Reflexions de Joan Fuster
Clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 21,72 KB
LECTURA
TEMA: El tema principal és que la nostra manera de llegir és un reflex del nostre caràcter, de la nostra manera de ser. Fuster reflexiona sobre per què llegim. Els éssers humans com a éssers “malalts” i “incomplets” acudim a la lectura com a remei o com a calmant. Segons ell, hi ha dos tipus de lectors: per una part els qui busquen evadir-se, i per l’altra, els qui busquen posar els peus a terra. La lectura, de certa manera, és una prolongació de la vida. ESTIL: S’adscriu a l’assaig, en el qual la visió de l’autor és molt important, per això, és un text fortament modalitzat. Els recursos que apareixen són díctics personals de primera persona del singular (jo no hi entenc) alternant amb la primera persona del plural (acudim); amb acció intenta no perdre de vista al lector i al públic. Altres recursos són els substantius valoratius (tragèdia, obligació) i adjectius valoratius (amistosa, anacrònic). També hi ha recursos retòrics com la metàfora (l.4), la comparació (com una pausa confortadora) i interrogacions retòriques (qui no ha conegut infinits exemplars).
RELLOTGE
TEMA: El títol del text és temàtic, tot i que no ens avança cap a on aniran les seves reflexions. Per a fer-ho, Fuster utilitza noms simples a manera d’entrada. En aquest cas, és un objecte quotidià que utilitza com a excusa per a parlar de temes més profunds, com ara, la consciència del temps o el pas del temps en l’època moderna. Per tant, encara que inicialment, el tema principal siga el rellotge com a objecte, el que fa és una reflexió sobre l’evolució. ESTIL: L’estil és entenedor però culte. [El fet que hi hagués una abundant literatura gnòmica, de sentit lúgubre i admonitori, destinada a ornar els rellotges solars, ve paradoxalment a confirmar això]. També veiem en aquesta entrada el tarannà crític de Fuster. És un text fortament modalitzat, expressat en díctics en primera persona del singular (penso) i del plural (ens adonem) per a no perdre mai de vista al lector; mentre l’informa el que procura és explicar-li el seu punt de vista i fer-lo reflexionar.
SER
TEMA: Aquesta entrada és considerada un assaig deliberatiu on allò important no és el tema a tractar, sinó la projecció de la personalitat de qui l’escriu. Ara ja no parlem d’un objecte, és el JO. El tema principal és la dificultat de reconèixer la pròpia essència i el títol és temàtic, però no ens anticipa realment cap a quina línia aniran les directrius. Fuster creu que totes les persones pensem que som diferents de com ho som perquè sense aquesta autodefensa no seríem capaços de suportar-nos. MODALITZACIÓ-ESTIL: Aquest assaig està adscrit en un registre estàndard. El to que utilitza és incitador i apel·la al lector. No veiem marques de primera persona, el que sol ser predominant en els textos de Fuster. En canvi, sí que apareix la tercera persona (tothom, ningú): això genera una falsa idea d’objectivitat que en cap cas és la intenció de l’autor, que realment pretén argumentar. La modalització es troba al lèxic, com el verb SER (ser, és i fos). També trobem substantius i adjectius valoratius com paciència i distint, respectivament. A més a més, és un text irònic, personal i crític. ÉS UN AFORISME? Hi trobem una voluntat de creació. Es pretén crear bellesa en el llenguatge i impressionar la sensibilitat del lector. S’adscriu al gènere de l’assaig, caracteritzat perquè s’escriu en prosa, exclou la ficció i predomina l’argumentació. Estem davant d’un aforisme, és a dir, una proposició contundent que resumeix de manera sintètica i provocativa un pensament. Fuster llança una idea, una argumentació condensada: “Tothom s’imagina ser distint de com és”. Fuster provoca al lector, que haurà de dissoldre i digerir el contingut per a extraure les seues pròpies conclusions.
