René Descartes: Vida, Pensament i el Mètode Cartesià

1. Vida i obra de René Descartes

Va néixer a la població francesa de La Haye (1596) i va morir a Estocolm el 1650, al palau de la reina Cristina de Suècia. Va estudiar amb els jesuïtes (en un col·legi religiós) i el 1616 es va llicenciar en Dret a la Universitat de Poitiers. Un any després va ser reclutat i va participar en la Guerra dels Trenta Anys. Ell diu que bona part del seu pensament se li va ocórrer al front quan estava sol, fent una guàrdia. La Guerra dels Trenta Anys va acabar el 1648 amb la Pau de Westfàlia, que va separar els catòlics al sud. El 1629 va anar a viure als Països Baixos i va publicar la seva obra més important, que és el Discurs del mètode, el 1637. Descartes va viure en una època de guerres, epidèmies, etc., que va reduir la població d’Europa considerablement. A l’època de Descartes (segle XVII), s’imposen a tota Europa les monarquies absolutes, com per exemple la de Lluís XIV a França, monarquies que concentren tot el poder. El segle XVII també és el segle de la nova ciència, iniciada per Copèrnic i continuada per Kepler i Galileu. Aquesta nova ciència arriba al seu punt màxim amb Newton, que la formula.

2. La geometria cartesiana

Descartes no només es dedicava a la filosofia, sinó que també a les matemàtiques; segons Newton, és el millor matemàtic del món. Descartes pensa que les matemàtiques són un model d’exactitud, rigor i precisió. Descartes volia que la filosofia i totes les altres ciències tinguessin aquestes característiques. Com a matemàtic, és el creador de l’anomenada geometria analítica i crea el sistema cartesià de coordenades que porta el seu nom, el qual permet representar gràficament equacions algebraiques amb dos eixos: un d’abscisses (x) i un d’ordenades (y). Amb aquest sistema es pot representar qualsevol equació.

3. El mètode cartesià

Hem dit que la nova ciència necessita un nou mètode i hem vist que les matemàtiques són molt rigoroses. Descartes pensa que, si les altres ciències no ho són, no és per la capacitat dels investigadors, sinó perquè treballen d’una forma inadequada. Descartes crea un mètode perquè totes les ciències arribin a tenir la mateixa exactitud que les matemàtiques. El mètode que ell proposa consta de quatre regles:

• 1. La regla de l’evidència: Diu Descartes: "Només podem acceptar com a bons i vàlids aquells coneixements que siguin evidents i, si tenim un petit dubte, deixem-ho de banda". És evident tot allò que es presenta de forma clara i distinta a la ment. La claredat equival a "sense dubtes" i la distinció equival a "definició"; és a dir, el que vol dir Descartes és que el que estem coneixent estigui perfectament delimitat, de manera que sigui impossible confondre’l amb una altra cosa.
• 2. La regla de l’anàlisi: Diu Descartes: "Hem de descompondre un problema en tantes parts com sigui necessari per resoldre-ho".
• 3. La regla de la síntesi: Consisteix a organitzar els nostres coneixements, dels més simples als més complexos, fent cadenes de raonaments.
• 4. La regla de l’enumeració: Diu Descartes: "Un cop acabada una investigació, s’han de fer totes les revisions que calgui"; és a dir, hem de repassar. Una de les crítiques que se li fa a Descartes és que la primera regla, la de l’evidència, és la menys evident de totes.

3.1. El dubte metòdic

En un moment de la seva vida, Descartes decideix dubtar de tot, no perquè sigui escèptic, sinó com a estratègia. Decideix dubtar, en primer lloc, dels sentits: els sentits ens enganyen, com quan veiem un pal submergit en l’aigua i sembla trencat. Decideix dubtar de les altres persones i, fins i tot, del món físic. Quan somiem, creiem veure coses que en realitat no existeixen. Com puc saber jo que les altres persones no són un somni? Decideix dubtar de les matemàtiques, ell que és geòmetra i les posa sempre com a model. En una altra obra titulada Meditacions metafísiques, Descartes complica les coses perquè introdueix la hipòtesi del geni maligne. Es pregunta: i si existís alguna mena de dimoni la funció del qual fos enganyar-nos? En aquestes condicions, mai podríem estar suficientment segurs de res. Però hi ha un principi que és indubtable i que els escèptics no poden qüestionar: el famós "Penso, per tant, existeixo" (Cogito, ergo sum). Ni tan sols el pot qüestionar el dimoni maligne. Tenim una primera veritat que pot servir de fonament, però no sabem res més. El seu dubte estratègic serveix per arribar aquí, a aquesta primera veritat.

