L'origen del pensament racional: Monistes i Pluralistes

L’origen del pensament racional: Monistes i Pluralistes

En les primeres albors de la civilització —fa aproximadament trenta segles si ens referim al nostre món occidental— circulaven, en forma de poemes èpics, pel que avui és Grècia, les explicacions més diverses sobre el món que els tocava viure.

El resultat d’aquesta mentalitat és la consolidació d’un univers mític governat per forces sobrenaturals que escapen a la nostra comprensió i al control de la nostra voluntat.

A Milet, Efes o Samos, per primera vegada el logos s’imposa al mite i els imprevisibles déus homèrics comencen a deixar pas a la regularitat de les lleis naturals.

Els filòsofs monistes

Tales, observant la presència de l’aigua fins i tot en l’alè, darrera manifestació de la vida, va pensar que tal vegada totes les coses no eren sinó modificacions d’aquest primer element.

• Anaxímenes va afirmar que l’aire, que tot ho penetra, n’hauria de ser l’origen.
• Anaximandre va optar per postular una substància encara indefinida (àpeiron, “sense forma” en grec) com a únic substrat universal.

D’aquestes solucions basades en un únic substrat material universal en diem solucions monistes.

El pas al pluralisme

Parmènides es va plantejar la qüestió ja formulada anteriorment de manera més teòrica: l’ésser és i necessàriament és; el no-ésser no és, i necessàriament no és.

Si admetem el que diu Parmènides alhora que acceptem que allò que hi ha, des de sempre i per sempre, no és un únic principi sinó una pluralitat, podem explicar la diversitat de la realitat i de les seves transformacions a partir d’un seguit de combinacions d’aquests primers principis. D’aquesta solució en diem pluralisme.

Principals exponents del pluralisme:

• Anaxàgores (segle V a.C.) enuncià que totes les coses tenen fragments de tot.
• Leucip i Demòcrit van concloure que la realitat estava formada per àtoms.
• Empèdocles va proposar que tot havia d’estar constituït per proporcions variables de quatre arrels: aigua, aire, terra i foc.

La unió i la separació d’aquests elements era deguda a l’acció combinada de dues forces de signe contrari: l’amor i l’odi.