CADIRA
TEMA: El tema principal del text és la cadira i la seua tímida evolució. Però el que realment fa Fuster és reflexionar sobre la humanitat i sobre com ha canviat la manera de concebre la vida al llarg dels segles. Encara que inicialment el tema es centre en la cadira comparada amb l’ou de colom, Fuster utilitza aquest objecte com a metàfora: ens informa sobre la manca d’innovació de l’ésser humà respecte al comfort, un avanç que era considerat un sacrifici i que ara té molt de valor. ESTIL: Aquesta entrada s’adscriu al gènere de l’assaig, pel que la visió de l’autor es molt important. Per aquesta raó, és un text molt modalitzat, característica que es pot observar als díctics personals en primera persona del plural (ens hiratificaríem). També hi han verbs performatius (creure i dir) i substantius valoratius com imaginació. D’altra banda, Fuster utilitza un registre estàndard i, a més a més, també destaca la presència de la metàfora en el terme.
COVARDIA
TEMA: L’origen de la covardia naix de la comparació personal de valentia. No hi ha cap persona que no tinga por a res, inclús el valent té por però la té amagada. A més, el significat de valent resulta subjectiu, ja que naix de la comparació que fa cada persona sobre la valentia d’una i de l’altra. Per aquesta raó, no s’ha de condemnar a ningú per covard, perquè pot ser hi haja una altra persona que et considere a tu com a aquella persona amb por. ESTIL: S’adscriu a l’assaig, en el qual la visió de l’autor és molt important, per això, és un text fortament modalitzat. Els recursos que apareixen són díctics personals de primera persona del singular (volem) el que produeix el fet de no perdre mai de vista al lector i al públic. Altres recursos són els substantius valoratius (por) i adjectius valoratius (temeraris). També hi ha altres recursos com la interrogació retòrica (qui és que no ha tingut mai por?), l’ús de la cursiva (valentia) i verbs performatius com voler i saber.
GENT
TEMA: Es tracta d’un fragment de l’entrada de Diccionari per a ociosos. El que fa Joan Fuster és reflexionar sobre l’ús del concepte “gent” i la possibilitat de formar part d’aquest col·lectiu; per tant, conclou dient que nosaltres també formem part d’aquella “gent”. Aquesta entrada presenta la tendència d’excloure’ns d’aquest concepte, parlem de la gent deixant-nos al marge a nosaltres mateixa. Aquest mot intenta crear una certa distància entre qui parla i totes aquelles persones a qui es refereix. ESTIL: Aquesta entrada s’adscriu a l’assaig, pel que la visió de l’autor és molt important. Per aquesta raó, és un text fortament modalitzat, característica que es pot observar amb els recursos que apareixen al llarg de l’entrada. Aquestos són els díctics personals en primera persona del plural (volem aludir-nos) i adjectius valoratius com confús i ofuscat. A més, podem observar una metàfora a la línia X (magma humà) i també destaca la presència d’un llenguatge culte però entenedor.
XENOFÒBIA
TEMA: L’odi a l’estranger ha estat sempre i per tot arreu. Aquesta xenofòbia ha estat associada a un patriotisme, el qual ha causat al llarg de la història grans barbaritats. A més a més, quan el patriotisme entra en contacte entre dues regions, pot provocar un odi extern. Fuster justifica que la xenofòbia és de ser hipòcrita, ja que tots som estrangers per a algú, per tant, no deuríem discriminar a ningú per ser d’una altra regió. ESTIL: Aquesta entrada s’adscriu al gènere de l’assaig, pel que la visió de l’autor és molt important. Per aquesta raó, és un text fortament modalitzat, característica que es pot observar amb els diferents recursos com els díctics personals en primera persona del plural (tots som); el que produeix el fet de no perdre mai de vista al lector. També hi han adjectius valoratius com confús i ofuscat. I a més a més, també destaca la presència d’un llenguatge culte però entenedor.
ESCEPTICISME
TEMA: L’escepticisme és una paraula complexa de descriure i, per a fer-ho, cal explicar els diferents aspectes que hi existeixen. En aquesta entrada es crea una mena de debat amb el lector. Es tracta aquesta paraula com un valor positiu, que millora les persones en molts aspectes de la vida. Els escèptics són persones raonables i encara que aquesta qualitat passa desapercebuda moltes vegades, el que fa Fuster és relacionar-lo amb l’aspecte moral, ja que és l’únic correctiu viable per a no ser una persona simple. ESTIL: Podem observar que “escepticisme” és un text fortament modalitzat a causa de ser un assaig. Fuster mostra un punt de vista personal i pretén persuadir al lector. En aquesta entrada utilitza un llenguatge estàndard amb elements propis de l’oralitat. Combina oracions compostes que són prou senzilles amb oracions simples. D’altra banda, observem verbs performatius. A més, hi apareixen pronoms en primera persona del plural, combinats amb la tercera persona del plural per a donar una certa veracitat i transmetre una falsa objectivitat.
