Plató i Hume: dos models de coneixement

Plató (coneixement): En canvi, Plató considera que la ment, l’ànima ja posseeix les idees de les coses que són, encara que es trobin en un estat d’oblit. // L’acte de conèixer és un acte de recordar, un recordar que ja posseeix l’ànima, pel fet que aquesta ànima ja havia “vist” les “idees” en el món intel·ligible. // Les “idees” en Plató són diferents del sentit que els donem habitualment. // Les “idees” no provenen de l’experiència. Tenen a veure amb l’àmbit de l’autèntica realitat. // Tenen existència pròpia, no en la ment, sinó en el món intel·ligible; encara que nosaltres podem accedir-hi mitjançant la raó. // Són “essències”, el model a partir del qual s’han format les coses del món sensible, de la nostra experiència. // Per tant, per a Plató, les “idees” no són les representacions en la ment de les coses del món sensible. Que nosaltres tinguem representacions en la ment dels objectes del món sensible és cert, no ho nega Plató, però aquestes representacions no són pròpiament les “idees”. // En canvi, Plató considerarà que el tipus de coneixement que podem obtenir del món sensible, només és “doxa”, opinió; és a dir, uns coneixements amb un valor de veritat gairebé inexistent. // En acceptar Plató un altre àmbit d’existència com l’autèntica realitat, el món intel·ligible, considerarà que el coneixement amb autèntic valor de veritat correspon a la disciplina (dialèctica) que es refereix als objectes d’aquest món intel·ligible. // En canvi, per a Plató, el sol fet que els fenòmens del món sensible estiguin sotmesos a canvis i transformacions ja era motiu suficient per negar que es pogués tenir coneixement vàlid i rigorós (episteme). // Mentre hom accepta “la creença”, l’hàbit i el costum com a factors que contribueixen a poder obtenir coneixements, Plató els rebutjarà. Precisament els hàbits, les emocions i tot el que depèn de l’experiència i dels sentits són impediments, obstacles dels quals ens hem de desprendre, en el camí d’ascens que fa l’ànima, si vol dirigir-se, apropar-se al veritable coneixement, al món intel·ligible (mite, relat de la caverna).

Hume (coneixement): Els nostres coneixements i les nostres idees s’originen inicialment a partir de l’experiència. //

Quan neix la nostra ment, és com un full en blanc, no hi ha cap tipus de noció innata, cap tipus de principi que es trobi ja dins del nostre enteniment. // Allò amb què es construeixen els nostres coneixements són les idees, però aquestes es formen a partir de les impressions (segons el principi de còpia). Per tant, les idees serien representacions més afeblides. // L’única realitat que existeix és la que ens aporta aquesta experiència; les úniques idees vàlides seran les que puguem extreure d’aquesta experiència. // L’única realitat que està al nostre abast és la que ens aporta l’experiència. Hume defensa que podem obtenir coneixements del món sensible, encara que afirmarà que aquests coneixements no tenen un valor de veritat absolut. // Els fets d’experiència (les qüestions de fet) no hi poden tenir una veritat absoluta, sinó sempre probable. // D’aquesta manera, tendim a creure que allò que s’ha produït de la mateixa manera en el passat també continuarà produint-se de la mateixa manera en el futur. I així és com podem establir relacions entre els fenòmens de l’experiència (qüestions de fet): formulem hipòtesis, principis, lleis per tal de poder inferir previsions o prediccions.