Narrativa catalana de postguerra i autors contemporanis

Altres autors de la postguerra

Els narradors més joves de la postguerra són: Joan Perucho (1920-2003), Jordi Sarsanedas (1924-2006), Blai Bonet (1926-1997) i Manuel de Pedrolo (1918-1990).

Manuel de Pedrolo (1918-1990)

Nascut a les Garrigues en el si d'una família noble, el 1943 s'instal·là a Barcelona i decidí dedicar-se a la literatura. Va ser traductor, però durant un temps va ser un autor oblidat. Tanmateix, durant els anys 60-80 va tenir molt d'èxit en les seves vendes.

L'obra de Manuel de Pedrolo

Va conrear diversos registres; s'inicià amb la poesia i el teatre, però va obtenir el major èxit amb les novel·les i els reculls de contes, amb més de 100 títols de tots els gèneres. Pedrolo va explorar diversos temes, corrents i gèneres literaris, així com tècniques narratives i registres. Va tractar els temes més innovadors o impactants, sota un tema general: la solitud de l'individu modern.

• Obres de teatre: Cendra per Martina (escrita el 1952, publicada el 1965) i Avui es parla de mi (1953-1964).
• Fort component polític i social: Un amor fora ciutat (1959-1970), Totes les bèsties de càrrega (1965-1967) i Temps obert (1963-1969).
• Novel·les d'experimentació: 11 novel·les de tècniques narratives com Espais de fecunditat irregular (1973) i S'han deixat les claus sota l'estora (1978).
• Obres de gènere: Destaquen les policíaques Joc brut (1965) i Mossegar-se la cua (1968), i dues de ciència-ficció: Trajecte final (1975) i Mecanoscrit del segon origen (1974), obra per la qual és molt conegut.

El conte "El regressiu", inclòs en el llibre Trajecte final, se situa en una societat del futur en plena explosió demogràfica, on apareix una malaltia consistent en el rejoveniment dels ancians fins al seu naixement.

Les darreres generacions de narradors catalans

Aquest període coincideix amb la decadència i el final de la dictadura franquista. Entre les dècades de 1960 i 1980, la narrativa catalana va mostrar tres tendències principals:

1. Novel·les de sagues familiars: Amb voluntat històrica i de recuperació de la memòria aturada pel franquisme. Exemples: Ramona, adéu i El temps de les cireres de Montserrat Roig.
2. Fugida cap a altres mons: Exemples: Onades sobre una roca deserta de Terenci Moix i L'udol del griso al caire de les clavegueres de Quim Monzó.
3. Gran revolució formal: Mescla de gèneres i registres. Exemple: L'adolescent de sal de Biel Mesquida.

Amb la consolidació del sistema democràtic, s'obre una de les etapes més riques de creació i difusió de la narrativa catalana. Es produeix l'entrada de la lectura en català al sistema escolar i la irrupció del màrqueting i dels autors vinculats als mitjans audiovisuals. Tot i això, l'edició en castellà és creixent en comparació amb la llengua catalana.

Alguns autors contemporanis

Baltasar Porcel (1937-2009)

Va conrear la narrativa i el periodisme. La seva producció segueix el realisme socialment compromès: La lluna i el Cala Llamp (1963), Els argonautes (1968) i Cavalls cap a la fosca (1975), amb un llenguatge poètic. Més tard, Ulisses en alta mar (1997) presenta un realisme màgic més cosmopolita.

Montserrat Roig (1946-1991)

Periodista amb interès històric, destaca la seva investigació Els catalans als camps nazis (1977). En narrativa, va recuperar la memòria de la burgesia a Ramona, adéu (1972) i El temps de les cireres (1977). La seva darrera etapa inclou L'hora violeta (1980) i el recull periodístic Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991).

Quim Monzó (1952)

Reporter i autor d'obres experimentals com L'udol del griso al caire de les clavegueres (1976), evolucionà cap a un estil nou a Uf, va dir ell (1978). És un mestre del conte i el periodisme amb obres com La magnitud de la tragèdia (1989), El perquè de tot plegat (1993) i Vuitanta-vuit contes (1999), on destaca l'ús de la ironia.

Jesús Moncada (1941-2005)

Escriptor i pintor, va treballar amb Pere Calders. Les seves obres, traduïdes a 12 llengües, exploren la memòria col·lectiva: Contes de la mà esquerra (1973) i El cafè de la granota (1985). La seva obra mestra és Camí de sirga (1988), seguida de La galeria de les estàtues (1992).

Carme Riera (1948)

Docent universitària, va triomfar amb els contes Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) i Jo pos per testimoni les gavines (1977). També destaquen Una primavera per a Domenico Guarini (1980) i la sofisticada Dins el darrer blau (1994).

Jaume Cabré (1947)

Narrador i guionista amb obres de gran contingut històric: La teranyina (1984), Senyoria (1991) i L'ombra de l'eunuc (1996). La seva novel·la Les veus del Pamano (2004), ambientada en la postguerra al Pirineu, ha obtingut un gran reconeixement internacional.

Joaquim Amat-Piniella (1913-1974)

Periodista i supervivent dels camps de concentració nazis, experiència que reflecteix a la seva gran novel·la èpica K.L. Reich (1945-1946). Altres títols destacats són La llunyania (1940-1946), El casino dels senyors (1956) i La ribera deserta (1966).