Mètodes de coneixement i criteris de la veritat

Mètodes de coneixement

Maièutic (Sòcrates i Plató): Es basen en el diàleg:
- Maièutic: diàleg entre un mestre i un deixeble
- Dialèctic: diàleg entre iguals (Sòcrates)

Empíricoracional (Aristòtil i Tomàs d’Aquino): Diu que són importants els:
- Sentits: descobreixen la realitat sensible
- Raó: descobreix la realitat intel·ligible

Racionalistes (Descartes, Spinoza, Leibniz, Popper, Albert): La raó és la principal font de coneixement. Neixem amb idees innates (idees abans de néixer) i utilitza el dubte com a mètode de treball

Empiristes (Locke, Berkeley, Hume): Creuen que l’experiència és la font del coneixement, ja que l’experiència proporciona les veritats pels fets. Creuen que l’ésser humà quan neix és un full en blanc.

Transcendental (Kant, Fichte): Veuen l’ésser humà com a objecte transcendental:
- Sentits
- Facultats intel·lectuals: enteniment, raó i judici

Fenomenològic (Husserl, Scheler): Es basa en l’observació dels fenòmens (coses que succeeixen davant nostre)

Anàliticolingüístic (Russell, Moore i Wittgenstein): Es basa en l’anàlisi del llenguatge, per tal de trobar un llenguatge ideal, que estigui basat en la lògica

Hermèutic (Heidegger, Apel, Ricoeur, Gadamer): Es basa en la interpretació de textos per descobrir la idealitat

Criteris de la veritat

Correspondència entre realitat i pensament (veritat com a adequació): si el pensament que tenim correspon la realitat, diguem que és cert. Hem de tenir una experiència, comprovació empírica

Coherència lògica: aplica el criteri lògicomatemàtic. Si dos anuncis són coherents, diuen que són certs. Hegel: quan una proporció és coherent, tots els coneixements previs diem que és cert. Per tant, la veritat que és coherent amb altres veritats és certa

Autoritat: una veritat és certa si ens fem de la persona que ho diu. Hans George Gadamer:
- Autoritat inherent: confiem amb una persona
- Exercici del poder: persona que intenta imposar la realitat perquè té més poder

Tradició: allò que ha sigut cert durant molts anys ha de ser cert. Nietzsche critica aquest criteri

Utilitat: és aquella veritat que si ens és útil i ens millora per investigar, diguem que és certa. William James defensava allò, però deia que les coses que eren útils avui potser ja no ho seran demà i llavors les coses canvien

Evidència: és el més bàsic, diu que tot allò que la mostra d’intuïció percep com a evident serà cert:
- Racionals: penso, llavors existeixo (Descartes)
- Sensibles: existeix això perquè ho veig. Descartes deia que tot allò que no podem dubtar existeix.

La veritat com a consens: la veritat troba a partir d’un debat on es fa consens per obtenir un acord. Karl-Otto: diu que el debat és entre dues persones que estan disposades a debatre

Teoria semàntica de la veritat: defineix la veritat com a correspondència respecte un llenguatge. Alfred Tarski.

Teories del coneixement i la veritat

Realisme: hi ha una veritat objectiva que es pot captar pels sentits
Idealisme: la realitat només existeix si algú la pot percebre
Racionalisme: la raó és la principal font de coneixement
Empirisme: el coneixement s’origina en l’experiència dels sentits
Dogmatisme: el coneixement es basa en un fet indiscutible
Escepticisme: cap coneixement no pot ser segur ni dubtat
Consens i criticisme: existeix una única veritat
Perspectivisme, relativisme i subjectivisme: no existeix una veritat absoluta, només aproximacions