La Monarquia Hispànica a l'Edat Moderna: Reis Catòlics, Carles I i Felip II

Les Fronteres de la Modernitat a la Monarquia Hispànica

La unió dinàstica de corones dels Reis Catòlics va ser un procés clau. El 1468 es va produir una reunió als Toros de Guisando entre Enric IV, casat amb la germana d'Alfons V de Portugal, i els seus germanastres, l'infant Alfons, i després Isabel. Alfons va morir, i llavors, dues dones eren candidates al tron: Joana i Isabel. Enric IV va acceptar als Toros de Guisando que la seva germanastra Isabel heretés el tron, ja que es dubtava de la legitimitat de Joana. Enric IV es reservava el dret a triar amb qui es casaria Isabel, ja que, segons el dret castellà, el seu marit no seria rei consort sinó titular.

La qüestió és que darrere de l'aliança matrimonial hi havia un gran arquitecte: Joan II d'Aragó, que duia dues dècades de regnat amb un governant políticament dèbil, va buscar una aliança amb els Trastàmara de Castella. Hi havia una demanda cap a Joan II per posar pau a Castella. L'arquebisbe de Toledo, en contacte amb Joan II, va promoure el matrimoni d'Isabel amb Ferran. Enric IV, en assabentar-se, es va oposar, ja que el matrimoni havia de concertar-se sota la seva autoritat.

Els objectius principals dels Reis Catòlics eren:

• La unitat política.
• La unitat religiosa.

La unitat política no es podia aconseguir sota el seu regnat ni de cap dels seus hereus, ja que una monarquia espanyola no es consolidaria en aquell moment. La monarquia dels Àustria s'hauria d'acontentar amb governar sobre un conjunt de territoris jurídicament diversos, però amb un únic monarca. És l'única unitat política que s'albirava en el projecte dels Trastàmara. D'altra banda, el projecte de la unitat religiosa sí que va tenir cert èxit, ja que sobre els sis milions de súbdits una part no eren cristians. Mitjançant el disciplinament social, és a dir, instruments per redirigir la societat cap a una societat catòlica, objectiu que es va aconseguir al segle XVII. La monarquia hispànica tenia com a objectiu i ho va aconseguir la triple unió: fe, rei i llei. El rei, com a patró, garantia la unió confessional i el compliment de la llei.

Guerra Civil Castellana

El 1469, Isabel, aconsellada per Alonso Carrillo, va celebrar el seu matrimoni en secret amb Ferran a Valladolid. Era una decisió irreversible. Això va suposar un enfrontament directe entre Enric IV i Isabel, desembocant en una guerra civil el 1474, a la mort d'Enric IV, fet que va generar un espai de dubte sobre la successió. La majoria de les Corts semblaven ser favorables a Isabel; per exemple, a la ciutat d'Àvila, la van jurar com a reina. Parts de la facció de la noblesa castellana van ser contraris a Isabel perquè la consideraven un instrument de les polítiques expansionistes de Joan II.

Va ser una guerra amb dimensió internacional perquè, d'una banda, la facció isabelina tenia la influència directa de la Corona d'Aragó. Tot i això, Joana tenia el suport d'Alfons V de Portugal, que va declarar que es casaria amb la seva neboda. El matrimoni no es va arribar a consumar. El fet és que Portugal tenia interès a controlar la Corona de Castella. El matrimoni tenia un objectiu dinàstic. El rei portuguès va desplegar tot el seu exèrcit, ocupant Extremadura. Els aragonesos també van desplegar tots els seus recursos. La guerra la va guanyar el bàndol d'Isabel, que va comptar amb el suport de la majoria de les ciutats, d'on es van recaptar els fons per a la causa bèl·lica.

