Principi de normalització

El principi de sectorització. La normalització de la vida de les persones amb discapacitats i la seva integració en la dinàmica quotidiana de la seva comunitat més pròxima exigeix que es descentralitzin els serveis que es necessiten perquè els principis anteriors siguin una realitat. «El principi de sectorització de serveis és aplicar el principi de normalització a la realitat geogràfica on resideixen les persones amb discapacitats, amb l'objectiu de prestar serveis als qui els necessitin i on es necessitin: en el seu ambient físic, familiar i social. Es tracta de respondre a les necessitats dels individus en l'entorn en què viuen». El sector és la unitat geogràfica i de població en la qual es considera possible, de manera adequada i eficaç, avaluar les necessitats, programar els serveis, coordinar les competències, prestar les atencions requerides i estar subjecte a un control de qualitat per garantir que s'apliquin realment els principis de normalització i integració. Principi d’individualització.Les persones amb discapacitat requereixen, en molts casos, una atenció individualitzada, no en el sentit d'aïllat i únic, sinó en un doble significat: (_)D'una banda, amb la finalitat d'afavorir la seva participació i assegurar la qualitat dels serveis que es presten, s'hauran de proporcionar les mesures precises d'individualització pel que fa a ajustar la durada, els programes i l'avaluació a les característiques i singularitats de cada persona. (_)D'altra banda, reconèixer que cada persona té unes necessitats educatives a les quals s'haurà de respondre d'una manera singular: dues persones amb discapacitats similars poden tenir necessitats diferents tant a nivell personal com social._  Segons Brennan (1990), una conseqüència de la influència del principi de normalització és que progressivament es tendeix a potenciar la individualització de la intervenció educativa de cada persona.