VARIETAT DIALECTAL
La varietat estàndard d’una llengua té caràcter supradialectal, és a dir, tendeix a esborrar les diferències locals. En el cas del català, el fet que el seu domini lingüístic abaste tres territoris políticament diferenciats com són Catalunya i Balears que conformen el català oriental i la Comunitat Valenciana que conforma el català occidental, amb institucions polítiques i administratives i mitjans de comunicació propis, ha provocat la creació d’un estàndard policèntric, amb formes i solucions particulars per a les dos varietats dialectals. A aquest text trobem diferents trets que permeten classificar-los en un dels dos estàndards:
REGISTRE S’hi fa servir un registre formal atés l'àmbit d'ús en què s'insereix el text. Aquest registre és propi de textos de situacions de comunicació especialitzada i acadèmica com aquesta,propi del canal escrit que exigeix un cert grau d’elaboració.
Presenta una estructura característica dels textos argumentatius/expositius/expositiuargum als quals sol correspondre un grau de l’elaboració lingüística i conceptual elevat. Cal destacar lèxic amb un grau de formalitat mitjà-alt,amb la presència de terminologia específica del camp de la lingüística i de la sociolingüística i de mots del llenguatge general també de caràcter culte o formal; i, quant a la sintaxi, l‟ús d‟oracions d‟una certa complexitat. S'hi fa servir la modalitat estàndard i, doncs, són escassos els marcadors geolectals. CARACTERÍSTIQUES: és un registre propi dels articles d’opinió, gènere a què pertany el text;;;;;esmentar els elements de registre informal (o col·loquial) que l'autor ha considerat convenient incloure-hi al llarg del text: Els trets propis dels registre informal que apareixen al text estan relacionats amb l’ús de: frases fetes de caràcter col·loquial o familiar. oracions exclamatives o emfàtiques vocabulari emotiu.......(mitjà perquè és un text dedicat als mitjans de comunicació i per tant fa ús d'una varietat estàndard i alt perquè a mes, utilitza un llenguatge formal)
MODALITZACIÓ
La modalització és, doncs, el fenomen que dóna compte de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de vegades, també la del receptor. Aquest concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la narració/article d'opinió. Quan observem marques de subjectivitat en un text, diem que està modalitzat i, en funció del major o menor nombre de marques modalitzadores, diem que el text “està poc, prou o molt modalitzat”.
CARACTERÍSTIQUES:
Lèxic valoratiu (adjectius, substantius, adverbis o locucions, verbs modals)
Perífrasis verbals (per indicar probabilitat i obligació)
Modalitat oracional (oracions desideratives, exclamatives, interrogatives…)
Recursos retòrics (interrogació retòrica, ironia, metàfores, hipèrboles…)
Derivacions (diminutius, augmentatius, despectius, superlatius)
Signes de puntuació (entonació especial per a valoracions, per emmarcar els mots emprats en sentit especial, per indicar que es fa un ús col·loquial d'una paraula)
Dixi
Personal (1a persona singular per afegir presència)
Personal inclusiu (1a persona plural autor+receptor)
Social (2a persona únicament receptor)
IMPERSONALITZACIÓ
Ocorre quan l’emissor decideix no mostrar-se a través dels enunciats que construeix i tampoc no implica el receptor en el seu discurs. En aquest cas l’emissor es distancia del que diu i respecte a qui ho diu. Aleshores parlem de discurs «objectiu», caracteritzat per abundància d’estructures impersonals. Els exemples més significatius es donen en els anomenats textos científics, especialitzats i divulgatius.
CARACTERÍSTIQUES:
el pronom es com a marca de subjecte indeterminat i apareixen sempre en 3a persona del singular
subjecte indeterminat corresponent a hom, o amb sintagmes nominals de caràcter genèric com ara la gent, tothom, algú…
Algunes construccions d’infinitiu el subjecte semàntic del qual s’interpreta com a genèric
Les oracions passives produeixen un efecte paral·lel al de les impersonals
TIPOLOGIA TEXTUAL
EXPOSITIU
ACADÈMIC
Tenen una finalitat informativa o didàctica.
Funció referencial.
ESTRUCTURA:
Introducció: presentació i situació del tema que es tractarà.