Un altre element a tenir en compte al final de la guerra és que els portuguesos van ser derrotats a la Batalla de Toro (1476), decantant la guerra al bàndol d'Isabel. Alfons V va acabar reconeixent Isabel com a reina legítima de Castella. El tractat de pau, conegut com a Alcaçovas-Toledo, va legitimar els Reis Catòlics, però amb conseqüències inesperades per a l'imperi colonial.

Polèmica Historiogràfica de la Primera Edat Moderna sobre Espanya

La polèmica historiogràfica de la Primera Edat Moderna sobre Espanya es refereix principalment a dues visions contraposades sobre el període: la visió tradicionalista i la visió revisionista.

Visió Tradicionalista

La visió tradicionalista sosté que Espanya va experimentar un declivi durant la Primera Edat Moderna. Aquesta visió es basa en diversos factors.

Humanisme Castellà

El pensament dels humanistes castellans del canvi de segle partia d'una particular visió de la condició humana, considerant que l'ésser humà està capacitat per trobar la veritat i el bé (cerca de la tranquil·litat). És un humanisme que intentava connectar amb la doctrina cristiana, ja que els humanistes eren cristians. És una actualització de la idea cristiana, però en comptes de ser teocèntrica, passava a ser antropocèntrica. L'humanisme va estar interessat en els escrits clàssics de la literatura grega i, especialment, la revitalització d'Aristòtil. A partir dels segles XIII-XV, els humanistes es van acostar als dos grans filòsofs grecs. Totes aquestes idees van tenir la seva corretja de transmissió a les universitats, que van eclosionar al segle XIII amb capacitat de difondre aquestes idees. Les ordres religioses, sobretot l'Orde de Predicadors (dominics), es van encarregar de la difusió de totes les idees revitalitzades, adaptades a les exigències i necessitats de les societats europees de la Baixa Edat Mitjana. Els dominics van monopolitzar les universitats, el model de professor de les quals va ser Tomàs d'Aquino. Aquesta llarga hegemonia dels dominics va acabar marcant el conflicte entre la visió medieval escolàstica i les noves formes d'estudi universitari (*studia humanitatis*). Fet que va produir tensions. Els autors escolàstics van donar importància a la filosofia aristotèlica que permetia entendre el pensament científic. Van començar a teoritzar sobre la creació, aplicant una mirada lògica, però partint de la idea que tot provenia d'una obra de Déu. Les formes de coneixement vénen per dues fonts: saber natural (experiència sensible) i saber religiós. Es feia una lectura científica dels textos sagrats. Això entrava en contradicció amb els sabers naturals. El conflicte es resolia, segons els escolàstics, amb la imposició del saber religiós sobre el saber natural.

Balanç del Regnat de Carles I

El regnat de Carles I (o Carles V com a emperador) és sovint considerat la història d'un fracàs. Quan comença a governar, esclata la Reforma Protestant. El poder de Carles seria el més extens, però això va ser un problema de gestió i de manteniment de l'hegemonia.

Castella: Expectatives i Desil·lusions

• Arribada de Carles d'Habsburg: El 1517 als regnes materns.
• Expectatives de les elits castellanes: Esperaven que el nou rei se centrés en els afers castellans.
• Desengany: Carles I s'envolta de col·laboradors estrangers i aparta la noblesa castellana de les més altes responsabilitats de la monarquia.
• Enfrontament: Carles I no compta amb les ciutats castellanes com a actiu polític de la monarquia (canvi radical respecte a la política d'Isabel i Ferran).
• Les Comunitats: Revoltes a Castella que la historiografia ha considerat sublevacions de caràcter “nacionalista” i antiautoritari.
• Les Germanies: Revoltes antifeudals al Regne de València, protagonitzades per germandats i menestralia valenciana, amb atacs a la noblesa i els seus vassalls moriscos.

