L'oratòria llatina: de Ciceró a l'eloqüència cristiana

L'oratòria llatina

Dels discursos de Ciceró s'ha fet una distinció radical entre els judicials i els polítics. No podem comprendre els uns sense els altres. En les Verrines, l'acusació contra el governador corrupte Verres és un atac a la classe dirigent i els seus abusos sobre l'administració de les províncies.

Les Filípiques són l'obra mestra de l'eloqüència ciceroniana. Ací podem veure la unió entre pensament polític i estil, per als quals la mesura essencial és l'equilibri. El governador ideal ha d'estar basat en el consensus omnium bonorum. Ciceró encara creia que es podia governar amb les paraules i idees: fou un error que pagà amb la vida.

L'edat imperial

Després de les guerres civils, tot i que les institucions siguin en aparença republicanes, el règim quasi monàrquic instaurat per August no deixa lloc per a la discussió política. No es pot parlar de decadència de l'oratòria en l'època imperial; integrada en la vida oficial, l'orador, amb els discursos de pompa, assumeix una funció social i política més brillant que dins l'ombra dels tribunals. Plini el Jove, amb el seu Panegíric de Trajà, gaudí d'una enorme fama per aquest discurs al Senat, una magnífica biografia idealitzada del príncep.

Prova de la vitalitat de l'oratòria ens la dóna la creació de la primera càtedra estatal de retòrica que Vespasià concedí a Quintilià. Amb les seues Institutio Oratoria, exposà el que és convenient que s'ensenye a l'orador, sent la idea base la proposta ciceroniana d'evitar separar la filosofia de l'eloqüència. Paral·lelament es desenvolupa una eloqüència mundana de la qual el cartaginès Apuleu n'és el millor representant. En les seues Florides fa barrejar les descripcions coloristes amb anècdotes divertides o dramàtiques per posar en qüestió un missatge filosòfic de caràcter neoplatònic.

L'eloqüència cristiana

Al segle III apareixen els anomenats apologistes perquè els seus discursos, més pensats per ser llegits que escoltats, ataquen el paganisme i defensen el cristianisme perseguit. Hi destaca Tertulià. Més tard, l'oratòria es convertirà en l'ancilla theologiae (la serventa de la teologia) de l'edat mitjana.