El nihilisme segons Nietzsche

Nihilisme segons Nietzsche

Nihilisme és el nom que Nietzsche atribueix a la malaltia que pateix la cultura occidental. Aquest concepte tindrà un doble sentit en Nietzsche: nihilime passiu i nihilisme actiu.

Nihilisme passiu

Aquesta malaltia implica la pèrdua de valors, la crisi de valors, la desvaloració dels grans valors occidentals: moral, religió, Déu, Raó, Veritat... Ja no n'hi ha punts d'orientació, només no-res (nihil). La cultura es troba buida de sentit, sense meta, sense perquè. L'home es troba com caminant perdut per un desert, sense cap rumb, sense cap direcció. Els homes indiferents, apàtics, avorrits, sense capacitat creadora envairan la Terra: gent que ni fa, ni esperen, ni creuen, ni tenen, ni són. I tot, perquè s'ha descobert que els valors més sagrats de la cultura, els ídols als que fins ara adoràvem i retíem culte, no són més que il·lusions, un món enganyós. Aquest nihilisme no és una causa, sinó una conseqüència: el resultat de dos mil anys de decadència fisiològica de la nostra civilització, que l'ha esgotada i tornat improductiva, malalta, cansada de la vida. El nihilisme passiu deixa òrfena de sentit tota una cultura, incapaç ja de generar individus creadors. És el moment del crepuscle de tots aquests ídols.

Nihilisme actiu

Enfront el nihilisme passiu, ja instal·lat en la cultura europea, Nietzsche reacciona amb un nihilisme actiu. Aquest és el nihilisme que actua, aquella voluntat de poder que entra en joc i diu no a eixos vells valors, ja decadents, que no s'acaben d'afonar. Ella els afona, els tomba, els destrueix, els aniquila, els enderroca. D'aquesta manera, deixarem el camp lliure per a començar una nova edificació, una nova construcció: la creació de nous valors, des del cos i des de l'instin, la consecució d'un nou ser diferent de l'humà actual. I açò ho farà el superhome.

De totes les lectures de Nietzsche, la que el presenta com a antecessor ideològic del nazisme l'ha acompanyat durant molt de temps. En efecte, es va voler establir entre Nietzsche i el nacionalsocialisme, durant l'època hitleriana, un vincle per part dels ideòlegs nazis, qui van fer ús dels seus textos sense realitzar el menor esforç en comprendre'l. Així, es van publicar frases aïllades, descontextualitzades, explotant significats escandalosos i preparant interpretacions completament aberrants. L'origen d'aquesta interpretació malintencionada, d'aquesta manipulació conscient, la trobarem en l'activitat duta a terme per la seua germana Elisabeth. Aquesta, influenciada pel seu marit, un antisemita convençut, va fer tot el possible perquè es llegira Nietzsche en aquesta clau. Una vegada mort el filòsof, va corregir paràgrafs, va canviar textos i no en va permetre la publicació d'altres. Inclús va rebre el mateix Hitler, quan aquest va visitar la casa on havia nascut el filòsof. És veritat que Nietzsche utilitza expressions com raça, bèstia rossa, l'ari, voluntat de poder, superhome... que, amb una lectura interessada, podríem fer-les casar amb la teoria de la primacia de la raça ària del nacionalsocialisme. Però el cert és que n'hi ha moltes més lectures i interpretacions, i decantar-se per les nazis suposa, d'entrada, forçar la lectura del filòsof, per exemple, obviant el fet que Nietzsche no era cap antisemita, més bé un antiantisemita. I, si més no, tampoc era Nietzsche, almenys el Nietzsche madur, cap nacionalista (ell se n'orgullia de ser apàtrida, i inclús creia tenir avantpassats polonesos!). De fet, critica, i no poquet, la cultura alemanya. Com a mostra, aquest botó: «Pobre Wagner, si almenys haguera caigut entre porcs..., però entre alemanys?».