La Pietat de Miquel Àngel: Anàlisi de l'Obra i Context Històric

La Pietat de Miquel Àngel

Composició en aquesta obra, Miquel Àngel utilitza les proporcions de les figures: si la mar de Déu s'aixequés seria més alta que el seu fill. Això va ser un recurs per evitar l'efecte que es produïa en algunes pietats, com les nòrdiques, on Jesucrist semblava un nen més gran per a la mare.

L'obra té una forma piramidal. El cos sense vida de Jesús i els vestidures de la Mare de Déu formen una diagonal que travessa la composició triangular i dona sensació de moviment a una escena que, en principi, hauria de semblar estàtica.

La corba suau del braç esquerre de Crist, i la disposició dels músculs d'aquest braç desplaçats per la mà de la Mare de Déu, indiquen que el cos encara no està fred.

Aquesta composició va inspirar temps després a Tiziano per a les seves versions de l'enterrament de Jesús, i fins i tot en època molt posterior a Jacques-Louis David en el seu quadre La mort de Marat.

A la cinta que creua el pit de la Verge i va escriure: Michael Angelus Bonarotus Florentin Faciebat.

Estil

Estil es tracta d'una superfície molt polida, pròpia de l'estil de la primera època de Miquel Àngel, que va desenvolupar un gran detallisme a l'hora d'esculpir les imatges, de les quals destacaven els més mínims detalls com les venes, els nervis, els músculs, etc.

L'acurat acabat de les figures transmet una sensació de proximitat tan gran que es produeix la impressió que en tocar-les se'n podria percebre la suavitat de la pell. Posteriorment, l'artista desenvoluparia la tècnica escultòrica anomenada non finito, i faria escultures no tan concentrades en la bellesa ideal sinó més dramàtiques.

En aquesta primera Pietat es revela un estil equilibrat i sensible que, en les altres dues pietats (la Pietat del Duomo i la Pietat Rondanini), i en d'altres obres com Moisès, passarà a ser d'una expressivitat extrema, la terribilità, com l'anomenaven els seus contemporanis.

La Pietat és una escultura encara molt clàssica, però a la vegada una novetat respecte del Quattrocento; la bellesa de l'expressió de la Mare de Déu invita a pensar en els seus reflexos, en la seva vida interior. Miquel Àngel presenta la imatge de la bellesa idealitzada.

Miquel Àngel pensava que una vegada la idea de l'obra era al cap de l'escultor, també era dins del bloc de pedra, i que l'artista només havia de treure la pedra que sobrava per alliberar l'obra. Aquesta manera de treballar es pot observar en les seves obres inacabades com els esclaus per a la tomba del papa Juli II.

El respecte que se li tenia a la seva mort va fer que es prohibís acabar els seus obres, la qual cosa ens permet admirar la seva tècnica.

Marc històric

Miquel Àngel era un home molt poc sociable i difícil de tractar pel seu mal caràcter. Aquest mal caràcter era degut a l'elevat grau d'exigència envers l'obra d'art, fins i tot d'els seus. Quan li feien un encàrrec, patia un terrible turment perquè volia trobar-lo millor de si mateix i mai no quedava satisfet del tot. Per aquest alt grau d'exigència va ser enemic de Leonardo, Rafael i Bramante, i simbòlicament es pot dir que també d'si mateix. Va ser escultor, pintor, arquitecte i escriptor, però de tots els arts preferia l'escultura. Se sentia per damunt de tot escultor.

Va néixer a Florència el 1475 i amb només 12 anys va entrar com a aprenent al taller de Ghirlandaio. Un any després, Llorenç de Mèdici el Magnífic l'acollí per treballar al cercle d'artistes del seu palau, posant-se en contacte amb els intel·lectuals que l'introduirien en les idees del neoplatonisme.

L'any 1496 decidí marxar a Roma, ciutat que li va veure triomfar. Al març de 1505, Juli II li encarrega la realització del seu monument funerari, projectant un complex d'arquitectura i escultura monumental, on es celebraria el triomf de l'Església i el prestigi del pontífex. Miquel Àngel, entusiasmat amb aquesta obra, romangué a Carrara durant vuit mesos per ocupar-se personalment de l'elecció i l'extracció dels marbres necessaris, però en tornar a Roma el pontífex, absorbit pels plans de Bramante per a la reconstrucció de Sant Pere, havia arxivat els plans del mausoleu.

El 1506, Miquel Àngel, enfadat, abandona Roma i es dirigeix a Florència, però a finals de novembre, després dels nombrosos crits del pontífex que el va amenaçar d'excomunicar-lo, es reuneix amb ell a Bolonya. Al maig de 1508, accepta dirigir la decoració de la Capella Sixtina.

L'any 1534 accepta l'encàrrec de Climent VII per a l'altar de la Capella Sixtina, on realitzà el Judici Final entre 1536 i 1541. Durant els últims vint anys de la seva vida, Miquel Àngel es dedicà sobretot a treballs d'arquitectura, especialment la finalització de la basílica de Sant Pere del Vaticà.

Va morir a Roma el 18 de febrer de 1564 i va ser enterrat a l'església dels Sants Apòstols de Roma. Més tard, el seu cos va ser robat i traslladat a l'església de la Santa Creu de Florència, prop de la casa on havia viscut.

Significat de l'obra

Amb aquesta obra, Miquel Àngel vol transmetre la idea que els persones aconsegueixen la redempció eterna dels seus pecats a través del dolor, com la Verge Maria.

A diferència de les pietats nòrdiques, on la Verge estava desgarrada pel dolor, la Mare de Déu de Miquel Àngel no plora, només la mà sinistra, aixecada cap al cel, comunica el lament típic que se li atribuïa a l'Edat Mitjana: «Mireu-me i digueu-me si hi ha a la terra un dolor comparable al meu dolor».

La inspiració de Miquel Àngel potser li va venir de Sant Bernardí de Siena, que en un dels seus sermons descriu la Mare de Déu en aquest moment de la Pietat recordant els dies de Betlem, quan Jesús era un nen i ella el tenia adormit als seus braços.

Una anècdota explicada per Condivi i Vasari conta que un dels francesos que formava part del seguici del cardenal que havia encomanat l'obra li va preguntar en to de rètol on s'havia vist la Mare de Déu més jove que el seu fill. Miquel Àngel li va contestar: «In Xadiso», a l'Paradís, i a l'obra l'Xadiso, de Dant, i a un vers que parla de la Mare de Déu com a «Mare Verge, filla del teu Fill…».

Encàrrec i ubicació

L'obra va ser encarregada per un cardenal francès, Jean Bilhères, ambaixador del rei francès Carles VIII davant del papa Alexandre VI. És per aquesta raó que se li encarregà la Pietat, tema poc comú en l'art italià però molt estimat al francès.

La Mare de Déu, asseguda a la roca del Calvari, és la figura de l'Església de Roma. El cardenal volia deixar la Pietat com a testimoni de la seva voluntat i la del seu rei Carles VIII de contribuir al discurs reformista de l'Església i a les intencions del papat de recordar la seva primacia.

Originalment es va instal·lar a l'església de Santa Petronil·la, al sud de l'antiga basílica de Sant Pere, possiblement perquè allí va ser enterrat el cardenal que l'havia encomanat, i que havia mort poc després d'acabada l'obra, però posteriorment va ser traslladada a la basílica de Sant Pere.