Quim monzó la dama salmon

-Catorzè conte: El regne vegetal

Aquest cop un noi sembla ser que jove ens explica els seus esforços en ser depravat com de petit ho somiava i com ho aconsegueix. Ens explica “l'ultima” on troba a una noia que li agrada surt amb ella a passejar i finalment la duu a casa, a l'endemà es convenç de que es un cràpula i torna a quedar amb la intenció d violar-la però es troba amb un inconvenient la noia te un trastorn psicològic extrem en el que es convenç ella mateixa de les coses, aleshores no pot penetrar-la. Acaba sortint amb ella i ella l'estima a ell, ell l'intenta convèncer de la perversitat i la depravació però quan hi pensa com es ella li entra la por de si això no es girarara en contra seu. El tema es atrevit i original la depravació del noi junt amb els problemes de la noia resulten d'allò mes divertit i el final ens deixa amb ganes e saber com continuarà allò.

Tretzè conte: Un cinema

Trobem un home davant d'un cinema descrivint-lo, finalment decideix entrar i es la mateix taquillera qui li va tallar les entrades, l'acció dintre del cinema es desesperant entre la nefasta qualitat de la pel·lícula i la pesadesa de la gent en fer nosa arriba el punt en el que decideix marxar, però quan arriba a casa es troba amb que h perdut les claus i ha d refer les passes cap a al cinema, per sort troba les claus abans d'arribar però aleshores passa alguna cosa que a mi encara no em queda clara i es que decideix anar al cinema i treure's alguna cosa de sobre com si fos una carrega, a mes tot s'embolica mes amb el comentari “¿Tinc por dels fantasmes?”.

temes recurrents :

la solitud humana fins que lesser uma no accepta que viu en una solitud no viura be. Neix sol. Les decissions importants les pren sol . Quan mor, mor sol.

organització de la societat: critica periodica de com hem montat la societat , cursa del consumisme, hem comvertit la vida en una cursa d'obstacles.

agressivitat

sexualitat

la mort: vista com el final de tot, allo que te un principi
angoixa vital: tots vivim en un raconet dangoixa, sempre ens fem una mica de retret

felicitat: flaixos, instants que un percep que la vida ha de ser viscuda
incomunicació

observació dle nostre entorn

buidor de lindividu

ironia

perdua de la memoria

autor: Quim monzó i Gómez va néixer al 1952

eix de producció: olivetti, moulinex, chafoteaux et mary al 1980