’aquest quadre és el retrat dels 5 consellers i el paisatge de fons.
situar l’obra en el conjunt de la H.Art:
Aquesta obra pertany a l’estil gòtic internacional, l’últim gòtic, és un art religiós , però cap al final, al s. XV, comença a esquerdar-se i comença a entrar la temàtica civil. La realitat comença a envair els quadres religiosos del s.XV.
3. INTERPRETACIÓ
3.1 Funció de l’obra
L’existència d’aquesta obra és fruit del desig d’immortalització dels membres del Consell Executiu del Consell de Cent. La seva destinació fou decorar alguna de les dependències de la Casa de la Ciutat
Context històric

Lluís Dalmau, valencíà d'origen, fou un pintor vinculat a la monarquia, per a la qual va dur a terme encàrrecs menors i també altres serveis de representació com el que el va portar a Flandes, entre el 1431 i el 1436. Segurament, a Flandes va entrar en contacte amb Jan Van Eyck la tècnica del qual va aprendre i, postenorment va imitar de manera mimètica.

Se'l podria considerar l'introductor de les formes flamenques a la corona d'Aragó.
A finals de l’Edat Mitjana, el món està canviant, hi ha una nova manera de veure el món, interessa molt més tot lo relacionat amb l’ésser humà, això passa perquè un grup social comença a adquirir una importància molt gran, aquest grup és la burgesia, aquest grup comença a dictar el seu gust, imposen un canvi de mentalitat
3.3 Destacar relacions i influencies.
El seu mestre, Van Eyck va ser la seva gran influència, va ser influït per la pintura flamenca.
3.4 Contingut (tema que tracta) i significació Contingut (tema que tracta)
El tema d’aquesta obra traca com els cinc consellers estan en posició d’orant, de genolls, i també són donants, els que paguen. S’entén devoció per la mare de Déu, hi apareixen dos Sants, Santa Eulàlia, antiga patrona de Barcelona, i a la dreta, Sant Andreu, ja que el dia de Sant Andreu es feien les eleccions.
Significació (missatge)
En quant a la significació, els consellers volien demostrar la seva devoció cap a la Mare de Déu

Títol: El matrimoni Arnolfini

Autor: Jan van Eyck

Cronologia: s. XIV

Estil: gòtic flamenc

Tècnica: oli

Suport: taula

Tema: costumista o de gènere.

Localització actual: National Galery . Londres.

CONTEXT:FLANDES ERA EL DUCAT DE BORGONYA I Després SERIA PER LA CORONA D'Espanya UNA DE LES ZONES AMB MES ECONOMIA D'Europa. EN AQUELL MOMENT FLANDES, Venècia I FLOENCIA EREN LES CIUTATS COMERCIALS MES IMPORTANTS DE TOTA Europa I HI HA UNA CLASSE SOCIAL EMERGENT AQUESTA CLASSE ES LA BURGESIA QUE ESTA ENRIQUINT (BANQUERS, COMERCIANTS..)I AQUESTS BURGESOS MANEN FER QUADRES DE PENSAMENT BURGES

Anàlisi formal:A l’estructura predomina la verticalitat de les figures i objectes que es combina amb petites línies horitzontals dels mobles les inclinades del terra i les corbes suaus de les figures, mirall, etc. El quadre tendeix a la simetria pel que fa al distribució dels personatges, sent la làmpada l’eix de simetria. Sobre tot predominen les figures geomètriques rectangulars.

Pel que fa al cromatisme, predomina el dibuixsobre el color, la línia perfila el contorn de les figures i els objectes. Plasma minuciosament tots els detalls. Aplica la tècnica de l’oli amb pinzells molt prims. Utilitza la tècnica de l’ oli amb una pinzellada suau, uns colors brillantsque creen tonalitats, transparències i algun difuminat. Tot i que abunden els colors càlids – vermell, marró, ocre – ressalta el verd del vestit de la noia.

La tècnica de la llum és molt acurada. Hi ha dos focus de llum naturals, un entra per la finestra de l’esquerra i il·lumina l’espai i l’altre entra per davant i enfoca els rostres dels personatges. Crea clarobscurs, il·lumina de ple la noia i deixal’entorn de l’ home en penombra.

La perspectiva dominant és la linealque es fa visible en les línies marcades als taulons delterra. El punt de fugaestà situat al centre, al mirall, per tant una mica desplaçat a la part alta del quadre. Es creen diferents plànols i aporta profunditat a l’escena. A més també s’utilitza una certa perspectiva aèria amb el tractament de la llum i el color que creen una atmosfera difuminada –peus i vestit de l’home, gos – que aporta volum i corporeïtat a les figures i les separa del fons.

La composició és tancada i simètrica amb els personatges centrats al quadre. Elselements es distribueixen en diferents plànols. En un primer pla trobem el gos i lessabates. Enel pla principaltrobem els dos personatges i en el darrer l’habitació amb els mobles, finestra, làmpada. Finalment , en el pla virtual del mirall es representen els dos testimonis, que en la realitat estan davant dels nuvis.Un d’ ells és el propi autor, tal i com indica l’ inscripció en llatí del capdamunt: “Johannes van Eyck va ser-hi”.

