Quim Monzó: un mestre de la narrativa curta

Quim Monzó (Barcelona, 1952) ha treballat com a dissenyador gràfic, dibuixant de còmics, corresponsal de guerra, columnista de periòdic, autor de lletres de cançons, guionista de programes de ràdio i televisió i de traductor, a més de ser un gran escriptor. En el camp de la narrativa, destaca com a autor d’algunes novel∙les llargues, com L’udol del griso al caire de les clavegueres (1976), la seua primera novel∙la; Self‐Service (1977), escrita en col∙laboració amb Biel Mesquida o La magnitud de la tragèdia. Tot i això, on la seua escriptura es fa memorable és en el terreny de la narrativa curta, amb diversos reculls de contes, subversius i sarcàstics, d’ambientació urbana, com Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chafoteaux et Mauri (1980), L’illa dels Maians (1985), El perquè de tot plegat (1993), Vuitanta‐sis contes (1999), o la més recent, Mil Cretins (2007), portada al cinema, amb el mateix títol, pel director català Ventura Pons el 2010. És clar que la seua narrativa curta reflecteix la societat per diverses raons (la temàtica que tracta, la idiosincràsia dels personatges, el llenguatge que utilitza i els recursos amb que l’orna), com intentarem desgranar a continuació, remarcant precisament allò que són els trets més definidors de la seua manera de contar històries. Vegem‐ne alguns:

És original i molt enginyosa; la majoria dels contes no presenten la tradicional divisió en plantejament, nus i desenllaç, sinó que després d’una successió de fets, de vegades encreuats o contraposats, s’arriba a un final sorprenent, humorístic i, fins i tot, absurd. Es una estructura breu, esquemàtica, on gran part dels fets se’ls ha d’imaginar o pressuposar el lector.

Els seus contes sorprenen i pertorben, són actuals, originals, sarcàstics i, fins i tot, impertinents. Narren històries que transcorren en el món urbà, on els personatges són anònims, estandarditzats, despersonalitzats i arrosseguen un seguit de problemes emocionals (insatisfacció sexual, inconformisme, frustracions..). Amb la seua magnífica capacitat d’observació, Quim Monzó, aireja les manies, les obsessions i els dubtes d’aquests personatges, amb un humor que oscil∙la, de vegades, entre el sarcasme més corroent i la més dolça tendresa. Els seus contes retraten la vida a una gran ciutat, a una societat contemporània, marcada pel gregarisme, l’exclusivisme d’alguns, l’anonimat de la majoria, les mentides, la hipocresia, l’estrés, el consumisme, els mites passatgers, la incomunicació social, la soledat i la insatisfacció o despersonalització en les relacions humanes. La manera que té Monzó de criticar els costums urbans és la desmitificació: barreja elements reals, amb altres absurd i surrealistes; i presenta, de vegades, les situacions reals i la vida quotidiana deformada de manera còmica i, fins i tot, patètica.

Són molt esquemàtics (la dona fatal, l’home irresistible, la professora universitària...). Amb un adjectiu, unes lletres seguides (Bplzznt) o un estereotip articula un personatge, sovint, marcat per una obsessió, i tan absurd, de vegades, com la mateixa narració.

Fuig de l’encarcarament i utilitza una llengua viva, actual i moderna, que presenta una gran puresa i rigor: cada paraula que escriu és insubstituïble i fascinadora. El seu estil manifesta una gran uniformitat: constantment, juga, explora i crea amb les paraules. Combina registres més informals i lúdics amb d’altres, més elaborats. Barreja elements fantàstics o grotescos amb d’altres, reals o més lírics