Orígens del Catalanisme Polític: Del Centralisme a la Lliga

La crítica del centralisme

Les diferents constitucions del nou Estat liberal van definir Espanya com a nació única, amb les corts com a dipositàries úniques de la sobirania nacional (si de cas, compartida només amb el rei), i van apostar per un model d'organització estatal basat en la centralització política, econòmica, administrativa, jurídica i militar.

Sota el regnat d'Isabel II, l'Estat liberal va haver d'enfrontar-se a les crítiques de certs sectors del progressisme català que discrepaven d'una centralització tan radical i reclamaven més atribucions per als ajuntaments i les diputacions. Els moviments populars (bullangues) que es produïren entre el 1835 i el 1843 van palesar aquest descontentament i van ser una primera mostra d'oposició al centralisme. Així, tant en la insurrecció de Barcelona del 1842 com en la de La Jamància del 1843, s'hi van formular projectes de reforma de l'Estat amb un fort contingut anticentralista, federal i popular (vegeu el tema 3).

Durant la Dècada Moderada (1844-1854) es va produir un augment del centralisme, acompanyat d'una política d'ordre públic molt dura que va comportar la declaració de l'estat de guerra a Catalunya en diferents ocasions. Això va provocar que fins i tot els moderats catalans iniciessin un cert distanciament dels seus homònims espanyols, que es mostressin descontents davant l'uniformisme cultural i que reivindiquessin el particularisme català. Homes com Jaume Balmes, Joan Mané i Flaquer i Manuel Duran i Bas van defensar la descentralització.

El federalisme

Des de la dècada del 1840, en un context de lluites polítiques i socials, el federalisme es va iniciar de la mà del republicanisme, amb Abdó Terradas com a primer referent. Al 1868, amb l'aparició del Partit Republicà Democràtic Federal, les idees federals van experimentar una expansió política important. La implantació d'aquest partit va ser especialment significativa a Catalunya, sobretot en els medis urbans; va rebre el suport de la petita burgesia i va tenir una difusió important entre el proletariat industrial.

Francesc Pi i Margall, el principal teòric del federalisme, sostingué que Espanya era una nació que havia de garantir la plena participació dels ciutadans, l'exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. En conseqüència, defensava que l'Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles o regions de la Península.

En aquesta direcció, l'any 1869 un grup de federals catalans, entre els quals hi havia Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, juntament amb representants dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó (Balears, València i Aragó), van signar el Pacte Federal de Tortosa. Aquest document constituïa un acord per impulsar un Estat federal espanyol que tingués en compte la realitat històrica de l'antiga Corona d'Aragó i que es fonamentés sobre el concepte de la sobirania popular.

La caracterització de com havia de ser un Estat federal es va concretar durant la proclamació de la Primera República i es va fer efectiva amb el projecte de Constitució del 1873. Però el fracàs de l'experiència republicana i la nova situació provocada per la Restauració van fer perdre influència al republicanisme i les dissidències van fragmentar el partit.

En el nou context de la Restauració, el federalisme va replantejar-se la relació entre els diferents territoris que havien de constituir l'Estat federal. Josep M. Vallès i Ribot, principal referent del federalisme a Catalunya atès que Pi i Margall residia a Madrid, va proposar la redacció d'un projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Espanyola (1883). El text dotava Catalunya d'unes corts sobiranes i d'un govern amb àmplies competències i sense altres limitacions que les derivades del pacte federal.

La dimensió catalanista del nou programa no va ser compartida pel conjunt del partit federal i Pi i Margall va reformular el projecte a nivell espanyol posant l'accent en la problemàtica social, en especial la reforma agrària i les reivindicacions dels treballadors industrials. La defensa de la independència de Cuba feta per Pi i Margall va augmentar les dissensions a l'interior del partit, que va entrar en decadència a la seva mort (1901).