Pel que fa a l’expressivitat els cossos dels personatges són molt naturals, realistes i a més en fa un retrat psicològic amb el posat i els gestos. L’ home agafa la mà de la dona iamb l’altra mà beneeix l’ uníó. Amb el rostre seriós i seré expressa decisió, responsabilitat i protecció.La don, en canvi, abaixa el cap en senyal de submissió,humilitat i modèstia. Els objectes són molt detallistes.Tota l’ obra està plena d’elements simbòlicsrelacionats amb el matrimoni.

El quadre és bastant estàtic perquè pretén immortalitzar el moment. Té unmoviment instantani i un ritme lent, com paralitzat. El moviment escènic és gairebé nuli mostra una imatge rígida, teatral i poc espontània.

Interpretació:Pel que fa a la iconografia el quadre és un retrat del matrimoni Arnolfini:

Giovanni Arnolfini, ric mercader italià, i la seva promesaGiovanna que vivien a Flandes; en el moment de celebrar la seva boda privada davant dos testimonis.Es tracta d’ un quadre que pertany al gènere costumista, de retrat i religiós, ja que representa la Plasmació del sagrament del matrimoni.

La seva iconologiaens indica que està plena d’elements simbòlics relacionats amb el matrimoni:

-El gos representa la fidelitat.

-Les mans agafades de la parella representen l’ uníó, el compromís nupcial.

-Les sabates i els peus descalços reafirmen el caràcter sagrat de la cerimònia.

-L’ espelma solitària ala làmpada, la presència de Déu.

-Les taronges la fruita prohibida, la passió, el pecat d’ Eva que redimirà el matrimoni.

-El llit vermell, símbol de passió, és present a la cambra nupcial

-El verd del vestit i la forma arrodonida de la dona, la maternitat futura, objectiu del matrimoni.

-Al capçaldel llithi ha una petita escultura de St. Margarida i el drac, protectora dels parts, símbol de fecunditat.

-El rosari penjat al costat del mirall mol net simbolitzen la puresa de la dona.

Finalment, al mirall es representen els dos testimonis de la celebració del matrimoni a la cambra nupcial tal i com era costum a l’època.Un d’ells és el propi artista que hi va ser present,tal i com indica la inscripció.

Pel que fa a l’estil, la pintura flamenca es caracteritzà per la introducció de la perspectiva linealper crear diferents plànols.Figures naturals, retrats realistesi gran detallisme en les escenes quotidianes. També per la utilització

d’ elements simbòlics i la utilització del color i la llum per crear corporeïtat i volum.

L’ autor Jan Van Eyck a qui se li atribueix la invenció de la pintura a l’oli, va ser el pintor més importantde l’escola flamenca. Va treballar com a pintor a la Cortdel duc de Borgonya Felip IIIi posteriorment es traslladar a Brugges on pintà per la nova burgesia de la ciutat, com és el cas del comerciant Arnolfini que li encarregà aquesta obra.

La funció útil més important és la commemorativa, perimmortalitzar el moment de la seva uníó; i també decorativa per ornar una de les estances del seu palau.Lafunció simbòlica és religiosa , ja que doten a una escena costumistad’ elements simbòlics i sagrats. I també d’ ostentació de la riquesa, ja que es necessitava d’ un cert estatus social per encarregar i pagar l’obra. A més els vestits, vidres de les finestres, làmpada i llit amb dosser només se’l podien permetre les persones riques, amb un poder econòmic important.

Pel que fa als models i influències, Van Eyck parteix de les miniatures gòtiques flamenques del s. XV. Va influir sobre la pintura flamenca posterior, així com en la pintura flamenca del català Lluís Dalmau –La verge dels consellers- També influirà en “las Meninas” de Velázquez, per la representació de l’espai de l’habitació, el mirall del fons i el gos del primer pla.

Autor: desconegut
Cronologia:segona meitat del Segle XIV
Estil: gòtic
Tècnica: talla (amb cisell)
Material: alabastre
Formes: escultura exempta
Tipologia: dempeus
Cromatisme: policroma
Localització original: es pensa que procedeix de
Sallent de Sanaüja (Segarra) encara que no s’ha
pogut documentar aquesta procedència.
Localització actual: MNAC
Tema: representació de la Marededéu i el nen
Jesús en una actitud que, en oposició a la
tradicional del ROMànic, no es marcada per la
severitat sinó per la dolçor i l’expressivitat de la
cara i dels gestos.CONTEXT HISTÒRIC Tot i que sempre sha afirmat que aquesta imatge procedeix de Sallent de Sanaüja, no es coneix el seu emplaçament original o el context en què va ser creada.

