Tres Poemes Cabdals de la Literatura Catalana: Anàlisi i Textos

Desolació, de Joan Alcover

Anàlisi de l'obra

• Tema: Dol personal i desolació després de la pèrdua.
• Jo poètic: L'arbre com a metàfora del poeta.
• Tempesta: Simbolitza la mort de la dona i els fills.
• Situació: Un arbre destruït però viu; el poeta sobreviu amb dolor.
• Desolació: Tristesa profunda i permanent (no pas momentània).
• Significat: La vida continua, però sense felicitat; només queda el sofriment.
• Forma: Sonet de versos alexandrins (12 síl·labes), estructurat en dos quartets i dos tercets.
• To: Pessimista i elegíac.

👉 “Metàfora d’un arbre trencat per expressar el dolor i la desolació després d’una gran pèrdua.”

Poema

Jo soc l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure a poc a poc.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sense joia ni ombra, ni ocells ni cap font blanca,
jo visc sols per a plànyer-me i per a fer-me foc.

El pi de Formentor, de Miquel Costa i Llobera

Anàlisi de l'obra

• Tema: Exaltació de la força, la resistència i l'ideal espiritual.
• Jo poètic: Veu admirativa (el poeta i el públic).
• Pi: Símbol de l’artista modernista (solitari, superior, elevat).
• Comparacions: «Més verd que el taronger», «més fort que el roure», «més alt que l’olivera» (reforcen la seva superioritat).
• Significat: El pi resisteix totes les adversitats (el vent, la tempesta, la solitud).
• Símbol clau: L'ideal modernista de l’artista (força i elevació espiritual).
• Mètrica: Versos alexandrins (12 síl·labes) i estrofes combinades de 12 i 6 síl·labes (hexasíl·labs).

👉 El pi simbolitza l’artista modernista: fort, solitari i elevat espiritualment, capaç de resistir totes les adversitats.

Poema

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor qui puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada
com l’au dels temporals.

Oda a Espanya, de Joan Maragall

Anàlisi de l'obra

• Tema: Crítica a la decadència d’Espanya després del desastre del 1898 (pèrdua de Cuba i Filipines).
• Context històric: Crisi de l’Imperi espanyol i necessitat de regeneració.
• Jo poètic: La veu d’un «fill d’Espanya» (crítica des de la implicació emocional).
• Idea principal: Espanya envia soldats a la guerra de Cuba. Després de la derrota i la pèrdua de les colònies, es denuncia un país antic, immobilista i en crisi.
• To: Crític, reflexiu i amb voluntat de canvi (regeneracionista).
• Estil: Llenguatge directe i emotiu, propi del modernisme (crítica social i expressió subjectiva).
• Forma: Versos octosíl·labs d'estructura irregular, amb l'ús de silencis o guions per marcar èmfasi i censura.

👉 Crítica a una Espanya en decadència després del 1898, amb voluntat de canvi i regeneració.

Poema

Escolta, Espanya,
la veu d'un fill
que et parla en llengua
no castellana;
parlo en la llengua
que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries i els teus records,
records i glòries només de morts:
has viscut trista.

Jo vui parlar-te molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes vida és la sang,
vida pels d'ara i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies a morts els fills,
te satisfeies d'honres mortals,
i eren tes festes els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos marxar replens
dels fills que duies a que morissin:
somrients marxaven cap a l'atzar;
i tu cantaves vora del mar
com una folla.

On són els barcos? On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh, salva't de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!