Valentí Almirall i el Centre Català

Valentí Almirall va ser una figura cabdal en la definició del catalanisme polític, del qual ha estat considerat un dels principals impulsors. Almirall, un dels dirigents federals més destacats de Catalunya, va trencar amb Pi i Margall l'any 1881 i es decidí a impulsar una acció política específicament catalana al marge dels partits d'àmbit estatal. La seva tasca propagandística el va portar a promoure el Primer Congrés Catalanista (1880), que pretenia aplegar tendències diverses, des del federalisme republicà fins al corrent que pels volts del 1870 havia fundat la primera associació catalanista, La Jove Catalunya, al voltant de la publicació La Renaixensa.

Almirall, ja des del Diari Català, explicà la necessitat que el catalanisme superés la formulació literària i cultural que fins llavors havia predominat i passés a ocupar-se dels “interessos materials” del país, la qual cosa significava fer política. Aquesta idea va ser el centre del congrés catalanista, en el qual es va acordar la formació d’un partit, el Centre Català (1882), encarregat de desenvolupar un programa reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

El Centre Català va convocar el Segon Congrés Catalanista l'any 1883, en el qual es va denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya i es va fer una crida als polítics catalans perquè els abandonessin i s'impliquessin en organitzacions estrictament catalanes.

El Memorial de Greuges

L'any 1885 el Centre Català va convocar un míting a la Llotja de Barcelona en què van participar organitzacions econòmiques de la burgesia (Foment de la Producció Nacional, Foment del Treball Nacional...), destacades institucions culturals (Consistori dels Jocs Florals...) i altres entitats catalanistes. Per tal d'assolir més projecció pública es va redactar un document, el Memorial de Greuges, que va ser presentat a Alfons XII i que va constituir el primer manifest polític unitari del catalanisme.

El Memorial denunciava el centralisme i demanava el dret a impulsar la vida regional; també defensava el proteccionisme i el dret civil català davant l'amenaça governamental d'elaborar un nou codi civil únic per a tot Espanya. La mort del rei aquell mateix any limità l'eficàcia del document, però el seu impacte a Madrid va ser notable. El Memorial també va aproximar el moviment catalanista a la burgesia, que fins llavors es movia en l'àmbit dels partits dinàstics i que, en el millor dels casos, defensava fortament el proteccionisme i manifestava posicions tímidament descentralitzadores.

L'any 1886, a partir d'aquestes experiències i de l'específica reflexió doctrinal, Almirall publicà Lo catalanisme, on establia les bases ideològiques d'un catalanisme progressista. El llibre explica la seva concepció del particularisme català, que havia de ser el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d'Espanya. Per això calia impulsar una forta tasca d'agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i va fundar una organització política interclassista amb capacitat en les eleccions.

El fracàs del projecte d'Almirall

La proposta d'Almirall va mostrar-se inviable ben aviat i va anar perdent suport. D'una banda, representava un catalanisme massa republicà per atreure amplis sectors de la burgesia catalana, que se situava en l'òrbita política dels partits monàrquics. De l'altra, tenia un component social més feble que el republicanisme federal, la qual cosa en limitava les bases populars. Finalment, la forta oposició d'Almirall a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, en gran part promoguda per l'alcalde liberal Rius i Taulet, va contribuir al seu aïllament i al distanciament de la burgesia, que pretenia desvincular de la política dinàstica. Poc després el Centre Català va desaparèixer i la influència d'Almirall dins el moviment catalanista va anar esmorteint-se.

La Lliga de Catalunya i el Missatge a la Regent

Les discrepàncies dins el Centre Català havien menat a una escissió i a la formació de la Lliga de Catalunya (1887), que va incorporar homes com Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba, al costat d'altres que procedien de la Renaixença, com Àngel Guimerà. La nova organització tenia un caràcter més conservador que el projecte d'Almirall, amb la qual cosa va sintonitzar millor amb una burgesia cada cop més descontenta amb la política dinàstica.

El nou grup va fer seves les reivindicacions de l'oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil català, el proteccionisme i l'execució d'una política exclusivament catalanista. Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la Reina Regent (1888), adreçat a Maria Cristina, en el qual demanava autonomia per a Catalunya. L'any següent, la Lliga de Catalunya va promoure una campanya en defensa del dret català i contra el projecte de reforma del Codi Civil que s'estava discutint a les corts de Madrid. Finalment, el govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil i aquest fet fou presentat com “la primera victòria del catalanisme”.