Anàlisi formal . Composició
La Marededéu de Sanaüja es caracteritza per l’equilibri i per l’harmonia en les proporcions; efecte aconseguit, en bona part, gràcies a la curvatura de la imatge: la inclinació de la Verge cap a la seva dreta equilibra la composició i compensa la sensació de pes que provoca la disposició de l’Infant a l’esquerra. Els plecs de la túnica i la gestualitat mateixa dels dos cossos estan estudiats per afavorir aquest equilibri i harmonia visuals. Per exemple, la distribució horitzontal que mostren els plecs de la túnica de la Verge a l’alçada del pit, així com una de les cames de l’Infant, que s’estira paral·lela als primers, trenquen la verticalitat que predomina a la resta de plecs, que cauen amb elegància i amplitud fins al terra. En la mateixa línia, tant la curvatura del cos de la Verge com la posició elevada de l’infant es contraresten amb la porcíó de mantell que cau en cascada a un costat; efecte que es combina amb el gest del fill que avança una mà cap al pit de María. La llibertat en el traçat dels plecs, que baixen suaument i amb distinció, atorga a la figura un moviment que combina, per la delicadesa, amb l’expressió plàcida i plena de bondat de María. Predominen en tota l’escultura les formes suaus i corbades, sense angles rectes ni talls sobtats, la qual cosa contribueix a dotar l’obra d’un ritme melodiós i d’una flexibilitat que es veu refermada per la posició distesa que adopta la Verge. El rostre de la Marededéu mostra una expressió dolça i amable, una bellesa serena que té continuïtat en el gest amb què acarona un peu de l’Infant. La mal·leabilitat del material utilitzat , l’alabastre, permet a l’autor aconseguir uns acabats més precisos. Això es pot apreciar en els detalls dels vestits i en la delicadesa i la precisió dels trets facials dels seus rostres, que juntament amb els gestos doten els personatges d’una expressivitat més humana.  Origínàriament, tot el conjunt  estava policromat i  s’acompanyava d’una lleugera
pàtina daurada. El fet que amb tota possibilitat s’apliqués directament sobre el material, sense preparació prèvia, ha fet que es perdés.

ESTIL Tot revela el canvi fonamental que s’havia produït en l’art escultòric amb relació a l’estil d’èpoques precedents: si el ROMànic preferia una imatge de la Marededéu en posició sedent, amb el nen a la falda i una actitud severa i estàtica, el gòtic impregnà la Marededéu d’una gran dolçor i expressivitat. El rostre es tornà amable, així com la manera de sostenir l’Infant, molt més humanitzada, en el sentit de reproduir el gest que faria qualsevol mare en portar el seu fill en braços. La sinuositat de la imatge gòtica, d’altra banda, s’apropava al Naturalisme i a una concepció de l’estètica basada en les sensacions més que no pas en la raó. La Marededéu de Sanaüja reflecteix de manera molt clara la síntesi que a Catalunya es produí entre les influències de França i Itàlia, països on l’art gòtic era ja més avançat i ja havia donat a llum obres de gran rellevància i perfecció.

INTERPETACIÓ. CONTINGUT I SIGNIFICACIÓ El canvi tan evident en la manera de representar la Marededéu que s’esdevingué entre el ROMànic i el gòtic no fou gratuït: responia a una evolució en el sentiment religiós que derivà d’una fe temorosa del càstig diví a la convicció que Déu és amor i s’estima la humanitat. En aquesta línia es donà també un viratge a la simbologia que envoltava la imatge escultòrica: el ceptre que caracteritzava la representació de la Marededéu en el ROMànic va ser substituït per una carícia, la severitat es convertí en sentiment; el símbol del poder es transformava, doncs, en un gest d’afecte. Això mateix es pot dir del missatge que es volia transmetre: la solemnitat de la imatge ROMànica evocava l’eternitat i, per tant, marcava distàncies amb la dimensió humana; volia impressionar i deixar clar quin era el lloc que ocupava cadascú. Aquesta concepció va canviar de manera radical en la imatge gòtica; la Marededéu de Sanaüja és un bon exemple d’aquesta metamorfosi: la representació es va humanitzar ostensiblement fins a convertir-se en una
bellesa serena i transmetre una dolçor infinita. La Verge, sense perdre la seva dignitat, s’apropà a l’ésser humà i compartí els seus gestos, com a mare que era. FUNCIÓ L’escultura gòtica, i particularment la Marededéu de Sanaüja tenia una doble funció. D’una banda, feia de contrapunt ornamental a l’austeritat que caracteritzava l’arquitectura d’aquest període i de la qual encara depenia l’escultura, tot i que el gòtic havia començat una progressiva emancipació de l’art escultòric respecte del Març arquitectònic. De l’altra, tenia l’objectiu d’apropar la religió al poble, fent-li arribar un missatge de bondat divina i d’esperança en la fe. En una època en què la major part de la població era analfabeta, el paper de la iconografia en la transmissió dels valors religiosos fou fonamental, i l’amabilitat i la dolçor suggerides per una estàtua com aquesta constituïen, de ben segur, bons arguments per estimular la fe popular.