Quan hi ha un nou monarca, se celebren les Corts, una a la Corunya i l'altra a Valladolid. Les Corts pensen que Carles està de pas i que utilitzarà Castella com una font de recursos per finançar la seva agenda imperial. Les ciutats es consideren marginades i algunes es revolten, en una revolta de toc d'atenció: “no es pot governar en contra nostra”. Algunes ciutats es converteixen en Corts de Castella, formant la Santa Junta, que promulga capítols on s'aboleixen alguns pactes fets amb el rei a les Corts de la Corunya i Valladolid, exigint que els càrrecs importants siguin per a gent de Castella i no per a flamencs de la confiança del rei. Una de les missions de Carles era restaurar la unitat cristiana a Europa.

Tractats d'Alcaçovas i Tordesillas

El Tractat d'Alcaçovas-Toledo (1479) va legitimar els Reis Catòlics, però va tenir conseqüències inesperades per a l'imperi colonial. El principal guany de Portugal va ser que Castella va reconèixer el seu monopoli en l'exploració africana, amb l'excepció de les Illes Canàries (la conquesta de les quals es va iniciar el 1402 i va culminar el 1496). Portugal temia que el territori del nord d'Àfrica fos disputat pels castellans. La presència castellana a les Canàries pressuposava una exploració futura a les costes africanes. L'acord acceptava les Canàries com a territori castellà i l'ocupació castellana del nord d'Àfrica, però Castella havia de renunciar a l'exploració al sud de les Canàries. Tot i això, va tenir unes conseqüències involuntàries perquè a la dècada de 1480, hi va haver un cert fervor colonialista de Castella, impulsat pel desig de vendre els seus productes i d'obtenir mà d'obra esclavitzada. Colom va oferir una via alternativa per arribar a Àsia sense haver de passar per la costa d'Àfrica, creuant l'Occident (és a dir, l'oceà Atlàntic).

El 7 de juny de 1494, els reis Isabel de Castella i Ferran d'Aragó van signar un acord amb el monarca portuguès Joan II, el Tractat de Tordesillas, mitjançant el qual s'establia una nova divisió territorial arran del descobriment recent d'Amèrica. Aquest pacte es va efectuar al poblat de Tordesillas, a Valladolid. El tractat va establir un meridià a 370 llegües a l'oest de les illes de Cap Verd (46° 37' longitud oest). Tots els territoris per descobrir-se a l'orient de la línia esmentada quedarien sota domini portuguès, mentre que Espanya tindria sobirania sobre els ubicats a l'occident.

Polèmica dels Naturals

Entre 1550 i 1551 es va celebrar a Valladolid una junta a la qual van assistir lletrats, juristes i teòlegs, i en què es va destacar la figura de Bartolomé de las Casas. La junta, emmarcada en la denominada “polèmica dels naturals”, va ser convocada al Col·legi de Sant Gregori de Valladolid per oferir una base teològica i de dret sobre el procedir amb els indígenes durant els descobriments i conquesta de nous territoris d'ultramar. S'hi van confrontar dues postures antagòniques: una d'elles liderada pel cordovès Juan Ginés de Sepúlveda, que defensava el sotmetiment dels indígenes per part dels espanyols atesa la superioritat dels segons. Davant d'ells es va pronunciar Bartolomé de las Casas, que sostenia la racionalitat dels indis i advocava pels seus drets davant del poder que exercien els conqueridors. El seu interès pels drets dels indígenes havia portat Las Casas a deixar Chiapas, diòcesi del virregnat de la Nova Espanya de la qual era bisbe, per tornar a la metròpoli i combatre-hi els abusos dels *encomenderos* espanyols, els quals havien aconseguit que no s'apliquessin les Lleis Noves d'Índies, dictades el 1542 per millorar la situació d'aquest col·lectiu.

Al marge de Ginés de Sepúlveda i Las Casas, també hi van ser Domingo de Soto, Bartolomé de Carranza, Melchor Cano o Pedro de Lagasca. Aquesta junta no va tenir una resolució final, però sí que va marcar el camí per a futures normes que la Corona va dictar al llarg del segle XVI amb l'objectiu de frenar els abusos sobre els indígenes.

