Narrativa i Poesia de Postguerra: Rodoreda i Espriu

Narrativa dels anys 60: Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga

A partir dels anys 40, la narrativa comença a recuperar la importància que havia tingut a la preguerra. El sorgiment d’editorials i premis literaris garanteixen la continuïtat amb autors que ja havien publicat abans de la Guerra Civil i possibiliten l’aparició de nous novel·listes. Les tendències foren molt variades:

• La novel·la fantàstica i d’evasió.
• La novel·la realista, que servia de testimoni dels refugiats en els camps de concentració o de l'exili sud-americà.
• La novel·la psicològica, on destaquen especialment Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga.

Mercè Rodoreda: La veu de la psicologia femenina

Va néixer a Barcelona l’any 1909. El 1928 es casa amb un oncle matern catorze anys més gran que ella, amb el qual el 1929 tindrà un fill. Aquesta experiència la va marcar profundament i es reflecteix en els temes i motius principals de la seva obra: dificultats en les relacions humanes, infelicitat i una visió negativa de l’home, caracteritzat per l’egoisme i per l’ús del sexe com a forma de domini sobre la dona. Tot això es representa a través de personatges femenins que viuen relacions amoroses frustrades i que experimenten desencant, decepció i dolor.

Tot el món narratiu rodoredià és psicològic. S’analitza el món interior dels personatges i s’expliquen els fets des del seu punt de vista a través del monòleg interior. Es dona molta importància al record i a la memòria com a salvació i com a definició de la felicitat.

Etapes de l'obra de Rodoreda

• L’etapa de joventut: destaca Aloma (1938), la qual marca el punt de partida de la narrativa rodorediana i ja conté alguns dels temes constants de la seva novel·lística posterior.
• L’etapa de maduresa: després de la Guerra Civil, va partir a l’exili i no va reprendre l’escriptura fins anys després amb Vint-i-dos contes (1958), un volum de narracions amb tècniques diverses que segueixen l’anàlisi psicològica. És d’aquesta època també La plaça del Diamant (1962). En aquest període va incorporant l’element fantàstic, simbòlic i un llenguatge ple de recursos que representen els conflictes i sentiments dels personatges.
• L’etapa de vellesa: a la tornada de l’exili, escriu, entre d’altres, Mirall trencat (1974). Conta la història de la decadència d’una família burgesa, similar a la que Rodoreda va conèixer a la infantesa. L’argument, l’estructura i la diversitat de tons la converteixen en la seva novel·la més complexa. Destaca el tractament poètic de la realitat: el jardí com a paradís perdut, el llorer com a símbol d’immortalitat i l’aigua com a símbol de la mort.

La poesia i el teatre de postguerra: Salvador Espriu

La figura de Salvador Espriu (1913-1985) pot estudiar-se de forma unitària, ja que la seva obra narrativa, teatral i poètica parteix d’uns mateixos temes i d’una mateixa concepció del món. La seva infantesa i adolescència a Arenys de Mar li van servir per crear l’univers de Sinera: una idealització del poble convertit en símbol del paradís perdut. Els seus inicis es donen en la narrativa, on ja apareix el tema de la mort, constant en tota la seva obra.

Teatre: Antígona i la denúncia de la repressió

En l’aspecte personal, la Guerra Civil va significar per a Espriu l’enfonsament dels ideals republicans i l’angoixa de veure el país dividit. El 1939 redacta la primera versió de l’obra de teatre Antígona, a partir del text de Sòfocles, establint paral·lelismes amb el conflicte espanyol i denunciant la repressió dels vencedors. Utilitza la mitologia grecollatina com a vehicle de crítica al poder absolut, la guerra i la mort.

Poesia: De l'existencialisme al realisme històric

Durant la postguerra, Espriu centra el seu treball en la poesia. El primer llibre que publica és Cementiri de Sinera (1946), poemari que inaugura el mite i el cicle de la mort format per Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955). En aquesta etapa existencial, Sinera esdevé el símbol d’una pàtria destruïda convertida en un gran cementiri.

El 1960 publica La pell de brau i comença un període més realista. En aquesta obra critica l’opressió dels pobles que habiten Sepharad i planteja una proposta de convivència basada en el respecte, la tolerància i la llibertat. El poeta adopta el paper de profeta per denunciar i moralitzar sobre la situació col·lectiva.

L’obra d’Espriu es construeix a partir de referències a la tradició cultural: el Llibre dels morts de l’antic Egipte, la cultura hebrea i la Bíblia, la mitologia clàssica i la cultura barroca.