Desenvolupament: desplegament de la informació del tema i dels subtemes i se sol incloure la seua exemplificació.
Resum o conclusió: resum dels conceptes exposats, valoració de la informació i presentació de la conclusió a la qual s’ha arribat.
ALTRES CARACTERÍSTIQUES:
ús del subjecte gramatical de tercera persona
oracions impersonals
La modalitat oracional és l’enunciativa.
especialment de marques textuals d’ordre i sentit
explicatius
causa
ordre
conseqüència
ARGUMENTATIU
Periodístic
Convèncer, persuadir, dissuadir.
Funció conativa
ESTRUCTURA:
Introducció: és la part que situa, enuncia un tema i dóna l’opinió a favor o en contra de l’emissor respecte al tema.
Cos argumentatiu o desenvolupament: s’exposen el fets. Es desenvolupen els diferents arguments que serveixen per a demostrar la tesi.
Conclusió: és la síntesi i el tancament dels continguts. Recull la idea principal o tesi.
ALTRES CARACTERÍSTIQUES:
Substantius i adjectius amb matisos d’expressió d’emocions.
Adverbis modals acabats en –ment
Predomina la primera persona gramatical, ja siga en singular o en plural.
recursos retòrics
TIPUS D’ARGUMENTS:
estadística
autoritat
citacions
analògic
experiència personal
criteri sapiencial
basat en exemples
NARRATIU
Literari
Narrar, contar, relatar.
Funció poètica amb referencial i expressiva
ESTRUCTURA:
Presentació: situació inicial i aparició d’un conflicte que desencadena l’acció.
Nus: desenvolupament dels fets.
Desenllaç: resolució del conflicte i situació final
ALTRES CARACTERÍSTIQUES:
alternança de temps verbals
Segons el tipus de narrador predomina una persona gramatical o una altra: el narrador extern utilitza la tercera persona, mentre que l’intern empra la primera.
apareixen adverbis, marcadors i locucions de temps
Té un narrador i personatges
Té un espai i temps
VEUS DEL DISCURS
Els participants en la comunicació NIVELL INTRATEXTUAL: LES VEUS DEL DISCURS (LA POLIFONIA)Si el text és narratiu: El narrador: és la veu que conta els fets, el jo discursiu. Pot ser: Extern. En tercera persona. Omniscient Observador extern. Narrador objectiu. Intern. En primera persona.;;;Narrador protagonista (MONÒLEG INTERIOR;;;Observador intern.........................Personatges. En sentit ampli: les veus, diferents a la del narrador, que apareixen al text; en sentit estricte, les veus que parlen en primera persona. Poden aparéixer o no. És el discurs (estil) reportat o citat. Hi ha tres procediments bàsics: Estil directe. Diàlegs o citacions textuals marcades per mitjans gràfics i sintàctics: verbs de dicció, guions, cometes o cursiva... (La va mirar i li va preguntar: “on aniré sense tu?”) Estil indirecte. Verb de dicció + conjunció que (La va mirar i li va preguntar que on aniria sense ella). Hi ha una pèrdua informativa que pot ser rellevant. A més, és impossible posar elements del discurs directe com: onomatopeies, interjeccions, vocatius, exclamacions, enunciats inacabats… Estil indirecte lliure. Un enunciat en tercera persona sense marques gràfiques ni sintàctiques, però amb l'expressivitat de la primera persona (La va mirar. On aniria sense ella?). El lector nota una discordança enunciativa entre les dues veus, narrador i personatge. Intertextualitat: parlem d'intertextualitat quan s'inclouen frases, expressions, fragments etc. d'altres textos. Narratari: la persona a qui s’adreça el locutor en el text, el tu discursiu. Pot aparéixer o no.
El locutor en primera persona del singular és propi dels textos subjectius. El locutor en tercera persona del singular és propi de l’àmbit acadèmic. El locutor en primera persona del plural pot ser:
Plural de modèstia (nosaltres = jo + ø) (plural fals) Típic de textos expositius de l’àmbit acadèmic.
Nosaltres inclusiu (= jo + tu + tu...) (=locutor + al·locutari) Implica el lector en les afirmacions del locutor, suposa l'existència d'un al·locutari.
Nosaltres exclusiu (= jo + ell + ell...)
Nosaltres global o universal (= jo + tu... + ell...)