3.2. El jo i les idees

El pensament (el jo) el que fa és manipular idees. Hi ha tres tipus d’idees: les adventícies, les factícies i les innates. Les primeres les aprenem de l'exterior (per exemple, la idea de foc quan ens cremem). Les factícies les creem nosaltres (per exemple, la idea d’unicorni o de Pegàs). Les innates les tenim des del naixement (com el "jo" i "Déu"). Les idees són sempre vertaderes; una altra cosa és que el que representen existeixi a la realitat. Descartes pensa que haurà de demostrar la idea de Déu per tenir una segona realitat que ens permeti tornar a confiar en les coses de les quals havíem dubtat, com les altres persones, el món o les matemàtiques.

3.3. L'existència de Déu

Descartes pensa que necessita una segona veritat, la creença en Déu, i donarà uns arguments per demostrar que existeix. L’argument més conegut que dona Descartes és la reformulació de l’argument ontològic. Segons Descartes, la idea de Déu inclou la d’un ésser sumament perfecte; per tant, Déu existeix. L’existència de Déu fa que Descartes disposi d’una segona veritat juntament amb el Cogito. Un cop demostrada l’existència de Déu, ja podem confiar que les altres persones existeixen, que el món existeix i en les veritats matemàtiques.

4. La metafísica cartesiana

Per a Descartes, la realitat està formada per tres àmbits diferencials, que són Déu, el món exterior i el jo. El jo l’anomena també substància pensant (en llatí, res cogitans); aquest jo és la ment, l’ànima o la raó. El jo és diferent del cos; la ment també ha estat creada, és imperfecta i finita. A Déu l’anomena substància infinita, i és etern, immutable, perfecte i creador. El món físic exterior l’anomena substància extensa (res extensa). Per a Descartes, l’extensió és el que caracteritza el nostre món exterior i és qualsevol aspecte quantificable (pes, altura, volum...). Descartes pensa que l’ésser humà és, al mateix temps, pensament i extensió. Tenim una ànima i un cos (dualisme: entendre la realitat amb dos principis). La ciència moderna pretén explicar el món a partir d’unes lleis universals independents dels éssers humans. Copèrnic, Kepler i Galileu col·laboraven en aquest objectiu. Descartes, quan redueix el món a l’extensió (coses que es poden mesurar), també col·labora a aconseguir lleis universals. Descartes veu l’univers com un gran mecanisme que segueix unes lleis autònomes, com la llei de la inèrcia. Totes les teories que expliquen la realitat d’aquesta manera es coneixen com a mecanicistes. Els primers van ser els atomistes, i Descartes és conservador d’aquestes teories mecanicistes.

5. La moral provisional

És un apartat del mètode on Descartes dona una sèrie de consells i regles relacionats amb la moral i l’ètica. Descartes sempre havia dit que volia escriure un tractat d’ètica, cosa que finalment no va fer; per tant, l’únic que sabem del seu pensament moral és el següent:

• 1a regla: Hem d’obeir les lleis i els costums del lloc on ens trobem.
• 2a regla: Hem de seguir sempre les opinions més moderades, evitant els excessos. Aquí Descartes es mostra molt conservador.
• 3a regla: Un cop presa una decisió, no s’ha de dubtar i cal tirar-la endavant (per exemple, si decideixes deixar de fumar, fes-ho).
• 4a regla: És el que es coneix com a principi de realitat: no esperis que el món s’adapti a tu, adapta’t tu al món, que és més fràgil.

6. El racionalisme posterior

Descartes no és l’únic pensador racionalista. Spinoza: El seu nom complet és Baruch de Spinoza (1632-1677). Venia d’una família portuguesa de religió jueva que es va traslladar a Amsterdam. Parteix del concepte de substància de Descartes, però ell diu que hi ha una única substància que és Déu, que és eterna, infinita i necessària. Déu i el món coincideixen; la natura és el mateix. Spinoza és panteista. La conseqüència d’això és un determinisme absolut: tot el que passa, passa perquè ha de passar. Leibniz: Va viure entre 1646 i 1716. Durant molts anys va mantenir una polèmica amb Newton pel descobriment del càlcul infinitesimal. Sembla que Leibniz va inventar aquest càlcul, però Newton va publicar abans els seus resultats i, per tant, es va emportar tots els mèrits. Leibniz parteix, per explicar la realitat, d’una substància simple que anomena mònada. Tot el que existeix està format per un conjunt de mònades, amb una mònada dominant. Si les mònades són independents, com s’explica l’harmonia de l’univers? Déu va crear diferents universos i al final va escollir el que li va semblar més perfecte. Això li va permetre explicar el mal.