Prova en el Dret Tributari: Càrrega, Mitjans i Valoració (Art. 105 i 106 LGT)

Prova en el dret tributari

1. Càrrega de la prova (art. 105 LGT)

Tindrà la càrrega de la prova qui pretengui fer valer el seu dret i ha de provar els fets constitutius del mateix. Criteri de facilitat probatòria: qui tingui més facilitat per provar els fets. L'Administració tributària ha de provar la realització del fet imposable, la magnitud que serveix per determinar la base imposable i els elements de quantificació, i les circumstàncies que determinen que el fet imposable se li atribueixi a l'obligat.

Què pot provar? Els fets que invoqui i que impediran el naixement de l'obligació o la seva exempció, i les circumstàncies de supòsits d'extinció o beneficis fiscals. L'obligat tributari complirà també amb el deure de provar quan designi elements de prova que ja té a l'Administració.

2. Normes de mitjans i valoració de la prova

Regles i principis: limitació de mitjans de prova (presentar la prova que estimi oportuna); lliure apreciació de la prova (es interpreten les proves de forma individual per posteriorment dur a terme una apreciació conjunta de totes); facilitat probatòria (l'Administració tributària, dins dels mitjans al seu abast, haurà d'ajudar a aconseguir les proves que precisi a l'interessat quan aquest les tingui més fàcils d'aconseguir); de claredat amb el subjecte passiu.

Mitjans probatoris: documents privats; documents públics; diligències i actes; llibres de comptabilitat i registres fiscals; registres públics; interrogatori de parts o de testimonis; dictamen de perits (TPC); reconeixement judicial.

Especialitats: Estadístiques podran facilitar informació que es podrà incorporar al procés. Caràcter prioritari de les factures per a empresaris i professionals: la factura s'usa com a prova documental molt important, ja que pot justificar el dret a deduir despeses o aplicar altres deduccions (IVA). La llei pròpia de cada tribut podrà exigir requisits formals per a la deducibilitat.

3. Valoració de les proves (art. 106.1 LGT)

Mitjançant el principi de llibertat provatòria: hauran de complir requisits. Opcions: si els compleixen, la factura tindrà valor equiparable al de documents privats; si no, a la factura que li falten dades només serà rellevant si, per mitjà d'altres mitjans, es corrobora el seu contingut (principi d'apreciació conjunta de les proves). En mitjans de prova considerats no suficients, s'haurà de provar la insuficiència.

4. Presumpcions

Són aquelles que la llei configura com a supòsit d'un fet del qual es deriva com a conseqüència la necessitat d'entendre produït un altre fet diferent. Si està provat el primer fet per l'Administració, la llei entén que ha succeït el segon fet que no coneixia.

• Presumpció iuris tantum: poden ser desvirtuades mitjançant prova en contra. Només són vàlides si són abstractes i genèriques (presumpció de retribució del treball per compte aliè o cessió a títol oneros de béns).
• Exemples: presumpció de certesa de titularitat: si el registre públic diu que el subjecte és titular d'un immoble, ho serà fins que es provi el contrari; presumpció de certesa per a obligats de dades i elements de fet consignats en liquidacions, autoliquidacions i comunicacions de dades; presumpció de certesa de la informació obtinguda d'obligats, inclosa en les seves declaracions o en contestacions a requeriments que es realitzin en compliment de l'obligació d'informació (si hi ha error caldrà rectificació).
• Iuris et de iure: presumpcions legals i rígides que no admeten prova en contra. Quan la llei diu que es presumeix un fet, aquest no admetrà prova en contra (si presta capital i rep interessos per la devolució).
• No previstes en la llei: el tribunal, a partir d'un fet provat, podrà presumir la certesa d'un altre fet si entre un i l'altre existeix un enllaç directe.

5. Ficcions

Existeixen per comoditat per a l'Administració o per conveniència en la lluita contra el frau. Amb elles es crea un substrat jurídic distint de la realitat i es pren com a cert. No s'admet prova en contrari, encara que la realitat no coincideixi amb el que estableix la llei.

Exemple: titularitat de 2a residència. Per un habitatge buit que no genera rendes per lloguers, en l'IRPF s'ha d'imputar com si algú estigués vivint en aquest habitatge i em estigués pagant lloguer. És totalment constitucional perquè el que es busca és promoure l'accés a l'habitatge de tothom.