La poesia i el teatre de postguerra a Catalunya

Poesia a la postguerra

Pel que fa a la poesia, ja des del primer moment de la postguerra jugarà un paper important, tant des de l’exili com des de la clandestinitat. La poesia serà el medi que donarà continuïtat a la literatura anterior a la Guerra Civil i que assegurarà la supervivència d’una cultura amenaçada i atacada.

Tendències literàries:

• Estètica postsimbolista: hi destaca Carles Riba.
• Conviurà la poesia pura i una poesia força relacionada amb el context històric, i la situació que Catalunya vivia sota el règim franquista. Per exemple, Carles Riba expressarà a les Elegies de Bierville (XXX) la desolació de l’exili.
• Al mateix temps, es manté la voluntat de treballar acuradament el llenguatge i els mots, tradició iniciada en el Noucentisme.
• També hi trobarem una actitud més propera a les problemàtiques sorgides a la postguerra, tot i que continuant la tradició lingüística. Això és Salvador Espriu.
• Cap als anys 40, tot i que en un segon pla, comença a prendre el relleu la figura de Joan Brossa.

Des de la perspectiva històrico-cultural, és important el canvi que es produirà en l’estètica de la poesia després de la mort de Carles Riba l’any 1959. La paraula poètica iniciarà un nou camí que donarà pas a un corrent estètic que mostrarà de forma crítica la realitat històrica i quotidiana. La poesia serà el mitja que permetrà expressar-se dins de la repressió del règim. Es tracta del realisme històric.

La poesia també es convertí en un mitjà d’identificació i intensificació cultural en els Països Catalans: al País Valencià apareix la figura de Vicent Andrés Estellés.

Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter (Osona), 19 de març de 1929 - 11 de novembre de 2003). És conegut sobretot com a poeta.

Amb Paraules al vent (1954), obté el Premi Óssa Menor.

A partir del 1970 l’esclerosi múltiple que patirà tota la vida comença a fer-se evident. Aleshores, la introspecció serena de les seves limitacions fa que la seva poesia transcendeixi la realitat de l’àmbit de la malaltia, i basteix un món poètic original com a expressió de les sensacions més humanes: - l’amor - el desig - la mort,

que pot ser entès per tothom: Vint-i-set poemes en tres temps (1972), finalista del premi Carles Riba; La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974), Quadern de vacances (1976).

El reconeixement públic li arriba amb la publicació a Llibres del Mall de tres volums de l’Obra poètica: L’arrel i l’escorça, El llarg viatge i Amb vidres a la sang. Amb el poemari Estimada Marta, el 1978, el poeta és conegut popularment i reprèn l’assistència a actes públics.

Teatre de postguerra

Quan a teatre, les representacions teatrals en llengua catalana van ser prohibides entre 1939 i 1946, i alguna obra com Terra Baixa d’Àngel Guimerà es va representar, però en castellà.

A partir del 1946, a partir de la nova situació creada amb el triomf de les forces aliades a la II Guerra Mundial, s’inicià un “lleu” procés d’obertura, un procés mínim, però que permetia reprendre lentament la normalització del teatre català als escenaris.

No serà fins als anys 50, amb Salvador Espriu i Joan Oliver, Pere Quart, que el panorama teatral català es renovarà.

L’any 1955 Frederic Roda i Jordi Sarsanedas van fundar l’Agrupació dramàtica de Barcelona (ADB), de caràcter independent, agrupació que possibilitarà un nou teatre, amb representacions de teatre estranger, a autors catalans com Espriu, Brossa o Oliver.

Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985)

Conreà diversos gèneres literaris:

• Narrativa: Laia, Ariadna al laberint grotesc...
• Poesia: Cementiri de Sinera (Sinera és Arenys a l’inrevés, allà on passà la seva adolescència), Les cançons d’Ariadna...
• Teatre: Primera història d’Esther i Una altra Fedra, si us plau.