El Principat i el Dominat a l'Imperi Romà

Principat

Després de la mort de Juli Cèsar, a Roma es va produir un nou repartiment de poder a través d’un segon triumvirat (43 aC) integrat per: Octavi, Marc Antoni i Lèpid. No va trigar a començar una nova guerra civil entre els nous triumvirs, i durant aquest conflicte es va gestar l’origen del poder polític imperial al voltant de la figura d’Octavi, després que aconseguís la submissió de Lèpid i derrotés Marc Antoni l’any 31 aC. Des de l’any 27 aC, Octavi va ser conegut amb el sobrenom d’August i tenia a les seves mans tot el poder de Roma. Teòricament, continuaven en funcionament les institucions republicanes, però en la pràctica el nou emperador es feia reconèixer amb el títol de Princeps civum et senatus. Els territoris que actualment anomenem Imperi Romà van ser conquerits durant el període de la República. Quan August va arribar al poder, el Mediterrani ja era un Mare Nostrum. No obstant això, a partir de la nova organització que va impulsar aquest primer emperador, els territoris conquerits van ser distribuïts en dues grans categories: les províncies senatorials – les que tenien un caràcter més submís al poder de Roma, i les províncies imperials – territoris no totalment pacificats, on es feia necessària la presència de tropes que depenien de l’emperador.

Dominat

El sistema imperial romà va anar evolucionant fins que va constituir un sistema de monarquia absoluta que es coneix amb el nom de Dominat. A partir de l’època de Dioclecià, a finals del segle III, es va instituir un nou sistema de govern col·lectiu integrat per quatre persones, la tetrarquia, amb dos augustos que actuaven simultàniament en la defensa de l’imperi, a la part occidental i oriental, ajudats per uns altres dos personatges, anomenats cèsars que, finalment els haurien de succeir. El sistema va derivar cap a una diarquia i finalment cap a la monarquia absoluta de Constantí, el fundador de la ciutat de Constantinoble (330 dC) on va traslladar la capital de l’imperi. L’emperador Teodosi a final del segle IV va dividir l’Imperi Romà en dues parts. La part occidental, que després va heretar el seu fill Honori, el govern de la qual va tenir la capital a Roma, i la part oriental, per al seu fill Arcadi, amb la seu a Constantinoble. En aquell moment, les fronteres de l’imperi (limes) s’estaven desgastant ràpidament. Tribus bàrbares senceres eren llogades per fer front a l’embranzida d’altres pobles de més enllà del Rin i del Danubi. Tradicionalment s’accepta com a data de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident el 476 dC. L’Imperi Bizantí va perdurar gairebé mil anys més, fins a la caiguda de Contantinoble, l’any 1453, davant l’assetjament dels turcs.

Dedal i Ícar

Dèdal a l’illa de Creta va servir a les ordres del rei Minos i va tenir el fill que ha passat a la història amb ell, Ícar. A Creta, Dèdal va construir un artefacte a instàncies de Pasifae, esposa del rei, gràcies al qual ella va poder tenir relacions amb un bell toro, i d’aquesta unió va néixer el Minotaure, posteriorment Dèdal va haver de dissenyar el laberint, per recloure-hi el monstre antropòfag, meitat home, meitat brau. El rei Minos va decidir castigar Dèdal i el va tencar, juntament amb el seu fill Ícar, al laberint. Però l’inventor va buscar la manera de fugir volant construint unes ales amb plomes d’ocell unides amb cera. Dèdal va avisar Ícar que no havia de volar ni massa amunt ni massa avall. Però Ícar, embriagat per la llibertat que li donava el fet de volar, es va acostar massa al sol, la cera es va fondre, les ales es van desfer i va caure al mar. Dèdal va aconseguir salvar-se i, després d’enterrar el seu fill en una illa que va rebre el nom d’Icària, va viure a Sicília fins que va morir.