Eixos de la Política de Felip II

El regnat de Felip II (1556-1598) va suposar la consolidació de la monarquia autoritària de la Casa d'Àustria.

Situació Interna de la Monarquia Hispànica

• Punt a favor: Augment de la producció agrícola i ramadera. Segòvia i Toledo, grans centres manufactureros. Desenvolupament de la indústria naval. La fira castellana, espai paradigmàtic d'intercanvi comercial a Europa.
• Punt en contra: Fort desequilibri poblacional, amb grans territoris despoblats a la Península. L'increment demogràfic és més notori fora que dins d'Espanya. La gran arribada de plata i or d'Amèrica va derivar en una inflació dels preus dels productes de consum intern, fet que explica, al segle XVII, l'empobriment progressiu d'àmplies capes de la societat castellana.

La Lluita contra els Turcs

Els primers anys del regnat de Felip II van estar marcats per èxits militars. El 1571 es va constituir la Lliga Santa, formada per la Monarquia Hispànica, el Papat, Venècia, Gènova, etc., en lluita contra l'Imperi Otomà. El gran triomf militar de Felip II, després de Sant Quintí, va ser la victòria en l'anomenada Batalla de Lepant (1571) a les costes del Peloponès. La Batalla de Lepant va reportar a Felip II el moment de major glòria del seu regnat; els cronistes van afirmar que s'havia posat terme a l'hegemonia dels turcs al Mediterrani.

Els Països Baixos: Entre la Convulsió i la Consolidació

• Gran domini de les famílies burgeses en els territoris del calvinisme. El calvinisme havia arrelat amb força al nord dels Països Baixos.
• Difusió d'una oposició al monarca catòlic (Felip II) i política repressiva per part del rei. La figura del rei va començar a ser vista com a hostil, sobretot al nord dels Països Baixos.
• Felip II va trencar la pragmàtica de deixar el govern en mans de les elits locals i va enviar gent de la monarquia castellana.
• Guillem d'Orange: líder de la revolta (1566), que es va convertir en la guerra més costosa del regnat de Felip II.
• Joan d'Àustria: comandant de les tropes del rei.
• El Duc d'Alba: executor de la política més violenta i de subjecció dels Països Baixos del sud.
• *Tribunals de sang*: jutjaven contra gent que difonia o feia accions en contra de la monarquia. Com als Països Baixos el problema era de fe, es va plantejar fer un tribunal de la Inquisició allà.

La Política Envers Anglaterra

Els holandesos van buscar aliats fora i els van trobar en els anglesos. Felip II es va casar amb Maria Tudor d'Anglaterra, cosina del seu pare, però va ser un matrimoni sense descendència. El monarca es va preocupar per mantenir i protegir el seu Imperi; prova d'això van ser els matrimonis que va contraure: es va casar per primera vegada amb Maria de Portugal el 1543 i, després de la seva mort, amb Maria I Tudor, reina d'Anglaterra, el 1554. El seu tercer matrimoni va ser amb la francesa Isabel de Valois el 1559 i, en quedar-se novament vidu i sense hereus barons, es va casar per quarta vegada, el 1570, amb la seva neboda Anna d'Àustria, mare del successor al tron espanyol, Felip III. Felip II estava obsessionat amb la seva successió, volia que fos home; el primer fill home no el va acceptar perquè estava boig. D'aquí tants matrimonis.

Dècades més tard, Felip II no va oblidar el seu vincle amb Anglaterra i, davant l'amenaça que suposaven els Països Baixos, va prendre la decisió de conquerir Anglaterra amb un doble objectiu:

• Sotmetre una nació heretge.
• Frenar l'ajuda dels anglesos als holandesos rebels.

Esperançat pels èxits de la Batalla de Lepant, el 1571, va ordenar la construcció de la flota més gran que hagi tingut mai la monarquia hispànica. L'Armada Invencible, destinada a la conquesta d'Anglaterra, va ser derrotada el 1588 davant de la costa anglesa.

