Poesia i Teatre Modernista: Característiques, Autors i Obres Clau

El Modernisme Literari: Poesia i Teatre

Varietats dialectals del català:

• Oriental: Rossellonès, capcinès, septentrional de transició.
• Central: Salat, xipella, barceloní, tarragoní.
• Balear: Mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc.
• Alguerès.
• Occidental: Nord-occidental: Ribagorçà, pallarès, tortosí, lleidatà.
• Valencià: Valencià septentrional, castellonenc, valencià apitxat, valencià meridional, alacantí.

Delimitació geogràfica del català i castellà al País Valencià:

• Castellà: L'Alt Maestrat, l'Alt Palància, Els Serrans, la Foia de Bunyol, la Plana d'Utiel-Requena, la Vall d'Aiora-Cofrents, la Canal de Navarrés, l'Alt Vinalopó, el Baix Segura, el Racó d'Ademús, la Ribera Baixa.
• Valencià: Els Ports, el Baix Segura, l'Alt Maestrat, la Plana Alta i Baixa, l'Alcalatén, el Camp de Morvedre i del Túria, l'Horta, la Ribera Alta, la Safor, la Costera, la Vall d'Albaida, el Comtat, la Marina Alta i Baixa, l'Alcoià, l'Alacantí, el Vinalopó Mitjà i el Baix.

La Poesia Modernista

Els poetes modernistes s'oposaven a la visió dels poetes dels Jocs Florals, perquè consideraven que tenien manca de sinceritat, temàtica reduïda i llenguatge arcaïtzat. Hi havia dos grups de modernistes:

• Regeneracionistes: Defensaven una poesia espontània, l'expressió pura i sincera de l'emotivitat de l'artista, deixant les qüestions formals en segon terme. Tractaven els temes de la natura en un to vitalista.
• Esteticistes: Connectats amb els moviments poètics europeus més innovadors. Volien una poesia més culta, elaborada i artificiosa, tant en forma com en contingut.

Joan Maragall: El Poeta de la Paraula Viva

Joan Maragall fou el poeta més important de la poesia regeneracionista. La seva teoria poètica es basa en la paraula viva. Per a ell, la paraula és sagrada, perquè revela la vibració més íntima del poeta. Cal dir les coses com rauen, com se senten, fent cas de la inspiració, espontàniament, sense massa elaboració. En la temàtica de la seva poesia, destaquen la creació de mites i temes populars de la tradició catalana i l'evolució de la natura i del paisatge. La seva producció inclou Visions i cants (1900) i El Comte Arnau (figura mítica d'un bandoler català).

La Generació del 1909: Renovació de la Llengua Valenciana

El modernisme català va tenir una existència fugaç. Les causes que ho expliquen són la influència que exercí la poesia de Teodor Llorente i l'èxit del sainet en el teatre. Factors de caire econòmic i social, com ara la inexistència d'una burgesia industrial que donés suport a aquesta nova visió de l'art, a més cal recordar que escriptors com Blasco Ibáñez, Azorín o Miró van escriure en castellà. Entre els poetes modernistes valencians cal esmentar l'anomenada Generació del 1909, integrada per Miquel Duran de València, Daniel Martinez Ferrando, Josep Maria Bayarri i Jacint Maria Mustieles, que proclamaren la necessitat de renovar la llengua valenciana.

L'Escola Mallorquina: Classicisme i Equilibri Formal

Els poetes mallorquins conrearen una poesia d'arrel clàssica caracteritzada per la contenció, l'equilibri i la recerca d'una expressió formal perfecta, seguint els postulats dels noucentistes. Hi destaquen:

• Miquel Costa i Llobera: Publicà el llibre de poesies (1885), on plasma la seva visió del món mitificant els elements del paisatge de Mallorca. La seva admiració pel món clàssic queda ben marcada en l'obra Horacianes (1918).
• Joan Alcover: Va publicar Cap al tard (1909), que conté composicions de tipus popular i llegendari al costat d'unes altres de tipus elegíac, i Poemes bíblics (1918), en què recorda diverses figures de la Bíblia.

El Teatre Modernista: Renovació i Tendències

El teatre experimenta una renovació profunda durant el modernisme, gràcies a les corrents teatrals que venien d'Europa. Hi ha dues tendències teatrals:

• Regeneracionista: Va ser un teatre d'idees. Escenificava els conflictes entre l'artista i la societat, entre l'individu i l'entorn. Els autors més representatius són Ignasi Iglésias (Els vells) i Joan Puig i Ferreter (La dama enamorada).
• Esteticista: Es defensava el gust de l'art per l'art i, com a conseqüència, els temes de les obres que pertanyen a aquest corrent no tracten cap problemàtica social. Hi destaquen Adrià Gual (Nocturn i silenci) i Santiago Rusiñol (Cigales i formigues) (adaptació de L'auca del senyor Esteve) que reflecteix l'enfrontament entre l'artista i la burgesia.