Poesia romàntica i el teatre de la Renaixença: Àngel Guimerà

Enviado por Comunidad Wikiteka y clasificado en Otras lenguas extranjeras

Escrito el en catalán con un tamaño de 2,83 KB

Característiques de la poesia romàntica

La poesia romàntica presenta les característiques següents:

  1. Llengua força insegura.
  2. Nostàlgia i desarrelament personal, amb la recerca d'un passat més sòlid i la recuperació de figures heroiques de l'Edat Mitjana.
  3. Tòpics temàtics: les nits de lluna plena, les ruïnes i el misteri que impregna alguns indrets naturals, junt amb amors exaltats i preocupacions religioses.
  4. Estructura: estructura estròfica d'influència clàssica.

Teatre de la Renaixença

Durant la Renaixença es desenvolupen diferents tipus de teatre:

Teatre públic professional

Teatre públic professional: Encara des de 1597 hi havia un local a Barcelona que exercia quasi com a monopoli del teatre públic.

Teatre particular amateur

Teatre particular amateur: Clubs privats organitzats per la burgesia. S'escenificaven sainets breus i senzills en català.

Teatre d'estiu

Teatre d'estiu: Es feia als jardins i als tallers; estava adreçat a les classes populars i es tractava d'una activitat dramàtica.

Àngel Guimerà — el teatre

Biografia

Àngel Guimerà va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1845 (1845–1924). La seva mare es va convertir en un mite que Guimerà va traslladar moltes vegades a les seves obres dramàtiques. No es va arribar a casar mai i sempre va enyorar la seva infància a Tenerife. La vida i les obres d'Àngel Guimerà no es poden entendre l'una sense l'altra.

Obra

  1. 1ª etapa (1879–1890): La tragèdia romàntica.
    • Gala Placídia
    • El fill del rei
    • Rei i monjo
  2. 2ª etapa (1890–1900): Introducció dels corrents realistes.
    • Maria Rosa
    • En Pólvora
    • Terra baixa
    • La filla del mar

    Guimerà també va escriure dues obres patriòtiques: Mestre Oleguer (1892), sobre el setge que les tropes borbòniques van imposar a Barcelona l'any 1714, i Mort d'en Jaume d'Urgell (1896); i dues obres religioses: Jesús de Natzaret (1894) i Les monges de Sant Aiman (1895).

  3. 3ª etapa (1901–1911): La "conversió" modernista.

    Al final del segle s'imposa el Modernisme i Guimerà adapta algunes peces teatrals a la nova moda, com La Santa Espina (1907).

  4. 4ª etapa (1917–1921): Últimes obres.

    Va estrenar una tragèdia, Indíbil i Mandoni (1917).

Valoració: Àngel Guimerà fou l'artífex dramàtic més gran que havia tingut la literatura catalana.