Relacions internacionals i evolució del règim franquista

Els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial condicionaren la consolidació i evolució del règim franquista. Cal recordar aquí l’ajuda que l’Alemanya nazi i la Itàlia de Mussolini donaren al bàndol franquista en la Guerra Civil Espanyola, una ajuda que fou determinant en la victòria final d’aquell.

La Segona Guerra Mundial i l’hegemonia del nacionalsindicalisme (1939-1945)

La primera neutralitat (1939-1940).

• A l’inici de la guerra mundial, el règim franquista recolzà a les potències de l’Eix, Alemanya i Itàlia. Degut a les dificultats materials en què es trobava Espanya en la immediata postguerra, Franco va declarar la neutralitat d’Espanya. En aquests moments, la FET y de las JONS tenia un poder hegemònic i es volia construir un Estat similar al dels règims feixistes. En les relacions amb aquests hi tingué un paper rellevant Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco i simpatitzant nazi, primer com a ministre de la Governació (1938-1941) i, després, com a ministre d’Afers Exteriors (1941-1942).

La no bel·ligerància (1940-1943).

• Les victorioses ofensives alemanyes i, en especial, l’ocupació de França el juny de 1940 féu passar al règim, de la neutralitat a la no bel·ligerància amb el suport diplomàtic i econòmic a l’Eix que semblava vencedor en el conflicte bèl·lic. Alemanya i Itàlia sondejaren les possibilitats d’implicació espanyola en la guerra i se celebraren dues entrevistes al més alt nivell: la d’ Hendaya, entre Franco i Hitler (1940), i la de Bordighera, entre Franco i Mussolini (1941). A diferència del que s’ha dit, el dictador espanyol no era contrari a la idea però les seves pretensions econòmiques i d’expansió territorial van portar a que Hitler desestimés la participació plena d’Espanya a la guerra. Tot i així, l’Espanya franquista va col·laborar enviant matèries primeres vitals (com el tungstè) i proveïments i, a més, l’any 1941 un cos militar de voluntaris, la División Azul, fou enviada al front soviètic per combatre al costat de les tropes nazis i 10 500 treballadors espanyols foren enviats a treballar a Alemanya.

El retorn a la neutralitat (1943-1945).

• L’octubre de 1943 la guerra féu un tomb i es mostrà cada cop més desfavorable a les potències de l’Eix. Veient que la derrota d’aquestes podia fer perillar el futur del règim i, alhora, les pressions nord-americanes i britàniques perquè Espanya es distanciés de l’Eix, van portar Franco a retirar i dissoldre la División Azul i adoptar una estricta neutralitat (octubre de 1943).

Els anys del boicot internacional (1945-1947).

La fi de la Segona Guerra Mundial va suposar per a la dictadura franquista una etapa d’aïllament i de rebuig internacionals, especialment entre els anys 1945 i 1946 quan l’ONU va condemnar el règim franquista de ser feixista i partidari de les derrotades potències de l’Eix. A més, el govern de França va tancar la frontera amb Espanya i l’Assemblea General de l’ONU va recomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid (1946), cosa que es féu realitat menys en el cas d’Argentina on el seu president, Perón, governava de manera autoritària i simpatitzava amb el règim franquista i, amb els seus enviaments de blat,  suavitzà la penúria que es vivia al país. Aquest rebuig, el règim el presentà com una conxorxa internacional per provocar el desprestigi d’Espanya i portar-la cap a una nova guerra civil. L’aïllament fou especialment penós per a la població ja que Espanya va quedar exclosa del Pla Marshall, iniciat l’any 1947 i de l’OTAN constituïda l’any 1949.

Reconeixement internacional i predomini del nacionalcatolicisme (1947-1953).

El canvi de la situació internacional amb l’inici de la Guerra Freda l’any 1947 i l’enfrontament entre els dos blocs, el comunista de l’URSS i el democràtic-capitalista dels EUA i aliats europeus, feren variar l’actitud vers el règim franquista: d’antic enemic a aliat en la lluita comuna contra el comunisme. Si bé es continuà criticant el caràcter dictatorial de manera verbal, l’acceptació internacional del règim es va anar obrint camí: el 1947, els EUA es negaren a imposar noves sancions a la dictadura i pressionaren l’ONU perquè suavitzés la seva pressió; l’any 1950 es revocà la retirada dels ambaixadors d’Espanya. El predomini del nacionalcatolicisme en el govern de Franco fou pensat per afavorir l’acostament a les potències occidentals (així, el dictador, nomenà com a ministres als catòlics Alberto Martín Artajo –Exteriors- i Joaquín Ruiz-Giménez –a Educació-) i destacà el nomenament com a ministre de la Presidència, l’almirall Luís Carrero Blanco. Significativament, l’any 1953 es van signar el concordat amb la Santa Seu (on el Vaticà acceptava al règim a canvi de mantenir la confessionalitat de l’Estat i altres favors) i uns acords amb els EUA de caràcter militar i econòmic: a canvi de l’ajuda militar i econòmica, els EUA van disposar de bases militars en sòl espanyol com Torrejón, Morón, Saragossa (aèries) i Rota (naval). Un dels fruits d’aquests acords fou la regularització de relacions diplomàtiques amb els països del bloc occidental. L’any 1955, l’Espanya franquista fou admesa a l’ONU com a membre de ple dret i els anys posteriors en altres organismes internacionals com l’OIT, el FMI, etc.

Els primers intents d’obertura (1953-1959).

Readmesa en l’escenari internacional, l’Espanya de Franco però, passava per greus dificultats econòmiques derivades del fracàs de l’autarquia econòmica: a pesar de l’ajuda nord-americana la situació va empitjorar i es van començar a produir protestes obreres i les primeres mobilitzacions estudiantils. Dins del règim hi havia sectors que pressionaven Franco per abandonar l’autarquia i iniciar una liberalització de l’economia. Tot i els dubtes de Franco (que pensava que aquests canvis podien a llarg termini acabar amb el règim), finalment l’any 1957 féu una remodelació de govern fent-hi entrar als anomenats tecnòcrates vinculats amb l’Opus Dei (com Mariano Navarro Rubio a Hisenda, Alberto Ullastres a Comerç, protegits per Carrero Blanco i el seu col·laborador econòmic, Laureà López Rodó) que, amb les seves mesures, feren iniciar un intens creixement econòmic a la dècada de 1960.