La Política Oceànica

El Tractat de Tordesillas va ser fonamental per a la política oceànica. Hi havia interès a estar a prop de la Xina per aconseguir els productes de la seda. Es va realitzar una expedició que va arribar a l'arxipèlag de San Lázaro, nom donat a les Filipines per Fernando de Magallanes, qui va veure per primera vegada les illes el Dissabte de Llàtzer. A les Filipines, els religiosos dominics i franciscans dominaven, en un període conegut com la *frailocràcia* (govern dels frares). Durant les últimes dècades del segle XIX, els frares espanyols eren tan influents i poderosos que pràcticament governaven les Filipines.

El Principal Problema de la Política Interna del Regnat de Felip II

La Revolta de les Alpujarras: Conflicte intern més greu al qual va haver de fer front Felip II durant el seu regnat. Aixecament dels moriscos granadins a la regió andalusa de les Alpujarras (1568-1570). Va culminar amb el sufocament de la revolta i la dispersió de l'elevat nombre de població morisca. Els moriscos eren discriminats per no ser cristians i pagaven més impostos que els cristians.

Erasmisme a Espanya

L'expansió de l'erasmisme a Espanya es va caracteritzar per:

• Una religiositat més personal.
• Un accés al coneixement religiós més culte i elaborat.
• Un coneixement evangèlic veritable (*Evangeli* = “bona nova”).
• Una extensió del bé cristià sense excessos jurídics ni externs.

Aquest projecte va ser el programa fundacional del cardenal Cisneros per a la fundació de la Universitat d'Alcalá. Cisneros va oferir una càtedra a Erasme, que la va rebutjar. En aquest moment, les primeres persones a nivell eclesiàstic i polític van connectar amb Erasme. Els seus representants a Espanya van ser:

• Alfonso de Valdés.
• Juan de Valdés.
• Juan de Vergara.

A partir de 1520, sobretot al món germànic amb l'augment del protestantisme, Erasme va fer una crítica, però sense trencar amb el dogma catòlic. Va fer una gran sàtira de les formes de vida de principis del segle XV. Hi havia un culte i una devoció de formats sobre quin era el veritable coneixement. Erasme defensava la necessitat d'un coneixement més culte i elaborat, un coneixement evangèlic veritable. Hi va haver temor que les noves doctrines protestants s'expandissin al món catòlic. Es creia que existien cercles erudits a Castella i Aragó. Membres de la Inquisició van desconfiar dels erasmistes espanyols. El 1527, de fet, amb la polèmica entre escolàstica i erasmistes, es va convocar una junta per demostrar si l'erasmisme era compatible amb la doctrina catòlica. Aquesta junta no va arribar a acords, però la seva convocatòria augurava una certa persecució d'aquestes idees. A partir de la dècada de 1530-1540, els representants d'aquesta facció van anar morint. Un exemple destacat va ser l'arquebisbe de Toledo, Bartolomé de Carranza, acusat d'heretgia.

Companyia de Jesús

La Companyia de Jesús es caracteritzava per:

• Estructura jeràrquica i unitària.
• Un “General” amb poders amplíssims per nomenar provincials i aquests, els rectors.
• Quart vot: obediència al papa.
• Selecció acurada dels candidats i formació intensiva.

Els jesuïtes tenien el patronat de la monarquia hispànica. Van fundar col·legis romans, on es van formar els primers missioners de la Companyia en una missió interior. També van fundar els Col·legis alemanys per enfrontar-se al protestantisme. Els jesuïtes van tenir influència en les elits europees a través dels Col·legis Imperials. Francesc de Borja va fundar els primers col·legis oberts no només per a jesuïtes, amb un pla d'estudis que incorporava cursos més enllà de la teologia. Això va representar un acostament catòlic als *studia humanitatis*.